Serenia

Serenia (Algunes notes)

Anuncis
Publicat dins de Àudios | Deixa un comentari

Dolça respiració

Durant aquell sopar primaveral, em va fascinar l’apassionament amb el qual M. parlava del Rinho Douce, una solució de sals indicada per a la rinitis i altres afeccions nasals. Sobretot em va sorprendre que una persona tan desmitificadora com ella – i sense a penes haver begut més que un poc de vi, i un glop de palo acabats de sopar – s’expressàs tan sentidament i sense la contenció pròpia del rubor.

Les virtuts d’aquella mescla de sals havien tengut un impacte positiu en la seva vida i alhora comprovable en el seu estat d’ànim. L’amfitriona explicava com el fluid circulava d’un orifici a l’altra amb summa satisfacció, tot eliminant moc i crosteres. Com que són pocs els remeis generals que hagin tengut un efecte notable en la meva vida, ineluctablement, em va seduir. Abans de partir de ca seva, ja passada la mitjanit, m’obsequià amb un sobret de sals. Havent arribat a cases, tot seguint els seus consells i instruccions, amb celeritat, vaig procedir a la inhalació de la mescla abans d’anar a jeure. Vaig dormir a pler, d’una tirada, no sé si per mor d’una respiració plàcida i fluent o fruit de la suggestió.

De llavors ençà i fins avui, sostenc, amb constància i concentració, la botella de plàstic per irrigar les meves fosses nasals. No obstant això, el meu reflex al mirall del bany m’inquieta en gran mesura… tal volta tant o més que la imatge dels zombies que pul·lulen tothora pels carrers seguint els pips dels seus mòbils.

Publicat dins de Dietari, Proses breus | Deixa un comentari

Cal tenir esperança?

D’ahir de matí ençà, sentia l’aleteig desesperat. Malgrat haver deixat la porta de l’estufa oberta, fins avui no he pogut alliberar el gorrió que havia quedat entravessat en el tub del fumeral.  Finalment, després de volar per damunt de llibres, posar-se en el marc d’un quadre i impactar en la vidriera que dona al corral, ha endevinat la porta oberta cap a la claror.

Casualment llegia un poema d’Emily Dickinson («“Hope” is the thing with feathers») en què relaciona l’Esperança amb un aucell que canta tant en la tempestat com en la quietud. L’esperança és com l’aucell que ofereix la seva dolça melodia a canvi de no res, ni tan sols d’una molla de pa.

«Esperança» és la cosa amb plomes

que s'ha enfilat a l'ànima

i canta la melodia sense les paraules

i no s'atura mai.

I dolcíssima se sent en la Ventada

i la tempesta segur que causa dolor (1)

si pot abatre l'Ocellet

que a tants donava escalfor. 

A la terra més freda

i al Mar més exòtic la vaig sentir,

però mai, ni en el cas més Extrem,

no em demanà ni una molla a mi. 

(A cura de Marcel Riera, editorial Proa). 

1. "Molt dolorosa ha de ser la tempesta 
per abatre l'aucell".

 

portada_aquesta-es-la-meva-carta-al-mon_emily-dickinson_201707131639Aqueix aucell que es posa en l’ànima per cantar-hi em recorda al de «Bluebird» de Charles Bukowski, tot i que en un sentit diferent. Perquè en el poema de Bukowski, l’aucell blau simbolitza la tristesa, o la fragilitat, amagada en el cor, i que només gosa manifestar-se en el silenci solitari de la nit. La veu poètica hi aboca fum i whiskie i no plora malgrat el bonic cant de l’aucell blau/trist.

La xiuladissa dels gorrions també pot arribar a ser molesta o irritant en la ressaca matutina com en el vers de Gil de Biedma: «y silbarán los pájaros — cabrones — /desde los plátanos.» En la cançó «Anthem» el cant dels aucells marca el temps circular del dia per recomençar a trenc d’alba i no preocupar-se pel que va passar o pel que s’estravendrà: cal, així doncs, tenir esperança? Es pot renunciar a tenir-la? Es pot renunciar a tenir-la en la vida?

Rafael Argullol en el llibre Breviario de la aurora fa aqueixa definició:

QUÍMICA: Hombre = miedo + esperanza.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Mixeta

 

Mixeta (melodia de guitarra)

Publicat dins de Àudios | 1 comentari

Un Montaigne hedonista

Montaigne dictava els seus assaigs i després els corregia; s’errava fent comptes i no sabia gestionar gaire bé la seva hisenda; era impotent, però passava gust palpant, i, quan deia que «filosofar és aprendre a morir», en realitat, s’hauria d’interpretar a la inversa: «filosofar és aprendre a viure».

Michel Onfray ens dona una visió hedonista del savi del Perigord. En concret el situa dins el cristianisme hedonista. Montaigne adopta una posició fideista respecte a l’existència de Déu, és a dir, la creença es basa més en una qüestió de fe que no de raciocini. Per a ell, ser cristià és “ser just, equitatiu i bona persona”.

Michel de Montaigne espigola en l’estoïcisme, l’escepticisme i l’epicureisme alhora, ja des del principi de la redacció dels seus Assaigs. Per a Onfray, no és una qüestió de tres etapes en l’evolució del seu pensament. El filòsof francès del segle XVI es pot classificar com a hedonista, si resumim aquest pensament a partir de dos punts: «evicció del que és negatiu, el dolor; elecció del que és positiu, el plaer». Ara bé, cal recordar que el plaer és bo mentre no s’endugui la llibertat personal, és a dir, mentre el puguem dominar.

Segons Onfray, l’accident que va patir el filòsof renaixentista amb el cavall va ser clau en dos aspectes: la redacció de la seva obra, els famosos Assaigs, i per a un enfocament vitalista davant la resta de la seva vida. Després de la caiguda, Montaigne se’n tem que: «La mort no ens ha de fer por. Morir sembla fàcil; en canvi, haver de morir sembla molt més difícil. I aquesta tasca s’ha de fer bé en vida… Veritat com una casa. D’aquí ve la construcció de la pròpia existència com una preparació per al traspàs, certament, però també com la manera més agradable de gaudir de la vida. L’autobiografia prové d’aquesta història: les línies que venen després de la narració de l’accident són la base del projecte dels seus Assaigs»Contrahistòria de la filosofia. Michel Onfray. Volum 2

Acostar-se a la vida des de la perspectiva montaigniana implica que evitar el dolor ja és un plaer importantíssim, que l’Home i la Veritat en majúscula no existeixen (perquè la veritat és una forma visible en un moment donat), que viure exigeix una saviesa alegre, i que els plaers carnals s’han d’aprofitar sense culpabilitat perquè el cos és un do de Déu. Ell parla del cos i la Terra, no de l’ànima i el Cel: «Montaigne no pensa cap idea sense l’experiència autobiogràfica que la suscita i la reclama, mai com a teòric, sempre com a especialista del món. […] El verb surt de la carn, la idea surt del món real».

Les tres coses que feren la vida més feliç a Montaigne varen ser l’amistat, el plaer de les dones i els llibres (tercer llibre dels Assaigs). Defensava la lectura perquè «ofereix ocasions per meditar, pensar, reflexionar sobre la pròpia vida, la pròpia existència», no des del punt de vista de la pedanteria.

Per acabar, l’adjectiu que he trobat més exacte de l’estudi de Michel Onfray amb relació a Montaigne, és el de “desmitificador”. En certa manera, el seu estil fluctuant, ple d’exemples i contrastos sempre ens aporta aquest perspectivisme normalitzador. Segons Michel Onfray, Montaigne és un desmitificador, excepte en un cas, el del seu amic: Étienne de la Boétie.

Referència: El cristianisme hedonista. Contrahistòria de la filosofia. Michel Onfray. Volum 2. Traducció d’Anna-Maria Corredor.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Conrar forces

Repar l’herba que sorgeix altre cop esponerosa per primavera arran de la paret seca del revolt per on pas a peu cada setmana. És un exemple de vida. Si Déu és la natura, cobra sentit, mirant l’herba, la idea: venim de Déu, vivim en Déu, anam a Déu.

***

Clicant al mòbil m’equivoc de tecla. En lloc d’escriure “cobrar forces”, envii “conrar forces”. No rectific el missatge.

Publicat dins de Dietari, Uncategorized | Deixa un comentari

Canvis perpetus

 

El telèfon vermell

Estic assegut al vessant del turó

des d'on veig la gent morir.

Em sentiré més bé a l’altra banda.

Me'n vaig a fer una volta.

Crec en la màgia

Per què?, perquè és tan ràpida

I no necessit poder quan estic hipnotitzat.

Mira dins els meus ulls,

Què hi veus dedins? (Hi veig ...)

(Com et sents?)

Em sent realment fals quan el meu nom és Phil

O és que és Bill?

La vida continua aquí

Dia rere dia

No sé si visc o si només ho supòs.

De vegades la meva vida és tan misteriosa,

I si creus que estic content, pinta'm (blanc) (groc).

He estat aquí una vegada,

He estat aquí dues vegades

No sé si és la tercera, la quarta o

la cinquena per adobar-me.

De vegades, m'embull fent comptes,

I si em vols comptar,

No comptis amb mi.

No necessit el temps del dia

Tothora amb mi està bé.

Simplement no vull que esgotis el meu temps

Perquè això no és correcte.

Avui els tanquen,

els tanquen en clau.

Em deman qui serà demà, tu o jo?

Tots som normals i volem la nostra llibertat

Llibertat ... llibertat ... llibertat ... llibertat ...

Els fills de Déu seran lliures.

Love, Forever Changes
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari