Thoreau segons Michel Onfray

Certament, la riquesa depèn de les nostres necessitats. Els desitjos són el carro que estiram. Per a Henry David Thoreau (Concord, 1817-1862), la filosofia es lligava a la vida: des de la casa de tretze metres quadrats a on vivia arran de l’estany de Walden a la vestimenta, el beure o el menjar. A partir d’una vida senzilla i frugal, només fent feina unes quantes setmanes, podia dedicar-se a l’oci (als seus estudis i els interessos personals: observar la natura, caminar, meditar i llegir) la resta de l’any. En el seu llibre Walden explica:

«En poques paraules, estic convençut, tant per fe com per experiència, que mantenir-se a un mateix en aquesta terra no és una dificultat, sinó un passatemps, sempre que s’hi visqui de manera senzilla i sàvia. No és necessari que un home guanyi la seva vida amb la suor del seu front, llevat que suï amb més facilitat que jo

El to humorístic amb el qual Thoreau es refereix a la frase del Gènesi em recorda un  diàleg del famós monòleg Solamente Rubianes:

 _ Ganarás el pan con el sudor de tu frente.

_ Con el sudor de tu p****  lo voy a ganar.

(Perdonau l’estirabot.) Michel Onfray, en el sisè volum de la Contrahistòria de la filosofia, explica amb claredat l’actitud filosòfica de Thoreau:

«Treballar només el dia del senyor: el cristianisme ensenya que ens hem de donar a la feina – un càstig provocat pel pecat original, recordem-ho… – sis dels set dies de la setmana, i que hem de reposar l’últim dia. Thoreau convida ben exactament a fer el contrari: disposar d’activitats de lleure, altrament dit, de lliberat total per fer el que volem sis dels set dies de la setmana i treballar el setè dia. Diu que és possible si adaptem el treball a la producció dels béns de primera necessitat. Treballar per produir únicament el que és necessari.»

Onfray en el llibre susdit fa una recopilació dels exercicis espirituals (de l’estil de Pierre Hadot sobre filosofia antiga) que es poden extreure de l’obra de Thoreau, tot i que el filòsof de Concord no es va posar mai com a exemple a seguir.

Primer exercici: Explora’t a tu mateix. «L’escultura d’un mateix a la qual ell convida necessita el coneixement d’un mateix, el que Sòcrates proposava». Com Michel de Montaigne en els seus Assaigs «Thoreau, gràcies al temps que dedica a enllestir l’obra [Walden], gràcies a les diverses versions que en fa, gràcies al treball d’escriptura (…) el filòsof s’ha anat construint».

Segon exercici: Viure la vida que ens hem imaginat. «Thoreau escriu: “Si heu construït castells de vent, no per això la vostra feina estarà perduda: és així que han de ser. Ara ja només falta posar els fonaments a sota».

Tercer exercici: Estima la teva vida. «És un imperatiu hedonista que s’oposa a la lògica cristiana, que ens fastigueja amb aquesta vida maleïda com a conseqüència tràgica del pecat original.» «Estimar la pròpia vida és girar l’esquena a les pulsions mortíferes, vinguin d’on vinguin. Estimar la pròpia vida és tenir confiança en un mateix, (…) voler el que existeix, ja que allò que existeix ha d’existir».

Quart exercici: Sigueu senzills, sigueu senzills. «Ens enfonsam sota el que és superflu, sota l’abundància, i hi engolim el nostre temps, la nostra energia, la nostra força. Perdem la vida guanyant-nos-la i som esclaus del que posseïm. Allò que posseïm ens posseeix.» Thoreu pensava que havíem d’actuar talment com ho fan els matemàtics descomponent per parts els problemes difícils. A Walden demana: «Simplicitat, simplicitat, simplicitat! que les vostres ocupacions siguin dues o tres, i no cent mil». Avui què pensaria de la nostra subjugació voluntària a totes aquestes aplicacions dels mòbils?

Cinquè exercici: Fes-te un cos perfecte. «L’allotjament, l’abillament, l’alimentació, la caminada, l’observació de la natura, la meditació, vet aquí unes quantes activitas destinades a aconseguir, mantenir la famosa “escalfor vital” física, intel·lectual i moral. Sobrietat, frugalitat, senzillesa, austeritat, tot plegat té com a objectiu produir un cos sa, net, pulcre i una ànima impecable..»

Sisè exercici: Viviu lliures i sense lligams. «Thoreau defineix d’una manera molt clara la mena de relació que cadascu ha de mantenir amb un mateix – el plaer de la solitud -; amb els altres – l’excel·lència de la distància adient -; amb el món, a part de la natura – la indiferència.» La misantropia, però, no és exacta. El mateix Thoreau tenia el dret a contradir-se també de vegades; si no, no s’hauria entès la seva lluita contra l’esclavisme, el qual definia com a «crim contra la humanitat». Probablement tenia un caràcter difícil (el seu amic i filòsof transcendentalista Emerson sembla que va dir que s’estimava més donar la mà a un arbre que a Henry David Thoreau). Michel Onfray conta un parell d’anècdotes sobre el seu humor: per exemple, quan, al llit de mort, la seva tia li va dir que era hora de fer les paus amb déu, ell va respondre que no sabia que s’haguessin barallat.

Bona part d’aquest ideari es pot resumir en un paràgraf del llibre d’Onfray:

«La solitud, vet aquí el gaudi suprem. No dependre de res ni de ningú, fer el que un vol, quan vol, lliurement, sense haver de retre comptes a ningú. Viure sense rellotge; inventar la pròpia vida; ser totalment amo de la pròpia ocupació del temps; mantenir relacions amb qui es vol, sense cap obligació; poder-les interrompre en qualsevol moment quan a un li plagui; escoltr la pròpia natura, obeir les pròpies inclinacions, acceptar la vida que portem dins; viure els nostres somnis; marxar, tornar, romandre, entretenir-se, segons el que més ens vingui de gust; no obeir ningú; fer que la pròpia vida sigui una obra d’art

Les radicalitats existencials. Contrahistòria de la filosofia, volum 6. Michel Onfray. (Edicions de 1984, traducció d’Anna-Maria Corredor.)

Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El perdó i la compassió

En el capítol «Interludio sobre la intimidad» del llibre Visión desde el fondo del mar, Rafael Argullol explica que “en l’instant que el cor perdona, és a dir, quan no odia tot i sentir-s’hi induït és quan obtenim l’única victòria genuïnament humana perquè actuam contra la lògica de perpetuar el dolor que pareix exigir-nos la natura“.

Normalment, relacion la idea de perdó amb el catolicisme. Aquest concepte m’ha estat inculcat fins al punt d’esdevenir una baula psicològica gairebé imprescindible en la relació entre persones. Crec que, possiblement, la presència o la necessitat del “perdó” en la vida quotidiana sigui excessiu, sobretot si és una simple farsa. Tenc gravat el parenostre a força de repetir-lo de petit a l’escola de monges o l’església. L’oració demana que ens siguin perdonades les nostres culpes “així com nosaltres perdonam els nostres deutors”. Crec que “perdonar” és una solució per a determinats conflictes, mentre no s’exagerin les culpes.

Al meu parer, el perdó també és un recurs per invocar la calma i una manera de minvar la por que sorgeix a causa del sentiment de culpabilitat. En alguns casos – però no en tots, evidentment- sospit que el culpable només demana perdó quan té por de les conseqüències o de la venjança. Quan el perdó li és atorgat, deu sentir una calma similar a la que s’obté amb un tractat de pau. No obstant això, hi ha qui perdona per no perpetuar el dolor, com diu Argullol. Probablement, aquest sigui el perdó més autèntic.

En La lectura com a pregària, Joan-Carles Mèlich fa algunes reflexions sobre el perdó:

«No hi ha motiu pel perdó. Més aviat al contrari, hi ha molts motius per no perdonar. El perdó és absurd. I per això mateix és perdó. Només en la seva absurditat té sentit el perdó.»

