Quedant enrere

img_2742

Quedant enrere (àudio)

Anuncis
Publicat dins de Àudios, Uncategorized | Deixa un comentari

7 de desembre de 2018

Ahir vaig asseure’m a la tassa del vàter tantes vegades com pics vaig mirar el whatsapp, és a dir, bastantes. Un dia, involuntàriament, faré una fotografia del meu acte més personal i íntim. El sopar excessiu (un gordon blue gros amb patates frites i tapes prèvies amb canyes, vi i Suau) em provocà una gran indigestió i molt mal dormir. El plaer transitori de la panxada no entra en la tipologia del plaer necessari i natural de l’epicureisme. Tanta poca sensatesa rau pel meu boll en la solitud d’un dimecres vespre a Sa Ximada.
Vaig llegir dos capítols de Ciutat princesa de Marina Garcés sobre “prendre la paraula” i el pensament crític. Aqueixa filòsofa aporta una visió de la capacitat crítica més profunda i contrastada amb la realitat de la que jo tenia present. O, com a mínim, es planteja aquesta relació de la filosofia amb la vida. Fins ara, a mi, m’ha preocupat més la relació que estableix la filosofia amb el pensament individual. No he llegit Deleuze ni Foucault, sinó que m’he dedicat, per presumpta necessitat, al Gita, Epictet, Epicur, Sèneca, Montaigne, Thoreau. Em comença a cridar l’atenció aqueix enfocament de la filosofia amb la transformació de la comunitat. Som bastant pessimista, però qui sap.
Avui capvespre, a Son Fullós, he llegit un parell de pàgines d’un especial del National Geographic dedicat al cristianisme. Força concís. A l’estanc he comprat el llibre pòstum de Leonard Cohen, The Flame, i m’he entretengut en l’humor pessimista d’alguns versos. No he anat a dinar i he quedat fins les quatre del capvespre allà. M’hi sent tranquil·líssim perquè no tenc ningú a prop, només hi ha qualque lloca solitària que escaina alarmada quan davall l’escala, coloms parrupant fins que surt a la terrassa i qualque picarol d’ovella. Al migdia s’ha começat a moure molt de vent i, tot i que estava tapat amb una flassada gruixuda, mentre seia en una butaca orelluda, he tengut la sensació de constipat. Finalment, a les quatre he partit.
img_2655-2
Publicat dins de Dietari, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Di-versions

N. Young & Crazy Horse enllaç

The Who enllaç

The Turtles enllaç

narcis-comadira

(Narcís Comadira)

Publicat dins de Àudios | Deixa un comentari

Una història sobre la felicitat

Durant una entrevista a la filòsofa Ágnes Heller, el periodista Carles Capdevila va demanar-li sobre la felicitat i Heller va respondre a partir d’un conte d’Anatole France:

«És la història sobre un rei que estava molt malalt. Ara de la seva malaltia se’n diu depressió. No volia menjar, beure ni tenir contacte amb ningú. Sentia que es moria. Molts doctors el visitaven i li donaven diferents tipus de medicaments, però cap d’ells l’ajudava. Aleshores va venir un doctor i li va dir: “No necessita medicació. El que necessita és posar-se la camisa d’un home feliç”. El rei va anar a veure el millor erudit que coneixia, i li va preguntar si ell era feliç. L’erudit li va contestar que no, que com podia ser feliç amb tot el que encara no sabia i tot el que li quedava per saber. “Sóc molt infeliç”, li va dir. Així que el rei va anar a veure l’home més ric que coneixia, i li va preguntar si era feliç. “Com vols que sigui feliç si encara no sóc tan ric com vull ser?”, li va contestar. “Sóc molt infeliç”. El rei va decidir tornar a casa, molt trist. Pel camí va trobar-se un idiota, i va decidir preguntar-li si era feliç. “Sí, esclar, sóc molt feliç”, va contestar l’idiota. “D’acord, doncs dóna’m la teva camisa”, va dir-li el rei. I l’idiota va exclamar: “La meva camisa? No en tinc, de camisa!”. I aquesta és la història de la felicitat.» Ara.cat enllaç

Es poden fer diverses interpretacions d’aquest conte. Una de les conclusions seria que ni l’acumulació de coneixements ni de doblers aporta la felicitat, perquè no es pot arribar a cap tipus de plenitud per mor del desig insatisfet. És com anar sempre darrere una pastanaga que ens aguanta qualcú que colca damunt nosaltres.

Una altra conclusió podria estar relacionada amb un error de plantejament: per exemple, associar la felicitat amb l’erudició o amb la riquesa; és a dir, partir de la idea de “tenir” o “saber” en lloc de la de “ser”: “no ens fa feliços allò que tenim sinó allò que som” (Joan Mascaró Fornés). A més, probablement, la qualitat dels coneixements és més important que la quantitat.

També es pot tenir en compte el temperament personal. Per exemple, quan li demanaren al filòsof Bertrand Russell si l’èxit a la feina és significatiu en relació a mb la felicitat, Russell va respondre: «Bé, això depèn del temperament. Algunes persones no poden ser felices si no es troben involucrades en l’assoliment de grans objectius, mentre que d’altres són molt felices amb petits assoliments. És una qüestió de temperament. Però la feina de cada persona s’hauria d’ajustar a les capacitats concretes de cadascú perquè pogués realitzar les seves tasques amb èxit». En el conte d’Anatole France, l’idiota segurament és l’únic personatge que viu d’acord amb la seva naturalesa, i en això se li pot atorgar una certa saviesa de la qual estan mancats els tres personatges anteriors: el rei deprimit, l’adinerat avariciós i l’erudit insaciable.

Bertrand Russell, en la mateixa entrevista, exposa al seu parer quins són els quatre ingredients essencials per a la felicitat: la salut, l’amor en les relacions més properes, els recursos i l’èxit en la feina. Evidentment, el filòsof anglès matisa cada un d’aquests punts. Per exemple, reconeix que la importància dels ingressos està relacionada amb el nivell al qual una persona estigui avesat. Així mateix, la feina també està lligada amb el caràcter personal i el gust. D’altra banda, creu que hi ha sentiments negatius que menen a la infelicitat: la preocupació (que té l’origen en no afrontar possibilitats desagradables) i l’enveja (perquè la persona, en lloc de fruir del que té, desplaça la seva mirada cap a les coses de l’altra, sense cap necessitat real de fer-ho). Finalment, al·ludint a una circumstància personal, explica que és més passadora l’estada en una presó si és per una qüestió de principis.

Per acabar, no puc deixar de relacionar la felicitat amb la joia (viva impressió d’alegria) que pot aparèixer, de vegades, en la música, en la contemplació de la natura o gràcies a la poesia. Spinoza en la seva Ètica, a l’apartat de «De la servitud humana, o sia de la força dels afectes», distingeix entre joia i plaer:

«La joia no pot tenir excés, sinó que sempre és bona…». En canvi, «el plaer pot tenir excés i ser dolent (…) perquè la potència d’aquest afecte pot ser tanta que superi la resta de les accions del Cos i s’hi adhereixi pertinaçment i que en conseqüència, impedeixi al Cos de ser apte per ser afectat de moltíssimes altres maneres.»

L’orientalista i traductor Joan Mascaró, a l’hora de parlar de l’experiència de la meditació, distingeix entre el plaer personal que pot produir una beguda alcohòlica i, per un altre costat, l’experiència de la joia, que està relacionada amb els sentiments d’ésser i d’estimar. Tal volta la felicitat sigui aquest moment o estadi d’alegria vívida de ser i estimar.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Llibertat, desigs i sentiments

En el llibre L’arrencacors de Boris Vian, dos dels personatges principals, n’Àngel (home casat a qui la dona vol disparar amb un revòlver després d’haver parit tressons) i Jacquemort (un psiquiatre buit per dins perquè no sent les emocions i vol omplir-se), es posen a debatre sobre si la llibertat és tenir desig o no tenir-lo. El debat que es desencadena és digne de la retòrica dels sofistes:

—Però si tenia un llibret d’instruccions al meu costat. “Psiquiatre. Buit. Per omplir”. Un llibret! És indiscutible. Està imprès.

—¿I doncs? —va preguntar l’Àngel.

—I doncs ja ho veu que aquest desig d’omplir-me no és meu. Que tot estava previst. Que no sóc lliure.

—I tant que sí. Ja que té un desig, és lliure.

—¿I si no en tingués cap? ¿Ni tan sols aquest?

—Seria un mort.

[…]

—Però si és just al revés —va continuar en Jacquemort. Només quan no tenim desitjos de cap mena podem ser lliures, un ésser perfectament lliure no ha de tenir cap desig. És perquè no tinc cap desig que em declaro lliure. 

—No — va dir l’Àngel—. Si sent el desig de tenir desitjos, aleshores té el desig d’alguna cosa, i tot això és fals.

—Ui, ui, ui! —va exclamar en Jacquemort, cada vegada més indignat—. Però si voler alguna cosa implica encadenar-se al seu desig!

—No, la llibertat és el desig que surt de nosaltres.

(Trad. Joan-Lluís Lluís. Club Editor.)

Si fos un personatge de la novel·la de Boris Vian i pogués entrar en aquest debat, afegiria el concepte de plaer en aquesta relació entre llibertat i desig. D’una banda, crec que anul·lar els desitjos ens pot dur a un estat d’apatia per un excés de racionalitat i manca de sentiment i plaer. D’altra banda, seguint la filosofia d’Epicur, cal tenir en compte dues coses: primer, que els desitjos són diversos (naturals i necessaris com beure en tenir set; naturals innecessaris com els aliments refinats, i no naturals innecessaris com les corones) i, segon, que convé que avaluem el desig:

«Hem de presentar a tots i cada un dels desitjos una interrogació: “què em passarà si es realitza el que el meu desig tracta d’assolir? ¿I què passarà si no es realitza?» Exhortacions, 71. Trad. Carlos García Gual

Crec que si, a través del desig, s’obté un plaer momentani que a la llarga ha de causar un dolor superior, ens haurem equivocat. Heus ací, per exemple, les meves ressaques. Un dels principis de l’epicureisme és que “un coneixement recte dels desitjos sap, en efecte, supeditar cada elecció o rebuig a la salut del cos i a la serenitat de l’ànima, perquè això és la culminació de la vida feliç“.

Per a mi, la llibertat — al·ludint a la darrera frase del personatge de Boris Vian — està relacionada amb els desitjos que surten de nosaltres després d’haver-ne avaluat les conseqüències. Però també la llibertat pot ser un compromís amb els nostres somnis o passions per a la construcció d’un caràcter en el sentit ètic, tenint present la manera de fer les coses.

Jacquemort, el psicòleg buit, es descoloreix i torna transparent quan deixa de tenir desitjos:

«Van aturar-se a la vora de la carretera. El psiquiatre va tancar els ulls, semblava que s’estigués relaxant. L’Àngel el vigilava atentament. 

Va haver-hi una mena d’esquinç de color en la tonalitat de la cara d’en Jacquemort. Subtilment, una transparència va envair la part visible del seu cos: mans, coll, rostre. 

—Miri’s els dits — va murmurar l’Àngel. 

En Jacquemort va obrir un ulls gairebé descolorits. A través de la seva mà dreta va veure un sílex negre a terra. Va sobresaltar-se i la transparència va desaparèixer. Altra vegada, semblava sòlid. 

—Ja ho veu — va dir l’Àngel—. Quan està relaxat de debò, deixa d’existir. 

En el llibre de fragments filosòfics titulat La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich explica que existir implica desitjar i que alhora el desig seria impossible “sense límits i prohibicions”. Des del seu punt de vista, l’ètica no té a veure amb el deure sinó amb el desig, per tant:

«No hi ha un deure ètic sinó un desig ètic. No tinc l’obligació de preocupar-me per tu: m’importes, em preocupes, desitjo que estiguis bé.»

Record aquella cançó de The Who inclosa a l’àlbum Tommy en què es repetia: see me, feel me, touch me, heal me… Mira’m, senti’m, toca’m, guareix-me… Guarir-se a través del contacte amb l’altre.

 

També em ve al cap aquella escena de La joventut de Sorrentino en què el director de cinema interpretat per Harvey Keitel, tot conversant amb el seu amic de l’ànima, conclou que els sentiments són importants, perquè els éssers humans només som sentiments. Deuen ser més importants que els pensaments o els sistemes racionals? Deu ser vera?

 

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Cal mantenir-se ocult?

Epicur valorava l’amistat com un dels béns més preuats de la vida, però, en canvi, no creia que la implicació en la política fos propícia per a la felicitat. En alguns fragments de les Màximes capitals tracta aqueix tema: 6, 7, 13, 14, 27, 28 i 40. D’una banda, creu que s’ha d’assolir la seguretat entre humans, és a dir, vèncer la por, i, de l’altra, fruir de l’amistat.

7. Alguns han volgut ser famosos i cèlebres perquè creien que així obtindrien seguretat entre els humans. Si d’aquesta manera la seva vida és segura, han aconseguit un bé natural; però, si no és segura, no han aconseguit l’objectiu natural al qual tendiren des d’un principi. (Traducció de Ramon Alcoberro)

En la màxima setena, es qüestiona que la fama i el reconeixement puguin ser sempre font de seguretat. Més endavant, en la catorzena, es fa esment al benestar i la posició sòlida per tal d’assolir la seguretat entre els altres. En la seva traducció, Carlos García Gual, en lloc de “posició sòlida”, escriu “abundància de recursos”. Així doncs, sembla que Epicur es refereix a les possibilitats materials i a la dignitat d’un individu amb relació a la comunitat.

14. Quan s’ha aconseguit fins a un cert punt la seguretat entre els humans, gràcies al benestar i a una posició sòlida, la seguretat que prové de la tranquil·litat i de l’aïllament de la gent esdevé més pura.

Ramon Alcoberro remarca la segona part d’aqueixa màxima, de la qual destaca l’assoliment de la seguretat interior i la vincula amb el famós pensament epicuri “Mantén-te ocult”, en el sentit de no vincular-se amb la política: «És una de les Màximes més importants, perquè recull la idea del late biosàs: viu amagat. Lliga amb la Sentència vaticana, 58: «Cal alliberar-se de la presó de la rutina i de la política». Epicur distingeix entre una seguretat que ve de la posició social i una altra, més valuosa, que prové de l’interior de l’home, de la tranquil·litat i de la serenor de l’ànim.».

D’altra banda, en aqueixes tres sentències, es vincula l’amistat amb la seguretat més acomplerta, amb la confiança, i amb la satisfacció vital, amb el plaer.

27. Dels béns que la saviesa procura per a la felicitat d’una vida sencera, el més gran és l’adquisició de l’amistat.

28. La mateixa convicció que ens dóna seguretat que no hi ha mal etern ni de llarga durada, ens fa reconèixer també que, pel que fa a les coses limitades de la vida, l’amistat ens dóna la seguretat més acomplerta.

40. Tots aquells que han tingut la possibilitat de gaudir d’una gran confiança per part dels que tenien a la seva vora, viuen en companyia amb extraordinari plaer i amb la garantia més ferma. I, després fins i tot si hi han compartit la més completa amistat, no es lamenten, com si calgués compadir-se’n, d’aquell que ja ha arribat a terme i se’n va abans que ells.

L’amistat és una de les claus per assolir la seguretat, però no en el sentit de sentir-se còmode entre estranys, sinó com a refugi. García Gual explica: “L’amistat proporciona una ajuda benèfica contra l’aïllament i la societat estranya, és en primer lloc un recurs d’auxili, favorable per a la seguretat personal, l’aspháleia, que el savi tracta d’obtenir enfront de la gent i de la natura”.

Arran de la Sentència Vaticana 23, també s’ha relacionat l’amistat epicúria amb la utilitat. No es tracta, però, d’un utilitarisme rígid i mancat d’afecte, perquè es basa en l’agraïment tant de donar el favor com de rebre’l. A més, “un amic vertader no cerca en tot la utilitat perquè esdevendria un mercader de favors”. Si no entenem l’amistat proposada per Epicur a partir de la combinació entre el plaer afectuós i la utílitat mútua, no tendria cap sentit que el record dels amics desapareguts fos motiu de plaer. Segons el deixeble d’Epicur: “Dolça és la memòria d’un amic que ha mort.”

Referències:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.htm

Epicuro, Carlos García Gual. Alianza editorial

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Un orde terminant que els lliuri d’haver de pensar

Als meus ulls, el feixisme està relacionat directament amb el gregarisme i aquest està vinculat amb la manca de discurs propi.

A l’hora de votar, normalment, recordava aquell pensament de Joan Fuster que deia: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Això em va inclinar, moltes de vegades, a optar per partits amb els quals només estava parcialment d’acord amb la ideologia. Si fos per mi, revisaria la frase de Fuster per concloure que: «Tot discurs que no sigui propi, ens serà imposat des de fora». Crec que si no bastim un discurs personal, gràcies als coneixements, a la llibertat interior, a l’ètica (no necessàriament moral) i a la destrucció de les pors – cosa que no vull dir que sigui fàcil -, és molt probable que caiguem en actituds gregàries.

El suïcidi deseperat, a l’exili, d’Stefan Zweig davant la pujada del nazisme i el feixisme a Europa va ser un avís; un exemple de com un dels pensadors més importants del segle XX europeu, admirador de la llibertat interior de Michel de Montaigne i de la fortalesa resistent de Castellio (consciència contra violència i fanatisme) pot arribar a afonar-se finalment en la deseperació.

De vegades pens en aquell vers de Carles Riba «D’on venim que no fos tornada». Per bé que descontextualitzat, em fa pensar en les inèrcies, ondulacions i actituds cícliques. La història ens pot explicar d’on venim, bona part de la nostra moral i també allò que som capaços de fer.

Torn a rellegir Castellio contra Calví d’Stefan Zweig i n’extrec aquest fragment tan aclaridor i actual:

«No hi ha dubte que en el fons de la naturalesa humana hi ha un misteriós anhel d’autodissolució en la col·lectivitat. Aquesta il·lusió ancestral que podria forjar-se un sistema religiós determinat, nacional o social que brindàs a tota la humanitat la pau i l’ordre definitius, és indestructible. El Gran Inquisidor de Dostoievski demostra amb dialèctica cruel que, en el fons, la majoria dels homes tem la pròpia llibertat i que, de fet, enfront de l’esgotadora varietat dels problemes, enfront de la complexitat i responsabilitat de la vida, la gran massa anhela la mecanització del món a través d’un orde terminant, definitiu i vàlid per a tothom, que els lliuri d’haver de pensar. Aqueixa nostàlgia messiànica per una existència lliure de problemes constitueix el veritable forment que aplana el camí de tots els profetes socials i religiosos. Quan els ideals d’una generació han perdut el seu foc, els seus colors, un home amb poder de suggestió no necessita més que alçar-se i declarar peremptòriament que ell i només ell ha trobat o descobert la nova fòrmula, perquè, cap al suposat redemptor del poble o del món, fluesqui la confiança de milers i milers de persones

Castellio contra Calvino, Stefan Zweig. El Acantilado.

Publicat dins de Dietari, extractes i referències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari