Com evitaré que aparegui un lleó gros?

Joan Margarit explicava, en una entrevista, que els homes tendeixen al desordre i que la funció terapèutica d’algunes disciplines com la música, la religió, la pintura, la poesia o algun tipus de filosofia és posar ordre en el desgavell d’idees, obsessions o manies. En el meu cas, llegir certa filosofia, com l’hel·lenística, escoltar música, com les Variacions Goldberg de Bach, la poesia (d’Omar Khayam al Cançoner popular de Mallorca) o llegir diversos passatges de literatura, des dels Assaigs de Montaigne al Baghavad Gita, m’aporten calma. Els meus favorits i recurrents són Epictet i Joan Mascaró. Sempre s’estravé que trob, en aquestes lectures, un pensament nou i il·luminador, tot i haver-les rellegit tantes vegades. 

«Com destruir una idea fixa: No ho proveu. Penseu alguna altra cosa

«El nostre subconscient hauria de rebutjar automàticament molts de pensaments i sensacions incontrolades. Les idees negatives han de ser descartades automàticament

La creació de la fe, Joan Mascaró

«Què hauria fet Heràclit si hagués dit: “Com evitaré que aparegui un lleó gros, o un porc senglar gros o homes brutals?”. Quina imporància té?, em deman. Si apareix un porc senglar gros, podràs lliurar una batalla més grossa; si apareixen homes malvats, lliuraràs el món d’aquests homes

Epictet, Dissertacions, IV. 10

Com va dir Joan Mascaró, un llibre de cent pàgines amb paraules clares pot ser un amic de per vida. De vegades tenc la sort de topar-me inesperadament amb amics nous dels quals n’extrec alguna idea interessant.

26-III-2014

En nuestro cielo interior

vuelan a menudo pensamientos-buitre

que se alimentan de la carroña

amontonada por el odio y el resentimiento.

Si queremos vivir con dignidad 

es imprescindible abatirlos,

aun a costa de disparar contra nosotros mismos.

Únicamente tras su caída

emprenderán su vuelo los pensamientos-águila,

los que recorren gozosamente el mundo 

y anidan en las cimas del espíritu.

Poema, Rafael Argullol 

Els banyistes

Els banyistes de Seurat

Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Tumbet”, pa blanc i arengada

Dilluns passat berenàrem a la finca de sa Teulada amb en L. J. de tombet amb bacallà, pa de xeixa i cervesa artesana feta a Alcúdia. També férem un concert còmicament improvisat a dins la portassa alternant bateria, guitarra acústica i flabiol sota la mirada astorada de son plançó. Com a voluntat de reprendre aquella berenada (per bé que imaginàriament), em va escaure d’escriure-li aqueixa glosa pel seu sant: 

Mores i figues a querns

“tumbet”, pa blanc i arengada, 

en tornar per sa Teulada, 

beurem plegats a escarada

i brufarem Sant Llorenç. 

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Ara deixa’m ser l’amant a mi

Tot i haver passats tants d’anys d’aquella lectura, record essencialment dues coses de L’art d’estimar d’Erich Fromm: en primer lloc, que el domini d’un art requereix disciplina, paciència, concentració i interès, i, en segon, que la relació entre la parella no s’ha de basar en la dependència d’un respecte a l’altre.

De vegades, es relaciona l’amor amb  el concepte d’unitat o de completesa, al·ludint al mite de l’andrògin (o de la mitja taronja) que apareix al Banquet de  Plató. Aquest mite implica una part a la recerca de l’altra, que és única i exclusiva. Sembla, però, que en la poesia i la novel·la, des del trobadors al Romanticisme, ha fet fortuna un amor que sovint no és recíproc i que va només en una direcció, de l’amant cap a l’amat, sense arribar a la unitat ideal.

En el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, l’amor espiritual del creient cap a Déu té, al meu parer, un deix passional molt intens. Llull també presenta aquest amor a partir de l’amant (Amic) i l’amat. L’esforç de l’Amic per arribar a l’Amat és molt intens, i gairebé destructiu, abans d’arribar a Déu, a la descoberta, al despertar:

2. Les carreres per les quals l’amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d’amors.

26. Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat en l’alba.

L’amor romàntic de Werther (Goethe) mostra el cas extrem de l’amant, que acabarà tràgicament, mogut per la passió vers l’estimada que no el correspon. En general, l’amant romàntic sembla tocat per la fletxa de Cupido i, sovint, el refús o la indiferència de l’amat/da fa que la passió s’ompli de tonalitats inesperades i no sempre lluminoses, perquè són més aviat obscures, irregulars i inquietants. L’amor romàntic, segons sembla, està fortament influït per l’amor idealitzat dels trobadors vers la dama corresponent.

Per mor de tot això, m’ha interessat molt la visió que dona Carson McCullers de l’amat en el seu relat La balada del cafè trist. A l’hora de triar un paper, és millor ser l’amant o l’amat? En un primer moment, hom pot pensar que és millor ocupar la posició de l’amat, el narrador del relat, però, no ho creu així:

«La persona més mediocre pot ser objecte d’un amor enfollit, extravagant i preciós com els lliris verinosos dels aiguamolls. Un bon home pot ser l’estimul d’un amor alhora violent i corrupte, o un guillat bocamoll pot despertar en l’ànima de qualsevol un idil·li tendre i senzill. En resum, la vàlua i la qualitat d’un amor ve determinat per l’amant i ningú més.«

És per això que la majoria de nosaltres preferim estimar que ser estimats. Gairebé tothom vol ser l’amant. I la crua veritat és que, en el fons no se sap per què, però per a molts resulta intolerable saber-se amat. L’amat tem i detesta l’amant, i fa ben fet, perquè l’amant cerca sempre despullar l’amat. L’amant es deleja per tenir qualsevol relació amb l’amat, encara que l’experiència no li causa altra cosa que dolor.» Trad. Yannick Garcia

Crec que aquest fragment és una anàlisi psicològica molt incisiva que podria ajudar a explicar molts dels comportaments estranys entre l’amant i l’estimat/da. No obstant això, al meu parer, en cas de correspondència amorosa, aqueixa situació de desequilibri entre les dues parts es pot solucionar a partir d’un canvi de papers entre la parella, talment com explica Leonard Cohen en la cançó «You Have Loved Enough» “Tu has estimat prou, deixa’m ara, a mi, ser l’amant“.

You whisper, “You have loved enough,
Now let me be the Lover.”

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Qüestionari Baudelaire

Així com hi ha un famós “Qüestionari Proust” a partir d’una sèrie de preguntes preestablertes i de resposta breu, m’ha passat pel cap elaborar un qüestionari similar a partir de la informació extreta del llibre d’Antoine Compagnon sobre Charles Baudelaire (Trenta-tres nits amb Baudelaire, trad.. Jordi Martín Lloret, Blackie Books). Si voleu, podeu respondre el test i, tot seguit, avaluar el vostre nivell de “baudelaireitat”.

Fantin-Latour_Homage_to_Delacroix

1. Vos tenyiríeu els cabells de color verd?

(Sí/No)

 2. Vos agrada procrastinar?

Opció A: m’encanta, sempre deix les coses importants per l’endemà.

Opció B: gens ni mica, primer acab les tasques prioritàries.

Opció C: abans que res hauria d’aprendre a pronunciar aqueixa paraula.

 3. Escriuríeu un poema a una carronya que es podreix?

(Sí/No)

 4. Si vos expulsassin del col·legi:

Opció A: el vostre padrastre vos enviaria de viatge per mar fins a Calcuta.

Opció B: el vostre padrastre vos aplicaria una disciplina espartana.

Opció C: no teniu padrastre.

 5. Dandi (ets refinat en el vestir, acumules deutes i  ets primmirat amb la teva imatge) o flaneur (gaudeixes del plaer de vagar i passejar pels carrers sense rumb)?

Opció A: dandi

Opció B: Flaneur

Opció C: ambdues actituds.

6. Sortiu de marxa perillosament?

Opció A: cada dia “to the limit”.

Opció B: només el cap de setmana

Opció C: què és això?

7. Respecte a l’utilitarisme…

Opció A: sempre he volgut ser una persona útil.

Opció B: em repugna l’utilitarisme i el pragmatisme.

Opció C: depèn del dia.

8. Què opines de la democràcia? 

Opció A: m’agraden les eleccions perquè, normalment, estic d’acord amb la majoria.

Opció B: mai he votat d’acord amb la majoria.

Opció C: No estic d’acord amb les eleccions, perquè no hi ha res més ridícul que cercar la veritat en el nombre de vots.

9. Vici o pecat?

Opció A: som sobretot del “vici”.

Opció B: cerc la saviesa i la mesura per arribar a l’ataràxia.

Opció C: som essencialment un pecador.

10. Si vos topau amb una dona bella  o un home bell pel carrer: 

Opció A: com que sou fantasiós/a, tot d’una vos imaginau una aventura amorosa de final infeliç.

Opció B: sou pragmàtic i, per tant, res de fantasiós vos passa pel boll.

Opció C: Com que sou optimista i decidit, la/el saludau amablement.

Gustave_Courbet_033

SOLUCIONS: 

Podeu avaluar tot seguit de l’1 al 10 el vostre nivell de baudelaireitat. Tenir un 10 implicaria que teniu una ànima bessona i que heu de llegir urgentment els seus poemes com si fossin  correus o missatges que us arriben de lluny i exclusivament per a vosaltres.

1 sí    2 A     3 sí     4 A     5 C     6 A     7 B     8C     9C     10 A

ALGUNS ACLARIMENTS SOBRE LES RESPOSTES

1. Vos tenyiríeu els cabells de color verd? 

Els seus amics els recordaven per la cruesa del seu llenguatge, per la seva elegància agosarada, en les seves provocacions contínues.

2. Vos agrada procrastinar?

En psicologia, procrastinació (paraula derivada del llatí pro: “endavant” i cras: “demà”) és l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables.

3. Escriuríeu un poema a una carronya que es podreix?

Idò en Baudelaire, sí, o també. No hi ha bellesa sense estranyesa o singularitat. Judici contra Les flors del mal (1857): sis poemes foren condemnats pel «seu realisme barroer que atempta contra el pudor» (poemes d’amor entre dones o a una carronya).

6. Sortiu de marxa?

Idò en Baudelaire molt més: molta gresca, paradisos artificials i sífilis.

7. Estau en contra de l’utilitarisme?

El dandi és l’últim hereu del cavaller, del cortesà de l’Antic Règim; és un diletant a qui l’horroritza l’utilitarisme modern: «Ser un home útil sempre m’ha semblat una cosa ben repugnant».

8. Què opines de la democràcia? Idò en Baudelaire pensa just el contrari que tu.

«No hi ha més ridícul que cercar la veritat en el nombre.» L’actitud de Baudelaire és representativa de la de molts escriptors que, sota el Segon Imperi, plens de ressentiment contra el poble que votava pel tirà, consideraven que haurien d’haver gaudit de més d’un vot, i que com que no n’er el cas, doncs no votaven. Es va entusiasmar per la Revolució de 1848, però es va desencisar amb les eleccions del 1852. El 7 de novembre del 1852, un nou plebiscit va posar fi oficialment a la Segona República.

9. Vici o pecat?

Segons Anatole France, Baudelaire no és el poeta del vici, és el poeta del pecat. Baudelaire concep Déu com a justicier i venjador, no com a redemptor. Creu en la universalitat del Mal. L’únic progrés per a l’home seria la destrucció dels rastres del pecat original.

10. Baudelaire va escriure aquest poema “A una dona que passa”.

À UNE PASSANTE

La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet ;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son œil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair… puis la nuit ! – Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité ?

Ailleurs, bien loin d’ici ! trop tard ! jamais peut-être !
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
Ô toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais !

A UNA DONA QUE PASSA

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va conguiant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

    (Versió de Xavier Benguerel)

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

A la meva santa

Margalida és nom de flor,

de santa que encén s’estiu;

tu em fas cantar sa perdiu

fins que perdi es seu plor.

veu

 

Publicat dins de Àudios, Uncategorized | Deixa un comentari

Comèdia, humor

De la Divina Comèdia, així com també de la resta dels clàssics, se’n poden extreure cites breus que ens defineixen o que posen ordre en la confusió. Per exemple, hi ha dos versos senzills i elementals de Dant sobre la vida que, en l’època de la procrastinació i el consumisme, gairebé ningú els té en compte:

«Fatti non foster a viver come bruti, 

ma per seguir virtute e conoscenza»

(No vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença) Trad. Joan F. Mira

Hi ha molta de gent que confon oci amb entreteniment pur i sense substància; és a dir, l’oci com un temps destinat al panem et circenses. Més enllà de l’esbarjo i de la socialització superficial, poca cosa ens aporta la teleescombraria i el futbol televisiu pel que fa a “virtut i coneixença”. Hi ha gent que vincula la felicitat a aqueix entreteniment passiu (que segurament necessitam, però amb mesura). Personalment, la meva preocupació no és la felicitat (sigui el que sigui), sinó “sentir-me bé”, i amb això vull dir no patir gaire dolor i estar satisfet per haver acabat qualque cosa que s’ho pagava o, si més no, estar-hi encaminat.

Tot llegint la Comèdia he après a distingir entre el rabiós i el violent. Evidentment, és una distinció que no don per definitiva, però només el fet de plantejar-me-la, o contrastar-la amb altres parers filosòfics, ja em resulta interessant. Joan F. Mira, en una nota de peu de pàgina de la seva traducció, explica que els luxuriosos i els golafres estan ubicats al mateix cercle que els iracunds, perquè llurs pecats provenen de la desmesura i la incontinència. A diferència d’aquests darrers, els violents resten en un cercle més profund i cruel.

A voltes, podem interpretar o creure que l’actitud de l’iracund és una agressió: a causa del to de veu, de les barramades o de la gestualitat (parescut a la metàfora “un home encès d’ira”). Si em trob una persona que dirigeix la seva ràbia envers mi, intent de recórrer a l’humor i la visualitz com si fos una truja grunyint. Així doncs, contempl la situació com si fos una “comèdia”, igual que si jo fos un espectador que s’ho mira de defora.

La comèdia, com a gènere, s’oposava a la tragèdia pel simple fet que acabava bé i aquesta és la raó del títol del poema. No obstant això, reconec que llegir diversos passatges de la Divina Comèdia – tan dantesca: amb imatges cruels i infernals – de vegades em fa riure, sobretot per mor dels diàlegs, a vegades còmicament respectuosos, entre Virgili i Dant. Per mi, és indiscutible la mestria poètica i enciclopèdica de l’autor florentí; però també trob que la Comèdia és un exercici d’imaginació fenomenal  a l’hora de retratar el dolor, la por i els pecats amb una gran dosi d’humor.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

En el transcurs de la nit

És freqüent que qualque nit entre setmana tengui insomni. Ho accept tan filosòficament com m’és possible. A mesura que s’acosta l’estiu, tenc més vidrieres obertes i sent més renous del carrer: sobretot cotxes que passen o que fan l’estop del cap de cantó. Com que, després de les obres per canviar les canonades d’aigua de les vies públiques, han cobert les síquies de terra i grava, la percepció de les gomes dels cotxes derrapant és comuna. Les mateixes soles dels caminants es fan també més presents fregant en terra. La quantitat de desvetlats que deambulen de matinada és més nombrosa del que hauria cregut de bell antuvi. Del llit estant, sent les hores del campanar. Com si fos un avís tristoi, el rellotge toca la una.

Solc llegir, en aquestes situacions, Joan Mascaró i Epictet. De vegades, quan estic cansat de passar pàgines, apag el llum i, enmig de la foscor, m’imagín el meu cos com una essència ingràvida que emmenudeix en la vastitud cega. La meva imaginació es despara: quants de cossos com el meu podrien cabre estirats dins el dormitori? Estaria més tranquil, en aquell instant, si la casa fos un simple solar i jo m’hi estàs al bell mig allargat mirant les estrelles? Sorprenentment, si fa bon temps, de vegades, tenc la sensació que sí.

Invariablement, aquests dies d’insomni, devers les quatre, la meva serenitat és molt profunda i bella. I és quan, després d’haver pres un parell de valerianes en el transcurs de la nit, em solc adormir. L’endemà és un altre tema de resultat incert i bastant divers.

Publicat dins de Dietari, Proses breus, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari