Confessions decadents

Passades les nou del vespre, Jomàs esquiva la mopa de les dependentes – que frissen de tancar – pels passadissos del supermercat. Sense tenir clar ni l’hora ni el sopar, ha tornat enrere per agafar un paquet amb dues panades de tonyina que sempre li fan agrura. Llavors ha enfilat tot dret, altra volta, cap a la secció ecològica i ha sospesat un tetra brik de llet. Com que, entre els productes ecològics, no hi ha trobat el cafè que cercava, ha pres cap a dos passadissos més a l’esquerra per agafar una marca que era cent per cent aràbiga. Mentre feia aqueix darrer trajecte, li ha parescut que només caminava d’eima i s’ha regirat per mor d’un desdoblament sobtat, en què es veia fent passes desconcertades, tot alienat, amb panades de tonyina en una mà i llet de civada a l’altra, i tot això havent passat la quarantena. Al matí, només aixecar-se, li havia picat un moscard tigre al peu dret i feia nou mesos que caminava amb dolor per una inflamació als talons. També podria dir que, de l’estiu ençà, li picava un moscard només sortir del llit, però no s’ajustava a la realitat, al seu parer, perquè creia que n’hi picava més d’un. No va trobar les Voll Damm ni el Bloom. I ja tancaven. S’havia errat, hauria d’haver anat a Sa Ximada. També li hauria d’haver demanat a ella per anar a sopar i així ja hauria liquidat un punt, mig ajornat, de l’agenda i que no importava escriure. Mentrestant, però, s’organitzava per viure amb la seva idea de la biologia, com deia Léo Férré: miccionant, plorant, ejaculant i, a més, en el seu cas, suant com un brollador.

Anuncis
Publicat dins de Dietari, Proses breus, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Mallorca immòbil i en silenci

«El que es doblega queda íntegre» diu el primer vers del poema XXII del Tao Te King de Laozi. El vaig escoltar per primer pic en una pel·lícula de Tarkovski (Stalker), i em va quedar gravat en la memòria com si fos un senyal per tenir en compte. No sé si som gaire flexible; recordant les classes de gimnàstica, puc corroborar que no ho som físicament. Respecte al cervell, encara tenc dubtes de la seva suposada plasticitat.

Michel de Montaigne, en el darrer assaig de la seva obra, titulat «De l’experiència» escriu: «Ell [el costum] em pot avesar a tal forma que li plau, sinó també al canvi i a la variació, que és el més noble i el més útil dels aprenentatges. La millor de les meves propensions corporals és d’ésser flexible i poc obstinat: tinc inclinacions més personals i ordinàries i més agradables que d’altres; però amb ben poc esforç me n’allunyo, i m’esmunyo fàcilment en sentit contrari. Un jove ha de trastornar les seves regles per tal de despertar el seu vigor, evitar que floreixi i s’amolleixi. I no hi ha estil de vida tan estúpid i tan fleble com el que es condueix per precepte i per disciplina.» Traducció d’Antoni-Lluc Ferrer.

És evident que Montaigne estava en contra de la submissió a una regla particular; si de cas, creia que havia de ser una regla plegable i dúctil. En un entorn com l’actual, en què la tendència a pontificar i moralitzar entre bo i dolent és constant, no sé si l’escepticisme i l’eclecticisme del filòsof francès guanyaria gaire adeptes.

Mentre coixeig pel carrer a causa de la talalgia als dos peus, record un altre fragment del mateix assaig: «Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar. La nostra vida està composta, com l’harmonia del món, de coses contràries, i també de tons diversos, dolços i aspres, aguts i baixos, blancs i greus». Sembla com si es pogués fer un enfilall des de la frase de Laozi fins a Montaigne tot passant pels estoics. Alguns creuen que els estoics eren una guarda de conformistes; els qui coneixen aqueixa filosofia a fons, però, corregeixen l’error: «es tracta de desitjar que succeesqui el que ha de succeir» talment com l’amor fati de Nietzsche (desitjar la realitat). Per al filòsof alemany, no és qüestió de tolerar l’inevitable sinó que hi hem de donar el nostre «sí», estimar-lo.

M’agradaria ser capaç d’estudiar o llegir enmig del renou, com un dels casos que presenta Montaigne en el seu assaig. Mentrestant, però, mentre sofresc l’inevitable, repar la tendència al crit, dels nins als més vells, i tenc la sensació – i gairebé gosaria dir que arrib a la conclusió – que si tot Mallorca restàs immòbil i en silenci durant una hora, la majoria de la gent seria capaç de canviar en positiu.

IMG_2541

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Confiar les pors a l’escriptura

Gràcies als llibres de Pierre Hadot, vaig entendre que la filosofia antiga, així com també la dels estoics i els epicuris, cercava formar i no informar; és a dir, que donava més importància a la vida filosòfica que al discurs filòsofic. Per al filòsof francès, les obres de Plató i Aristòtil, per exemple, no tenien com a prioritat crear un sistema coherent sinó ensenyar als seus deixebles “un mètode per a orientar-se tant en el pensament com en la vida“. Bona part d’aquests corrents filosòfics s’exercitaven per assolir la llibertat i pau interiors. A aquestes pràctiques, Hadot les anomena “exercicis espirituals” i podien ser “d’ordre físic, com el règim alimentari, o discursiu, com el diàleg i la meditació, o intuïtiu, com la contemplació, però totes estaven destinades a operar una transformació en el subjecte que les practicava“.

En el llibre La citadelle interieure, Pierre Hadot explica que l’emperador Marc Aureli recorria a l’escriptura per tal de transformar el seu discurs interior, tot partint de les premisses estoiques, i sobretot de la filosofia d’Epictet. L’emperador, a través de l’escriptura del seu diari, mirava de posar ordre en els seus pensaments. Així doncs, les seves meditacions podríem dir que són el resultat d’un exercici espiritual i que, en principi, no tenien un destinatari concret que no fos el mateix Marc Aureli.

No sé fins a quin punt l’escriptura pot ajudar-nos a ser més savis. Cal tenir present que Marc Aureli havia assimilat els preceptes estoics abans de redactar les seves meditacions. Recentment, s’han publicat dos llibres d’autors catalans actuals bastant coneguts que, en algun passatge, relacionen l’escriptura amb la teràpia i, curiosament, al·ludint a les seves mares. D’una banda, Sergi Pàmies en el conte “Nadala maternofilial”, inclòs en L’art de portar gavardina, escriu:

«A la mare li agradava repetir que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura. No era un pensament original, i m’ho deia sobretot quan jo passava una època difícil, perquè m’animés a escriure. Recordo que aquell comentari em treia de polleguera però que, quan va morir i vaig haver d’assumir una visió més transigent de tot plegat, vaig començar a entendre les raons del seu mètode de superació. Ella havia viscut més fracasssos que tots els seus fills junts i en la mena de literatura que va practicar hi va trobar la teràpia per reciclar els drames en aventures narratives dignes de ser compartides amb els lectors

D’altra banda, Joan Margarit en el seu llibre de memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra, fa referència al dietari que va escriure la seva mare i que trobaren després de la seva mort. Margarit, després de fer-nos avinents alguns fragments del dietari, escriu:

«La mare sol confiar les seves pors a l’escriptura. Tant aquella por com el remei avui formen part de la meva poesia

Tot i que només puc suposar-ho, possiblement, l’escriptura pot esdevenir una necessitat, encara que només sigui puntualment, per a qualsevol persona. Una necessitat de posar paraules a les idees i, d’aqueixa manera, cercar un diàleg interior objectiu entre el batibull de pensaments que som capaços de generar. Podria ser també que, en els escriptors, aqueixa necessitat fos tan constant que s’arribàs a convertir en “una diabòlica  mania”, com deia Josep Pla. Pot ser que, depenent del temperament o l’estat d’ànim, aquesta pràctica de reciclar les seves vivències o drames – al·ludint a Pàmies – es concretàs en diferent gèneres com els contes o les novel·les (“aventures narratives”) o, en el cas de Joan Margarit, en la poesia.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , ,

Dins l’absència del teu record

L’amor, en les relacions humanes, no sembla fàcil i, per això, cal guardar-se de certs pensaments moguts per la ira, l’enveja, la gelosia, l’egoisme, etc. Si es tracta de l’amor del creient cap a Déu, la situació pot esdevener gairebé igual de complicada. La recepta de Ramon Llull davant els dubtes i oblits del creient sol ser clara:

Versicle [62]

Digues, foll, si el teu amat deixàs d'estimar-te, què faries?

Contestà dient que estimaria per no morir, perquè el desamor és mort,
i l'amor és vida.

Quan l’amic (el creient) no troba l’amat (Déu) és perquè ha oblidat Déu i no ha raonat bé:

[90]

Al final l'amic va trobar l'amat i li preguntà 
on havia estat. Contestà: - Dins l'absència 
del teu record i dins la ignorància de la 
teva intel·ligència.

En el Llibre d’amic i amat de Ramon Llull són curioses les referències a l’anivellament entre turment i amor, com si fos necessària una estabilitat entre dos conceptes aparentment oposats:

[105]

-Em turmentava l'amor, fins que li vaig dir 
que  tu eres present dins els meus turments; 
aleshores mitigà les meves fatigues, 
i tu, com a recompensa, multiplicares l'amor 
i doblares els meus turments.

Llull, en els seus versicles (o metàfores morals), recorre sovint al dialoguisme entre l’amic i l’amat (semblant a l’estil del Càntic dels càntics) i a les paradoxes i a les antítesis per crear un impacte en el lector. Cal tenir present que el Llibre d’amic i amat va dirigit als ermitans i que cada versicle correspondria a la meditació d’un dia sobre Déu. Així doncs, Ramon Llull, segurament, a través dels recursos literaris mirava de crear un efecte que induís a la reflexió. Vist així, cada versicle se semblaria al concepte del koan, que en la tradició zen, significa “el problema aparentment absurd que planteja el mestre al novici per tal que augmenti el seu nivell de consciència” (viquipèdia). Alguns estudiosos emparenten aquesta obra de Llull amb la filosofia sufí.

[287]

-Digues, foll, què és l'amor?

Respongué que l'amor és allò que fa serfs 
els lliures i que als serfs allibera. 

I fou motiu de discussió de què és més 
a prop l'amor, si de la llibertat o de la servitud.

Respecte a la relació constant entre turment i amor en el Llibre d’amic i amat, Ramon Llull mira de justificar-ho en alguns dels versicles:

[35]

-Digues, ocell que cantes per amor al meu amat, 
per què em turmenta d'amor qui m'ha fet el seu servent?

Respongué l'ocell: - si no poguessis sofrir 
els treballs de l'amor, de quina manera 
estimaries el teu amat?
[320]

Com més estrets són els camins per on l'amic es 
dirigeix cap al seu amat, més amplis són els amors. 
I com més estrets són els amors, més amples 
són els camins. 

I per aquest motiu i en qualsevol cas, 
l'amic pateix pel seu amat amors, treballs, 
fatigues, plaers i consols.

En un altre versicle, Llull explica quins són els dons que aporta l’amat en contraposició als dolors i les fatigues que pateix l’amic:

[106]

L'amor es disculpava amb lleialtat, esperança, 
paciència, devoció, fortalesa, temprança 
i benaurança. I per aquest motiu vaig vilipendiar 
l'amador que es queixava de l'amor que tan 
nobles dons li atorgava.

Aquesta metàfora moral em recorda una de les reflexions d’Epictet. La diferència és que el pensament estoic cercava l’ataràxia: la tranquil·litat de l’ànima. En la relació divina entre l’amic i l’amat que estableix Llull, l’equilibri pareix que esdevé sempre en tensió. Una tensió similar a l’amor de la poesia trobadoresca o, si voleu, per influència, en la romàntica. Perquè, per mi, la poesia – encara que estigui estructurada en forma de versicles – és una constant en el Llibre d’amic i amat.

Cada vegada que se’t presenti una representació, recorda tornar cap a tu mateix i cercar la facultat que posseesquis i amb la qual podràs ocupar-te de la representació. si veus un al·lot o una al·lota especialment bells, trobaràs una facultat per aquest moment: el domini de tu mateix; si se t’imposa una feina àrdua, la trobaràs en la resistència; si es tracta d’una injúria, la trobaràs en la paciència. Si arribes a consolidar aquest costum, les representacions no podran arrosegar-te més”. (Epictet)

800px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r

Un altre tema del Llibre és el de la mort de l’amic per l’amat. Crec que, en molts d’aquests versicles, per bé que puguin semblar tòpics, Ramon Llull excel·leix en el misteri i la mística cristiana. Personalment, crec que la idea de la mort de Jesús crucificat (per exemple el versicle 147) es pot posar en relació amb alguna d’aquestes metàfores morals.

[26]

Cantaven els ocells l'alba, i es va despertar 
l'amic: és l'alba. I els ocells cessaren de cantar 
i l'amic va morir per l'amat dins l'alba.
[147]

Tant plorà i cridà l'amic al seu amat, 
que l'amat baixà dels cims celestials 
a la terra per plorar, lamentar-se 
i morir per amor; i a ensenyar els 
homes a estimar, conèixer i alabar 
la seva honra.
[164]

(...) I l'amor és la voluntat extrema de desitjar l'amat. 
I l'amor és el que matà l'amic quan sentí cantar les belleses 
del seu amat.


-I l'amor és on es troba la meva mort, 
i on arrela sempre la meva voluntat.
[350]

-Digues, foll, què és la religió?

Respongué: -Puresa de pensament, i desig de morir 
per honorar el meu amat, i renúncia al món, per 
tal que res no impedeixi contemplar-lo i dir 
la veritat de les seves honres.
[352]

Preguntaren a l'amic en qui era més gran l'amor, 
si en l'amic que vivia o en l'amic que moria. 
Respongué en l'amic que moria. 

-Per què?

-Perquè ja no pot ser més gran en l'amic 
que mor per amor, però sí que pot ser-ho 
encara en l'amic que viu per amor.

(Els versicles actualitzats d’aquesta entrada han estat extrets de la versió de Sebastià Alzamora per a la Fundació Carulla. )

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Entre el cel i l’enfront

Mirant entre el cel i l’enfront (acords)

Publicat dins de Àudios | Deixa un comentari

En els somnis comencen les responsabilitats

Noam Chomsky, en un estudi sobre el control a través dels mitjans de comunicació, distingeix entre dos tipus de democràcia. D’una banda, la democràcia com un sistema que posaria a l’abast de la gent «recursos per participar de manera significativa en la gestió dels seus afers particulars» i disposaria de mitjans d’informació lliures i imparcials. D’altra banda, presenta un tipus de democràcia que se semblaria bastant a l’actual, en la qual es miraria d’exercir un control sobre la gent a través dels mitjans, la propaganda de l’estat i el suport d’una “classe intel·lectual” que s’autodenomina la més intel·ligent de la societat. Aquest darrer tipus de sistema es dedicaria a la «fabricació del consentiment» per tal que la majoria de la població acabi acceptant coses que, de bon començament, no estaria disposada a acceptar. Segons Chomsky, aquesta democràcia inclouria una actitud paternalista dels especialistes cap a la majoria de ciutadans: «els interessos comuns esquiven totalment l’opinió pública i només una classe especialitzada d’homes responsables prou intel·ligent pot entendre’ls i resoldre els problemes que se’n deriven» (Cómo nos venden la moto. Noam Chomsky y Ignacio Ramonet. Icaria). En aquest punt, en què es tracta els ciutadans com a estúpids, Chomsky hi veu un paral·lelisme entre la teoria de la democràcia liberal i el marxisme-leninisme.

Quan la democràcia es limita simplement a votar un líder (i d’altres representats), hom pot tenir la sensació, després del recompte, d’haver perdut les eleccions. Antoine Compagnon explica que l’any 1848 Charles Baudelaire es va entusiasmar per la Revolució contra el règim de Lluís Felip i l’arribada d’una república. No obstant això, el 1851 hi hagué un cop d’estat que, posteriorment, va ser ratificat electoralment. Després de les eleccions legislatives de febrer i març de 1852, Baudelaire deia: «No m’he vist pas a la votació», «Si hagués votat, només hauria pogut votar per mi». Segons Compagnon: «Com a molts d’intel·lectuals, allò li va generar una desconfiança definitiva pel sufragi universal directe, que havia legitimat la dictadura» (Trenta-tres nits amb Baudelaire. Blackie Books). Baudelaire ironitzava dient que no hi ha res més ridícul que cercar la veritat en el nombre.

Aristòtil va definir el ciutadà de la democràcia com aquell que participa en la potestat de legislar i de jutjar. Cal tenir present, però, que l’estatus de ciutadà no comprenia tota la societat atenenca, perquè també hi havia esclaus i metecs (estrangers lliures sense ciutadania, com el mateix Aristòtil). La democràcia original d’Atenes no es basava exclusivament en la votació, bona part de la gestió pública es decidia a través del sorteig. Segons Pedro Olalla: «Confiar en el sorteig la provisió de càrrecs per a la gestió de la cosa pública era un acte suprem de fe: no en la mediació providencial dels éssers divins a través de l’atzar, sinó en el propi règim de la democràcia i en la virtut política dels ciutadans». D’aproximadament set mil ciutadans amb càrrec públic, només devers cinquanta eren triats per votació: comandaments militars (a causa de les seves destreses per a la diplomàcia i guerra) i administradors de fons públics (perquè havien de ser capaços d’avalar amb la seva riquesa els possibles greuges de la seva gestió). Per a Aristòtil, el sorteig genera democràcia; en canvi, l’elecció, oligarquia. Olalla explica que la democràcia atenenca era un intent de compensar la desigualtat econòmica amb la igualtat política.

A la part final del seu llibre Pedro Olalla també fa un contrast de democràcies similar al de Chomsky: «Però una cosa és clara: les democràcies del nostre temps no tenen res a veure amb aquell projecte radical i revolucionari que va existir un dia a Atenes. (…) Llavors no existia l’oposició entre govern i ciutadans: els ciutadans eren el govern. El darrer poder de decisió no estava en representants o líders, sinó en el conjunt dels ciutadans. No existien partits amb estructures jeràrquiques, llistes tancades, disciplines de vot i homes de palla al servei d’interessos; existia una àmplia assemblea sense lloc per a titelles i encarregada de definir constantment el bé comú.(…) Llavors no hi havia eleccions cada quatre anys i escassos referèndums no vinculants, sinó una implicació contínua del poble en la presa de decisions.» Grecia en el aire. Pedro Olalla. Acantilado

De vegades es diu que la democràcia ideal hauria de ser culte o amb gent virtuosa. Crec que les limitacions de la democràcia es basen directament en les limitacions de les persones (desídia, egoisme, vicis, etc.). Olalla, en el seu llibre, destaca el concepte grec de parrhesia que implicava que el ciutadà, al qual s’atorgava la paraula en l’assemblea, s’havia de comprometre a la veritat i, per tant, a l’honestedat i al valor “per oposar-se a la mentida còmode”. Segurament, podríem relacionar la parrhesia amb el concepte de ciutadania informada i crítica (i per descomptat autocrítica). Tant de bo es complís l’ideal democràtic d’Aristòtil en què el ciutadà era aquell que participava en la potestat de legislar i jutjar. En la democràcia grega, els idiotes eren aquells que es desentenien dels afers públics. En relació amb això, invariablement, record aquell llibret d’Étienne de La Boetie: Discurs sobre la servitud voluntària. Dissortadament, tot agafant referències de Baudelaire, crec que a mesura que ens elevam amb l’ideal i el contrastam amb la realitat, l’spleen ens guaita de més a prop. Capacitats intel·lectuals i personals a banda, em deman si hi ha un interès real per assumir la potestat de legislar i jutjar per part dels ciutadans? També tenc present el títol d’aquell relat de Delmore Schwartz que tant agradava al músic Lou Reed: In dreams begin responsibilities.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Com evitaré que aparegui un lleó gros?

Joan Margarit explicava, en una entrevista, que els homes tendeixen al desordre i que la funció terapèutica d’algunes disciplines com la música, la religió, la pintura, la poesia o algun tipus de filosofia és posar ordre en el desgavell d’idees, obsessions o manies. En el meu cas, llegir certa filosofia, com l’hel·lenística, escoltar música, com les Variacions Goldberg de Bach, la poesia (d’Omar Khayam al Cançoner popular de Mallorca) o llegir diversos passatges de literatura, des dels Assaigs de Montaigne al Baghavad Gita, m’aporten calma. Els meus favorits i recurrents són Epictet i Joan Mascaró. Sempre s’estravé que trob, en aquestes lectures, un pensament nou i il·luminador, tot i haver-les rellegit tantes vegades. 

«Com destruir una idea fixa: No ho proveu. Penseu alguna altra cosa

«El nostre subconscient hauria de rebutjar automàticament molts de pensaments i sensacions incontrolades. Les idees negatives han de ser descartades automàticament

La creació de la fe, Joan Mascaró

«Què hauria fet Heràclit si hagués dit: “Com evitaré que aparegui un lleó gros, o un porc senglar gros o homes brutals?”. Quina imporància té?, em deman. Si apareix un porc senglar gros, podràs lliurar una batalla més grossa; si apareixen homes malvats, lliuraràs el món d’aquests homes

Epictet, Dissertacions, IV. 10

Com va dir Joan Mascaró, un llibre de cent pàgines amb paraules clares pot ser un amic de per vida. De vegades tenc la sort de topar-me inesperadament amb amics nous dels quals n’extrec alguna idea interessant.

26-III-2014

En nuestro cielo interior

vuelan a menudo pensamientos-buitre

que se alimentan de la carroña

amontonada por el odio y el resentimiento.

Si queremos vivir con dignidad 

es imprescindible abatirlos,

aun a costa de disparar contra nosotros mismos.

Únicamente tras su caída

emprenderán su vuelo los pensamientos-águila,

los que recorren gozosamente el mundo 

y anidan en las cimas del espíritu.

Poema, Rafael Argullol 

Els banyistes

Els banyistes de Seurat

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari