Thoreau no és Heidegger

Una de les conclusions més tristes i senzilles a la qual he arribat, a desgrat meu, és que, sovint, no hi ha una correspondència entre paraules i fets. No és el mateix «dir» que «fer». Tampoc no és igual receptar que prendre. La coherència entre idees i fets és estranya i, per a l’observador, no sé si càndid o honrat, decebedora.

És vera que la contradicció i la incoherència poden ser útils si ens serveixen per adonar-nos que les idees a partir de les quals partim no són necessàriament correctes, o aplicables, talment com les hem concebut. I, per tant, cal revisar-les. Per això, Kant deia que: «Els homes que obren segons principis són molt pocs, cosa que fins i tot és molt convenient, ja que amb facilitat aquests principis resulten equivocats».

Ara bé, el fet que haguem de canviar o modificar els nostres principis, tampoc no és excusa per ser incoherents a conveniència. Segons Michel Onfray, aqueixa contradicció entre principis i vida també forma part de la filosofia. L’anomena l’esquizofrènia del “filòsof funcionari”: «el filòsof que practica la disciplina, sí, però en un despatx solitari, com el filòsof sota l’escala de Rembrandt: pot viure i practicar el contrari del que ensenya» […] «La prova que estem davant un filòsof? La seva vida.» Per tant, Michel Onfray no creu que s’hagi de separar vida i obra en l’estudi dels filòsofs, i ens posa l’exemple de Heidegger que va escriure Ésser i temps i, alhora, estava afiliat al NSDAP. Per al filòsof francès, la filosofia – però també l’ètica – s’ha de fer en base a una teoria que proposi una pràctica. En el fons, aqueixa relació de la teoria amb la vida ja la plantejava la filosofia antiga, talment com explica Pierre Hadot:

«El que vull demostrar en el meu llibre Què és la filosofia antiga? és que els filòsofs que fundaren escoles volgueren proposar maneres de viure. Això vol dir que, en la formació del pensament de Plató o d’Aristòtil o d’Epicur, el factor principal me pareix que és la representació de certa manera de viure, el d’un polític il·luminat per les Idees per a Plató, el d’un savi contemplador de la Natura per a Aristòtil, el d’un savi que sap gaudir de la pau de l’ànima per a Epicur.» Filosofia com a forma de vida. Alpha Decay

Sent molta d’admiració per les persones que són fidels als principis basats en la pau i la justícia, tal volta perquè són revulsius davant la meva manca de compromís i, també, covardia en determinades ocasions. De tots els llibres que he llegit de Henry David Thoreau (Walden, Caminar, antologia de cartes, etc.), pot ser que l’assaig Desobediència civil m’hagi posat més que mai davant de la cara la idea de compromís. Cal situar l’assaig en el context de desobediència davant d’un govern que permet l’esclavisme i defensa la guerra contra Mèxic. Tot i això, tenint present la situació a Catalunya, l’escrit de Thoreau, a part d’il·luminador, és sorprenentment actual – i, per tant, clàssic –. Conté alguns fragments com aqueixos:

Llavors, per què els homes disposen de consciència? Jo crec que, abans de convertir-nos en súbdits, hem de ser homes i que és preferible cultivar el respecte per la justícia que per la llei. L’única obligació que tenc dret a assumir és la de fer en cada moment el que pensi que és just.

La llei no fa els homes ni tan sols una mica més justos i, a causa del respecte que els suscita, fins i tot els més benevolents es converteixen a diari en agents de la injustícia.

Tots els homes reconeixen el dret a la revolució; és a dir, el dret a negar la seva lleialtat al Govern i a oposar-s’hi quan la seva tirania i la seva ineficàcia siguin desmesurades i intolerables.

Quan una sisena part de la població d’un país que s’han compromès a ser refugi de la llibertat és esclava i tota una nació ha estat injustament invadida i conquerida per un exèrcit estranger i sotmesa a la llei marcial, crec que és hora que els homes honrats es rebel·lin i es revoltin.

L’important no és que la majoria sigui tan bona com tu, sinó que existesqui una bondat absoluta a qualque banda perquè fermenti tota la massa. Hi ha milers de persones que, en teoria, estan en contra de l’esclavitud i de la guerra i que en la pràctica no fan res per posar-hi fi.

Sobre el fet de votar i la justícia: Jo deposit el meu vot, tal volta, com pens que és just, però en realitat no m’hi va la vida en el fet que la justícia sigui predominant. M’estim més deixar-ho a la majoria. La seva obligació, per tant, mai supera la conveniència. És només expressar feblement als homes el nostre desig que la justícia s’hauria d’imposar.

Hi ha poca virtut en l’actuació de les masses. Quan la majoria voti la fi de l’abolició de l’esclavitud, serà perquè els resulta indiferent o perquè queda molt poca esclavitud per abolir amb els seus vots.

Per descomptat, els homes no tenen el deure de dedicar la seva vida a l’erradicació de les injustícies, per monstruoses que siguin, com és lògic, poden tenir altres preocupacions; però sí que almanco, si no pensen en les injustícies, no cal que les secundin a la pràctica.

L’acció que s’emprèn des dels principis, la percepció i la realització del just, canvia les coses i les relacions, aquesta acció és essencialment revolucionària i sol discrepar d’allò establert.

En general, sota un Govern com aqueix, els homes creuen que haurien d’esperar fins haver convençut la majoria per canviar les coses. Creuen que, en cas d’oposar-s’hi, el remei seria pitjor que la malaltia. Però això és culpa del propi Govern, que és qui pitjor ho fa: per què no és capaç d’anticipar-se i oferir reformes? Per què no té en compte la sàvia minoria?

L’Estat no ha previst cap remei; la seva pròpia Constitució és la malaltia.

Sota un Govern que empresona injustament, el veritable lloc per a l’home just és la presó.

Thoreau no és Heidegger. I, coherentment, fou empresonat durant un dia per negar-se a pagar l’impost a un Govern que estava a favor de la guerra amb Mèxic.

Rembrandt_-_The_Philosopher_in_Meditation

Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Deixa un comentari

La pau dels tirans

En un sopar d’amics, A. R. em va dir que hi ha persones que, després de beure alcohol, esdevenen més simpàtiques, mentre que d’altres tornen agressives. En moltes de revetles de poble he pogut observar alguns individus que, havent-se desinhibit amb begudes alcohòliques, cerquen brega. Evidentment, crec que l’actitud més responsable davant d’aquesta gent és ignorar-la i no fer-li cas.

El meu padrí em va contar que, durant el servei militar a Madrid, en el començament de la Dictadura, va anar a veure un partit de futbol. La impressió de veure tanta de gent escridassant els futbolistes i l’àrbitre des de darrere de tanques metàl·liques, com si els espectadors fossin animals salvatges, li va desagradar tant que pus mai més va tornar a un camp de futbol. Record això mentre camín per fora vila i pens en la idea de pau, encara que sigui temporal, que em sobrevé a estones mirant parets seques coronades d’aritja o sentint la tebior del sol. Epictet creia que la tranquil·litat (l’ataràxia) es pot assolir, també, a través del viatge interior a partir d’una sèrie de premisses clares.

Mentre sent amenaces i veig agressions durant aqueixes setmanes, pens en les paraules de Joan Mascaró a la BBC en un programa sobre meditació transcendental amb The Beatles:

No caldria primer que nosaltres milloréssim. Considerem el problema de la guerra. Tots volem la pau, excepte els idiotes o els dolents. Però no podem treballar per la pau de debò, si no tenim la pau en nosaltres mateixos.” (minut 32)

Pens en les amenaces dels polítics i en la gent violenta que es passeja de nit per les revetles. Em sembla que tenen sobretot un problema personal (no és només manca d’empatia): no estan en pau amb ells mateixos… I si hi estan, estan en “la pau” dels tirans.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari, Uncategorized | Deixa un comentari

Llibres de capçalera

Tenir un llibre de capçalera, per mi, és una expressió literal. Arran del llit, damunt el comodí o dins un calaix, tenc dos llibres que llegesc molts de vespres en colgar-me. Els obr per qualsevol pàgina a la recerca d’una llum que s’expressarà breument i amb paraules clares. De fa molts anys m’acompanya La creació de la fe de Joan Mascaró i Fornés, un llibre de pensaments que es va editar de manera pòstuma. En mi, té la condició d’un bàlsam. En el text biogràfic sobre la seva infantesa i joventut, escrit en tercera persona i que introdueix el llibre, l’autor explica:

«No se li imposaren doctrines religioses, filosòfiques ni polítiques, si més no durant la seva escolaritat secundària; no se li alçaren parets sòlides per empresonar la seva ànima que després hagués de destruir. Tenia obert el gran camp de la vida; però no tenia guia

Sense voler crear cap doctrina ni tampoc estar estructurat de manera sistemàtica, crec que Mascaró ens fa arribar el seus pensaments com si fos la guia que li hauria agradat tenir. Les seves reflexions toquen tants de temes, filosofies i religions que difícilment es poden resumir. Tot i que el títol pot provocar certa desconfiança, el llibre pens que parla més de la vida que no de la religió, en concret de la poesia com a font a partir de la qual entendre la nostra existència.

Quan em lleu, de matí o capvespre, surt del poble per voltar per carrerasses de fora vila amb tanques d’ametlers, figueres, garrovers i tota casta d’herbes de marge. A voltes experiment una tranquil·litat alegre que em ve de l’entorn i em capta. Defugint els renous de motors (avions, cotxes, etc.), de cop, apareix un redós de sons i silencis i m’he d’aturar. Alguns pot ser que diguin que això és la contemplació, no ho sé. Però fullejant el relat autobiogràfic de Joan Mascaró, hi trob un mirall:

«El seu únic món era el lloc on havia nascut, i els turons del voltant, i l’església del poble els diumenges al matí. Tota la resta era un misteri, un misteri del gran desconegut.«

Seia tranquil a l’ombra dels pins olorosos. Era feliç en contemplació silenciosa. Naturalment no pensava que era feliç, naturalment no sabia que senita la joia de la contemplació silenciosa. […] Quants de temps fruïa d’aquest silenci? Potser no molt en termes de temps; però els moments d’Eternitat semblen llargs. El temps de silenci s’esvaïa i ell retornava al plaer d’observar escenes de bellesa o d’escoltar els murmuris del vent entre els pins.«

Abandonava el seu seient a les pedres i tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades.»

L’altre llibre és Enchiridion d’Epictet. És un llibre més sistemàtic i racional, però senzill i amb paraules clares. Som fidel a aquests dos llibres com a dos bons amics que m’acompanyen, que m’ajuden, però que no em condicionen.

Publicat dins de Dietari, Uncategorized | Deixa un comentari

En aqueix silenci de formes i noms

En el Bhagavad Gita llegesc:

Posa el teu cor en l’acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina. 

Fes la teva feina en la pau del Ioga, i lliure de desitjos egoistes, però no et commoguis per l’èxit o el fracàs. El Ioga és l’equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual.  Traducció de Joan Mascaró i Fornés. Ed. Moll

Avui dia sembla subversiu deixar de valorar els fets com un èxit o un fracàs. L’èxit és una qüestió de doblers per a molta de gent i per a molts d’ideòlegs; així doncs, sovint no es contempla el deure, l’ètica o la bellesa d’una acció.

Alguns ens voldrien fer creure que la feina ben feta es relaciona només amb guanys i profits, èxits o fracassos. La tensió de l’èxit sembla una corda tibada que no volem amollar. Com diu Byung-Chul Han en La societat del cansament, hem passat de la societat disciplinària a la societat del rendiment, en la qual l’home ha esdevengut víctima i botxí alhora, perquè davant “tantes presumptes possibilitats d’èxit”, se sent com l’únic culpable del seu fracàs.

Escolt l’Obertura núm. 3 en re major BWV 1068 de Bach, que em commou tot d’una. No necessit el filtre de els paraules per entendre-la, i en aqueix silenci de formes i noms, l’emoció és nítida, com un descans plaent. Els músics que interpreten aqueixa partitura, per a molts d’ideòlegs, serien elements estranys i poc exitosos (i, difícilment, podríem dir que no fan la seva feina ben feta); en canvi, algun futbolista megalomaníac i ric és un èxit social.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

You Want It Darker

Si tu reparteixes les cartes,

Jo estic fora del joc.

Si tu ets el sanador

Jo estic baldat i coix.

Si la glòria és teva,

llavors, meva, ha de ser la vergonya.

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Magnificat i santificat

Sigui el Teu Nom Sant.

Vilipendiat i crucificat

En forma d'home.

Un milió candeles enceses

Per l'ajuda que mai va arribar

Tu ho vols més fosc

Aquí em tens,

Estic a punt, Senyor meu


Hi ha un amant en la història,

Però la història encara és la mateixa.

Hi ha una cançó de bressol per al sofriment

I una paradoxa per comdemnar.

Però està escrit en les escriptures

I no és cap clam inútil.

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Posen en fila els presos

Els guàrdies estan apuntant.

Vaig lluitar amb alguns dimonis

Ells eren de classe mitjana i ximples.

No sabia que tenia permís

Per assassinar i mutilar.

Tu ho vols més fosc

Hineni hineni

Estic a punt, Senyor meu.


Magnificat i santificat

Sigui el Teu Nom Sant

Vilipendiat i crucificat

En forma d'home.

Un milió d'espelmes enceses

Per l'amor que mai no va arribar

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Si tu reparteixes les cartes,

Jo estic fora del joc.

Si tu ets el sanador

Jo estic baldat i coix.

Si la glòria és teva,

llavors, meva, ha de ser la vergonya.

Tu ho vols més fosc,

Mori la nostra flama.

Hineni hineni

Estic a punt, Senyor meu.
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | 1 comentari

Fes la teva via, concilia’t amb tu mateix i …

La sentència “Coneix-te a tu mateix”, en el sentit psicològic, sovint s’interpreta com la descoberta d’un secret o tresor personal, únic, misteriós, de caire espiritual – potser -, que ens salvarà de la nostra grisor.

No crec en aquesta excepcionalitat del “Coneix-te a tu mateix”. Captivat en la recerca gasosa de la nostra essència, supòs que hom trobarà les mateixes passions, obsessions, àngels i dimonis que qualsevol altra persona. Confès que les troballes especials sobre un mateix em preocupen, perquè les trob un poc malaltisses.

L’hel·lenista Carlos García Gual atribueix la sentència susdita a Quiló d’Esparta, un dels set savis grecs, el qual, segons una llegenda, va inscriure “Res en excés”, en l’oracle de Delfos devora dues dites més, que en són complementàries: “Coneix-te a tu mateix” i “Dóna fiança i ja tens la ruïna”. Totes tres estan impregnades de prudència i pragmatisme.

García Gual interpreta la sentència més aviat com “Coneix els teus límits”: la intenció de la frase és que l’home prengui consciència del que el distingeix de la divinitat i també de no sobrepassar la seva naturalesa. En canvi, l’escriptor Rafael Argullol entén aquesta mateixa sentència en el sentit de conciliació amb un mateix.

A Can Picafort, fa un parell d’anys, vaig reparar una inscripció a l’enfront d’una casa, arran d’un rellotge de sol, que deia: “Fes la teva via”. Vaig sospesar-la: via com a camí i també com a ritme propi. Em va meravellar. Si fos ca meva, hi afegiria just davall: “Concilia’t amb tu mateix”. Així ja només me’n faltaria una.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

La llibertat interior

El filòsof-esclau Epictet explicava que de totes les coses que existeixen, n’hi ha que depenen de nosaltres (com els nostres judicis, impulsos i desitjos) i d’altres que no. Si creim que les coses alienes ens pertanyen, caurem en la tristesa i la inquietud. El filòsof-emperador Marc Aureli, a l’hora d’aplicar aqueix pensament al jo personal, exposava que l’home està compost de cos, alè vital i intel·lecte. D’aquestes tres parts, només l’intel·lecte, que seria l’equivalent al principi director, al jo veritable, depèn de nosaltres.

Per exemple, podem moure el cos “però no en som senyors completament, el naixement, la mort, la malaltia, els moviments involuntaris, les sensacions de plaer o de dolor escapen de la nostra voluntat” (Pierre Hadot, La ciutadela interior).

9788492837472

La llibertat més pura, segons Marc Aureli, és aqueix principi director, el qual s’ha de separar de les coses i també del passat i el futur. Aqueixa llibertat se circumscriuria en la causalitat interior, és a dir, en la nostra elecció i la nostra moral. La causalitat exterior serien aquelles coses que no depenen de nosaltres, des del cos i l’alè vital al curs de la Naturalesa, el Destí, les nostres possessions, el passat, el futur o les opinions d’altres persones .

L’objectiu final de la llibertat interior seria fer un bon ús de les representacions. Es pot partir del pensament d’Epictet: “El que pertorba els homes no són les coses, sinó els judicis que fan sobre les coses“. Per tant, el principi director és l’encarregat de “demanar els papers” als judicis (representacions) i, llavors, assentir o no depenent de la seva objectivitat. Aqueix assentiment està relacionat amb el discurs interior que és l’encarregat de modificar la manera de veure les coses. Pierre Hadot, en un comentari al Manual d’Epictet, tria aqueix exemple:

Si veus qualcú que beu molt de vi, no diguis “aquell beu més del necessari” (judici de valor), sinó simplement “aquell beu molt de vi” (simple constatació).

Per Epictet, aqueixa llibertat interior és indestructible i no pot ser coaccionada pels déus ni tampoc pels tirans (que podrien empresonar-nos, però no canviar el nostre judici). En definitiva, podem dir que és la nostra ciutadella interior.

Marc Aureli, en el llibre IV de les Meditacions, explica en què consisteix aqueix viatge interior: “A cap indret més tranquil, més pacífic es retira un home que cap a la seva ànima, sobretot aquell qui té dedins recursos tals que, si els examina, tot d’una es troba en benestar total. No anomèn benestar a cap altra cosa que no sigui el bon ordre. Per tant, concedeix-te sense pausa aqueix retir i renova’t. Que siguin preceptes breus i elementals aquells que, només trobar-los, et resultin suficients per dissoldre la teva insatisfacció i reenviar-te de tornada sense irritació a les teves activitats.”

L’escriptor austríac Stefan Zweig, durant l’exili a Brasil, s’emmirallà en l’assagista Michel de Montaigne, perquè era un exemple de persona lliure en un context advers. Ambdós escriptors varen viure sota règims coaccionadors: Zweig a causa del nazisme i Montaigne per culpa de les guerres religioses i la inestabilitat política de la França del seu temps. Com escriu l’austríac en el llibre Montaigne:

Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l’individu i, dins d’aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per a romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d’una catàstrofe de masses. poridentidad

Més endavant, Zweig reivindica la llibertat de pensament com a indispensable, com a natural de l’home: “El dret a la pròpia vida, als pensaments propis i a la seva expressió oral i escrita sense traves, ens semblava tan naturalment nostre com el fet de respirar, com els batecs del cor“.

En el cas de Montaigne, Stefan Zweig explica que no defugia de les passions: “Podem estimar això o allò, però no ens podem casar, sinó amb nosaltres mateixos“. És a dir: “Per a ell el més important és que en prengui tan com li abelleixi, sense deixar-se perdre per les coses. (…) Hom no s’ha de deixar portar pel sentiment del deure, per la passió o per l’ambició més enllà d’on volia i vol anar, ha de comprovar el valor de les coses, no pas sobrevalorar-les, i acabar quan acaba el plaer. No fer-se’n esclau, sinó lliure“.

Per als estoics, la renúncia als plaers era motiu de felicitat perquè es demostrava l’autodomini. Així i tot, Epictet considerava la possibilitat de guadir del plaer, però també guardar-se de la seducció:

Quan arribi la representació d’un plaer, tingues cura, com amb la resta de representacions, de no deixar-te arrossegar per aquesta. Deixa que reposi una estona. A continuació, pensa en aqueixos dos moments: el que t’hauria oferit el plaer i el que et duria al penediment i retrets contra tu mateix. I a aqueixos dos moments, oposa aqueix: el sentiment de felicitat i conformitat amb tu després d’haver-lo sabut refusar. Però, en tot cas, si decideixes que l’ocasió és propícia per al gaudi, vés en compte de no perdre’t en la seva dolçor i seducció. I tingues sempre en compte quant millor és fruir de la consciència d’aqueixa altra victòria“. Manual d’Epictet, fragment 34.

Segons Pierre Hadot, per als estoics, “actuar tenint en compte només el plaer corporal resulta immoral”. Els plaers lícits serien aquells que tenen un fi com, per exemple, el plaer sexual per procrear. Si tenim en compte les paraules de Stefan Zweig, sembla que Montaigne tendria una visió més oberta, perquè no rebutja el plaer com a objectiu en si mateix sempre que es pugui dominar.

Finalment, Stefan Zweig fa una llista en el seu llibre de les premisses a les qual recorre Montaigne per preservar la seva llibertat individual o interior. Heus aquí la seva proposta:

Alliberar-se de la vanitat i de l'orgull, que potser és la cosa més difícil.

Alliberar-se de la por i de l'esperança, 

de les conviccions i dels partits, 

de les ambicions i de tota forma de cobdícia, 

viure lliure, com la pròpia imatge reflectida al mirall, 

lliure dels diners i de tota mena d'afany i de concupiscència, 

de la família i de l'entorn, 

de fanatismes, de tota forma d'opinió estereotipada, 

de la fe en els valors absoluts.

Stefan-644x362

Referències: 

Epictet, Manual para la vida feliz. Errata naturae.

Pierre Hadot, Comentari del manual d’Epictet. Errata naturae.

Pierre Hadot, La ciudadela inteiror. Alpha, Bet & Gimmel.

Marco Aurelio, Meditaciones. Catedra.

Stefan Zweig, Montaigne. Quaderns crema.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

Divina odissea picafortera 2

– Com va dir Ramon Llull: «Allà on no arribi la intel·ligència, que hi arribin les hòsties».

– Consagrades – afegí Dante Femenia.

– És segur, benvolgut amic, hòsties reconsagrades. Fa dos vespres que no puc dormir pels escàndols que fan els llogaters del pis de veïnat.

Des de la seva cadira, Dante Femenia podia observar com la cara de Virgili Mas semblava envermellir-se com un caliu a cada bufada de vent a la vora de la mar. La suor, en aquell migdia d’agost, li brollava insidiosa des de la coroneta calba cap al coll i, així mateix, de les seves temples en direcció a la punta del nas des d’on degotava a raig i roll damunt la pizza margarita. És bastant probable que l’oli coent ajudàs a millorar la transpiració del cos del savi poeta.

– Benvolgut mestre, – digué Dante Femenia – em feis passar pena. En veure-us tan obès, suant i candent, em fa por que patiu una combustió espontània.

– Oh Dante, el meu grau de morbidesa no és tant com pareix a primera vista, ja saps que patesc de retenció de líquids i que som d’ossada grossa i còrpora gruixada. A on s’és vist mai un savi obès! D’ençà que t’has amagrit, benvolgut amic, com que no sues, només braveges i hauràs de porgar més endavant aqueix orgull!

– Oh mestre, oh Virgili, perdonau-me, no volia caure en cap tipus de supèrbia, ja sabeu que he hagut de patir molt sota la tensió del mètode neoliberal Dunkanià! Tal volta tota aqueixa suor que emana del vostre cos (i que tot sigui dit, per ara, no és motiu de pudor) és a causa de l’excés d’humitat i del canvi climàtic.

– Exacte, així és, benvolgut Dante. I més ara, que som davallats al cercle vuitè de l’Infern, a on es remouen els traficants dins pega bullent. No ens ha d’estranyar tal xafogor. Recorda que som allà a on pica fort i pensa que no fa gaire hem vist aquelles escultures entaforades, símbols de la simonímia laica, damunt les penyes, com betzols empanats arran de mar.

– Mestre, no pronuncieu la paraula «arran» per ací, que us acusaran de turismofòbic.

– Ja saps, benvolgut Dante, que cal no confondre el turisme amb l’aventura. El nostre Ulisses s’arriscà per retornar amb Penèlope i, alhora, assaborí els coneixements i la cultura de llocs ignots i terres estranyes per tornar més potent a Ítaca. Llavors, es va venjar dels pretendents, que abusaven de la seva hisenda i també de l’hospitalitat amable que els havia estat oferida.

– Oh Virgili, anau en bones, que la taula de turistes del costat comença a fitar-vos amb molta curiositat.

– Si em miren amb atenció, benvolgut Dante, és perquè jo tot sol, amb aqueixa suor, ja començ a banyar tot el redol. No m’hauria pensat mai que pogués fer tant de soll. Ja els veig ara com es deliten rient aquests protestants esblanqueïts, perquè em veuen suar tant com si estàs davall una dutxa: «mal d’altri, rialles són» i, com va dir en Ramon Llull…

– Oh mestre!, oh Virgili Mas!, ara que us repar, us voldria fer notar que el paper del torcaboques, amb el qual us llevau la suor, s’ha esmicolat amb molts de bocins petits al voltant del vostre front i també a la barba fins al punt que semblau el Pare Nadal.

– Ja només em faltava això. Aniré a rentar-me la cara al bany i aprofitaré per demanar el compte. No passis pena, deixaré que em convidis. Oh Dante, només fris de sortir d’aquest infern humit i arribar al Cel, a on fa més bon estar.

– Allà, Virgili Mas, hi trobarem gelats, no és vera?

– Oh, sí, i de tota casta! Estarem al cel.

– Sanctus Remus, amén!

– Amén!

Publicat dins de Proses breus | 2 comentaris

Ja ens sabem sense encetar

Digues, què penses?

Què dius? Què fas?

Pell de pues

por

que tenc

i que puc donar.

Mira com em mires,

com destries,

ulleres,

de reull, de sol,

arran de mar.

No em sents que no t'escolt?

Que ja ens sabem

sense encetar.

Amb un no-res

ens hem cregut.

Digues, què penses?

Què dius? Què fas?
Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

T’entenc, però no et comprenc

En el llibre Inventari de jubilacions, Josep Maria Espinàs proposava la distinció entre en els verbs comprendre i entendre. La precisió em sembla bastant útil: atès que hi ha moltes de coses incomprensibles, seria bo avesar-nos a entendre-les, en el sentit d’escoltar-les, o només per expressar conformitat, talment com quan deim “entesos”. Per exemple, podríem entendre (escoltar) que tal persona caminarà cap enrere fins a arribar a la plaça del poble, però no comprendre-ho (copsar-ne el sentit, la raó).

És a dir, podríem entendre La transformació de Franz Kafka i, per tant, fer-ne només una lectura literal, però, en canvi, no saber quin sentit o sentits pot tenir la narració. Per comprendre-la, per ventura, convendria tenir en compte la biografia de l’autor, la seva obra en conjunt, el context històric, les influències, el tipus de gènere o els recursos literaris.

Pierre Hadot en el llibre La filosofia com a forma de vida pensa que és un error concebre les obres dels filòsofs antics com un tractat sistemàtic (a l’estil de Descartes). A parer seu, els texts antics tenien la intenció de formar a través de l’exercici del comentari, no d’informar. Hadot creu que estan relacionats amb l’expressió oral i segueixen l’esquema pregunta-resposta. Tot i que Plató o Aristòtil es proposassin un sistema total, en el fons, això només se suposa a partir de les respostes que donaven. Pierre Hadot en remarca la funció didàctica:

“El mestre que escriu, o de qui s’escriuren les paraules, coneix els seus deixebles, sap, per les discussions precedents, què saben i què no saben; també coneixen el seu estat moral, els problemes que se’ls plantegen; sovint parla també en funció de cada situació particular. Estam sempre en presència d’un escrit més o menys circumstancial, i no davant una exposició de caràcter absolutament universal, vàlida per a tots els temps i tots els països”.

En definitiva, podem entendre (escoltar, llegir) aquells texts antics, però és necessari tenir present quina és la intenció, el gènere i el context per tal de comprendre’ls (o, a tot estirar, no errar-nos gaire en la interpretació).

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari