És freqüent que qualque nit entre setmana tengui insomni. Ho accept tan filosòficament com m’és possible. A mesura que s’acosta l’estiu, tenc més vidrieres obertes i sent més renous del carrer: sobretot cotxes que passen o que fan l’estop del cap de cantó. Com que, després de les obres per canviar les canonades d’aigua de les vies públiques, han cobert les síquies de terra i grava, la percepció de les gomes dels cotxes derrapant és comuna. Les mateixes soles dels caminants es fan també més presents fregant en terra. La quantitat de desvetlats que deambulen de matinada és més nombrosa del que hauria cregut de bell antuvi. Del llit estant, sent les hores del campanar. Com si fos un avís tristoi, el rellotge toca la una.
Solc llegir, en aquestes situacions, Joan Mascaró i Epictet. De vegades, quan estic cansat de passar pàgines, apag el llum i, enmig de la foscor, m’imagín el meu cos com una essència ingràvida que emmenudeix en la vastitud cega. La meva imaginació es despara: quants de cossos com el meu podrien cabre estirats dins el dormitori? Estaria més tranquil, en aquell instant, si la casa fos un simple solar i jo m’hi estàs al bell mig allargat mirant les estrelles? Sorprenentment, si fa bon temps, de vegades, tenc la sensació que sí.
Invariablement, aquests dies d’insomni, devers les quatre, la meva serenitat és molt profunda i bella. I és quan, després d’haver pres un parell de valerianes en el transcurs de la nit, em solc adormir. L’endemà és un altre tema de resultat incert i bastant divers.
El Pou de la Garriga 