«El perdó no restaura, però sense perdó no hi ha restauració possible

Crec que el perdó juga a dues bandes. Per una part, la víctima o l’ofès que accepta la disculpa i, per una altra, la conciliació personal de qui ha ofès, perquè pot sentir que ha actuat malament. Crec que s’han de tenir en compte les dues parts, perquè el perdó sigui complet. És com explica Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra:

«I si un amic et fa mal, digues-li: “Et perdono això que m’has fet; però això que t’has fet a tu, – ¿Com podria jo perdonar-t’ho?”

Així parla tot gran amor: supera fins i tot perdó i compassió.»

Aquest fragment em recorda la filosofia estoica, que pregonaria la indiferència davant les accions alienes (caldria desitjar, fins i tot, que les coses ocorreguessin talment com ocorren) i substituir la ràbia per una representació bella i noble, com la paciència en el cas de les injúries, com explica Epictet.

En la pel·lícula Secret Sunshine (2007) de Lee Chang-Dong, la mare d’un fill assassinat visita el culpable a la presó per expressar-li que el perdona. L’assassí li diu que no es preocupi per ell, perquè Déu ja l’ha perdonat i se sent en calma. En aquest cas, el perdó no ha implicat les dues bandes. És un perdó simplement moral, religiós, que s’ha concedit l’assassí. La mare, en sentir-lo, se sent ofesa i humiliada. Segurament, ella esperava sentir la compassió per part de l’assassí. Com diu Mèlich en el seu llibre, “el compassiu no sent el dolor, sinó l’altre patint“. L’assassí no va sentir el patiment de la mare, només s’havia conciliat moralment amb ell mateix.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El sol se’n va

https://chirb.it/wp/IBeF77 (àudio)

Publicat dins de Àudios, Uncategorized | Deixa un comentari

El ritme de la compactadora

Remor de compactadora,

ca meva, cals padrins materns,

tremola. Sent les bigues

com a esperits somovent-se

en les tombes.

Els obrers criden i siulen

tonades urbanites,

la música de l’escàndol,

el ritme de la compactadora.

Anit passada també sentia

les notes tossudes

i enllaunades del cotxe vermell,

que davallava pel carrer,

lentament, com si fos l’esmolador

de ganivets

esperant clients.

Qualque nit, passades les dotze,

he sortit obscur

al carrer solitari

i en un racó de la placeta

tan sols restava la silueta

esperant, o vigilant,

vermella,

amb la música callada.

Més tard, el motor es posarà

en marxa,

però això no ho sentiré,

partirà de matinada

quan dormi inconscient.

La tremolor s’accelera

altra volta.

La compactadora somou

les bigues de la casa,

mentre esper,

escrivint.

Publicat dins de Poemes, Uncategorized | Deixa un comentari

Servilisme sense rèplica

«Ordenaren els Trump i llavors ell va agafar parotiditis/

i va morir en tractament en el Mont Sinai (...)/

Descobriren un animal que ningú no havia vist mai/

era un comerciant que es menjava un pneumàtic/

després d'atropellar Rudy Giuliani/

Diuen que el president ha mort/

No troben el seu cap/

Du diverses setmanes desaparegut/

Però ningú no ho ha notat/

Pareixia estar tan en forma...

Lou Reed, «Sick of You» (New York)

Aquests fragments, juntament amb d’altres cançons com «Good Evening Mr. Waldheim», contenen crítiques a persones rellevants i poderoses. Pertanyen a l’àlbum New York de Lou Reed, publicat l’any 1989. Fins fa poc em pensava que parlar de gent poderosa i mostrar les seves actituds infames a través de l’art formava part de la llibertat d’expressió. Fins i tot, creia que es podia recórrer a la imaginació per tal de fabular sobre aquests individus com a personatges i fer-ne una cançó, talment com va fer Lou Reed.

Gràcies a Déu, ara ja sé que la llibertat d’expressió és tenir un respecte escrupolós a la por. La llibertat és tenir por, sobretot a causa de les conseqüències, i també és reordenar els conceptes de bé i de mal per seguir la moral dels mitjans de comunicació de massa. A partir d’aquí ja podré autocensurar-me sense dubtar.

Stefan Zweig, en el llibre Castellio contra Calvi,  tractava, entre d’altres temes, de les conseqüències de la reforma calvinista a Ginebra: «Hauran de passar dos segles després de Calví perquè Ginebra pugui tornar a donar només un pintor, només un músic, només un artista de renom mundial. L’extraordinari ha estat sacrificat en favor de l’ordre. La llibertat creadora, en favor d’un servilisme sense rèplica».

En el llibre Un món feliç, el protagonista Bernard Marx dialoga amb Lenina i es fa aquestes preguntes:

«- Com puc dir-ho? No, el veritable problema és aquest: com és que no puc dir-ho? O, millor encara, perquè ja ho sé, jo, per què no puc: quin efecte deu fer poder dir-ho, ser lliure i no viure esclavitzat pel condicionament?»

«- Sí. “Tothom és feliç ara.” Comencen a dir-ho als infants quan tenen cinc anys. Però no t’agradaria tenir la llibertat de ser feliç d’una altra manera, Lenina? De la teva manera, per exemple, no com tothom?»

La poesia simbolista podia passar per malla, per la malla de la censura franquista. Avui sembla que no es poden trencar els ous per fer una truita.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Etiquetat com a | 2 comentaris

Algunes referències sobre el temps

Actualment, la incertesa, la fragilitat, la mutabilitat constant – tant de l’economia com dels valors – fan que l’individu es vegi immers, segons Zygmunt Bauman, en un temps líquid en què hi ha molt poques seguretats. En un assaig, el mateix autor explicava que també hi ha un temps puntilista, en què el present sembla un aparador ple d’ofertes fonedisses, de les quals només se’n pot triar una. La tria suposa la pèrdua definitiva de les altres opcions.

Santiago Alba Rico, en l’assaig Retrocessos, repeticions, restes, inclòs en el llibre La gran regressió, explica que “pels cristians, la Història estava en permanent retorn; pels moderns, a partir de la Revolució Francesa i de la revolució industrial, en permanent progrés. (…) Hi ha una percepció generalitzada de final de civilització i també de retrocés, com indica el títol d’aquest mateix llibre. La linealitat cristianoil·lustrada torna a ser substituïda per la circularitat grega o per la verticalitat disruptiva dels gnòstics…”.

Seguint el fil d’Alba Rico, Marina Garcés, en l’assaig Nova il·lustració radical, explica que “el que estem experimentant en la condició pòstuma no és un retorn al passat o una gran regressió, com alguns debats sembla que plantegin, sinó el trencament del present etern i la posada em marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna. El nostre temps és el temps que resta“.

Personalment, distingesc sobretot entre el temps lineal, com si fos una suma mesurable i acumulable, i el temps circular de les estacions, relacionat amb el concepte de Natura. Tant de bo que l’existència d’un desordre (un caos) implicàs el retorn inexorable al cosmos. Psicològicament, m’he cregut Montaigne quan explicava que la vida és ondulant, en el sentit d’un pas lineal del temps amb ascensos i daltabaixos.

En el llibre Aventura, Una filosofía nómada, Rafael Argullol associa el coneixement  científic amb la linealitat perquè “cada descobriment nou invalida els anteriors. En canvi, el temps de l’art, de la poesia i, en certa manera, també de la filosofia és un temps circular en què cada aportació nova conviu amb les aportacions del passat“.

Segurament, es pot emparentar el concepte de “temps” amb la sociologia (com ho fa Bauman o Garcés), amb la història (com Alba Rico) o amb el coneixement (Argullol). Al cap i a la fi, però, molts acabam associant el “temps” al riu que flueix d’Heràclit. Friedrich Nietzsche  qualificava, de beneits, aquells que s’oposaven a aquesta idea:

«Els babaus i tot el contradiuen. “Com?, diuen els babaus, ¿tot flueix? Però si hi ha travesses i baranes sobre l’aigua fluent!” (…)»

«Però quan arriba el dur hivern, el domador de les aigües fluents: llavors fins i tot els més eixerits aprenen a desconfiar; i, en veritat, no solament els babaus diuen llavors: “¿No deu ser que tot – està immòbil?”»

«En el fons tot està immòbil»: però en contra, hi predica el vent del desgel!»

«El vent del desgel, un brau que no és cap bou de llaurada – un brau furiós, un destructor, que amb cornades d’ira trenca el gel!»

La vida individual i el temps s’agermanen en tòpics i expressions com el “carpe diem” o el “memento mori” (que es pot revertir a l’estil de Goethe: “memento vivere”). En un fragment d’Un món feliç d’Adolf Huxley, llegesc:

«Bernard considerava que jugar a golf era perdre el temps.«

_ Per a què és el temps, doncs, si no? _ Preguntà Lenina, una mica sorpresa.»

Heus ací el punt essencial, al meu parer, si volem relacionar temps i llibertat. Abans d’adoptar com a premissa la idea d’aprofitar el temps, és a dir, de no perdre’l, no convendria respondre la qüestió “què és no perdre el temps?”. Demanar-nos-ho ens estalviaria respondre com Lenina:

«_No deixis per demà la diversió que pots gaudir avui _ digué, greument.»

La_persistència_de_la_memòria

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

¿Que potser aspiro a la felicitat? Jo aspiro a la meva obra!

Havia llegit amb plaer altres llibres de Friedrich Nietzsche, com l’Anticrist, Més enllà del bé i del mal, Ecce homo i la Genealogia de la moral, però Així parlà Zaratustra ha estat la lectura que m’ha entusiasmat més. L’enfocament poètic del seu ideari filosòfic, en aquest llibre, és una manera de rompre motles a partir d’un antievangeli. Un llibre per a tots i per a ningú, però, des del meu punt de vista, una vindicació de l’individu, de la llibertat creadora enfront de la moral, un encomi del vitalisme, una celebració de l’alegria, de la bondat pròdiga i l’autenticitat versus la compassió i el servilisme. Així s’expressa Zaratustra:

I perdut sigui el dia en què no hàgim dansat almenys una vegada! I falsa sigui tota veritat que no ens hagi vingut acompanyada almenys d’una riallada!

A partir d’aquí, alguns fragments d’un llibre remarcable tot sencer:

No pas amb la ira, ans amb el riure es mata. Au, matem l’esperit de pesantor.”

Coratjosos, despreocupats, burletes i violents – així ens vol saviesa: és femella i només sap estimar un guerrer.”

De l’àguila i la serp: “Són els meus animals!” (…) “L’animal més orgullós sota el sol i l’animal més astut sota el sol.”

Crear-se llibertat i un sagrat No fins i tot davant el deure: per això, germans meus, cal el lleó.”

L’esperit del lleó diu jo vull.

Innocència és el nin, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que roda per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí.

Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol la seva voluntat, aquell que havia renunciat al món guanya el seu món.”

Amor pròdig: “Vosaltres obligau totes les coses a anar cap a vosaltres i a ficar-se dins vosaltres perquè hagin de tornar a brollar de la vostra deu com a dons del vostre amor.”

Mil camins hi ha encara que no han estat fressats, mil saluts i mil ocultes illes de la vida. Inexhaurits i no descoberts continuen essent encara l’home i la terra humana.”

En veritat, he fet això i allò per als que pateixen: sempre m’ha semblat que la millor cosa que podia fer era aprendre a alegrar-me millor!”

Es dona ordres a qui no sap obeir-se a si mateix.”

Només on hi ha vida hi ha tembé voluntat: però no pas voluntat de vida, sinó – així t’ho ensenyo jo – Voluntat de poder!”

Totes les veritats callades es tornen verinoses.”

Tota la vida és una disputa sobre gust i sabor.”

Més val dansar feixuc, que anar tolit. Apreneu, doncs, de mi la meva saviesa: també la pitjor de les coses té dues cames bones.”

La meva pena i la meva compassió – què importa tot això! ¿Que potser aspiro a la felicitat? Jo aspiro a la meva obra!”

Extret de la traducció de Manuel Carbonell per a Quaderns Crema.

 

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari