Només cal assajar el com

Només ens manca assajar el com. No copsarem res, ni del llibre, ni de la partitura. Cal respectar cada error com si fos sagrat, perquè honora els perdedors, perquè no serem humiliats. Aqueix interior, on pervius amb pau i riquesa, des d’on escomets amb humor i gràcia a rabiosos i malcarats, és el fonament de la bastida. En una doctrina cavalleresca sense pràctica, cercam la interpretació que Gould va fer de Bach? L’anhel d’aire gelat mirant la Serra; el teu gest amable i el teu esguard encalmat. En el rés del cementeri, el moviment lleu de l’enramat és l’encontre amb un instant de silenci. Només ens cal assajar el com, interpretar la partitura amb el mateix alliberament d’una abraçada que perdura.

Anuncis
Publicat dins de Proses breus | 1 comentari

Facem-ho tot

David Foster Wallace en el llibre Una cosa presumptament divertida que no tornaré a fer pus fa un retrat de les actituds, peripècies i entreteniments dels passatgers del vaixell Nadir durant un creuer pel Carib. Els qui s’han embarcat pretenen tenir tantes d’experiències com sigui possible, tot limitant-se a seguir els suggeriments a raig-i-roll que llegeixen al fulletó de l’empresa, Creuers Celebrity: ballar a la discoteca, beure tranquil·lament en el piano bar o passejar per coberta sota el cel estrellat. La resolució és «fem-ho tot». Wallace pensa que el fi de tot plegat, realment, no és només l’evasió, sinó també l’obligació peremptòria de divertir-se: els anuncis del fulletó no els donen altra alternativa.

¿Y ahora qué?”. ¿Tal vez una visita al casino o un poco de baile en la discoteca? ¿Tal vez una bebida tranquila en el piano bar o un paseo por la cubierta bajo las estrellas? Tras discutir todas las opciones, todo el mundo está de acuerdo: “Hagámoslo todo”».

9788499083568

En certa manera, aquesta necessitat desbocada d’experiències sobreposades em recorda a la idea de “temps puntilista” de Zygmunt Bauman. El sociòleg explica que la cultura actual del corre-cuita, de l’ara mateix, ens insereix en una perspectiva temporal que no és lineal, ni tampoc cíclica, sinó «puntilista». El temps capitalista té diversos punts com a explosions que s’esdevenen tot d’una, com a oportunitats que han de ser aprofitades a l’instant:

«La tirania del moment que caracteritza la modernitat tardana, amb el precepte de carpe diem, ha substituït la tirania de l’eternitat premoderna i el lema del memento mori». Zygmunt Bauman. Els reptes de l’educació en la modernitat líquida. Arcàdia

Segons Bauman, aqueixa tirania fa que el passat perdi importància i que la identitat es construesqui a estones, sempre a partir de zero, i que ja no sigui un projecte vital. En Una cosa presumptament divertida… crec que David Foster Wallace retrata perfectament aqueixa obsessió per «aprofitar el temps com a oportunitat». En la reflexió següent, Wallace conjuga el «temps puntilista» amb la tragèdia del projecte vital, que s’enfonsa a mesura que les possibilitats s’esvaeixen.

«Tengo treinta y tres años y la impresión de que ha pasado mucho tiempo y que cada vez pasa más deprisa. Cada día tengo que llevar a cabo más elecciones acerca de qué es bueno, importante o divertido, y luego tengo que vivir con la pérdida de todas las demás opciones que esas elecciones descartan. Y empiezo a entender cómo, a medida que el tiempo se acelera, mis opciones disminuyen y las descartadas se multiplican exponencialmente hasta que llego a un punto en la enorme complejidad de ramificaciones de la vida en que me veo finalmente encerrado y atrapado en un camino y el tiempo me empuja a toda velocidad por fases de pasividad, atrofia y decadencia hasta que me hundo por tercera vez, sin que la lucha haya servido para nada, ahogado por el tiempo. Es terrorífico. Pero como son mis propias elecciones las que me encierran, me parece inevitable: si quiero ser adulto, tengo que elegir, lamentar los descartes e intentar vivir con ello.»  Wallace, David Foster. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. Mondadori

Tot i que part de la conclusió de Wallace em sembla encertada, en el sentit que «si vull ser adult he de triar» i, per tant, assumir les conseqüències de les meves decisions, no som gaire partidari de les lamentacions. Si parlam del temps, només podem viure en el present. Dissortadament, el passat no depèn de nosaltres. Tal volta la solució per lligar passat i present sigui formar, de manera constant i perseverant, un criteri, un projecte personal. Respecte al futur, em remetria a una reflexió de Bauman quan afirma que el mercat i una educació per a tota la vida sempre estan en desacord. Crec que viure amb criteri és totalment oposat a triar les ofertes d’un fulletó, encara que, probablement, en la societat de consum, la vida sigui exactament això. Fent un poc de broma, podríem dir que la nostra vida s’ajusta, de cada vegada més, al temps puntilista del Black friday.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

Beure

Per a alguns viure és beure més quan tenen ressaca. Sembla una idea interessant i evocadora, però no és el meu cas. Quan tenc ressaca, pens en viure sense beure.

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Breu divagació sobre el significat de les paraules

Moltes de paraules comunes són polisèmiques, és a dir, poden tenir diversos sentits. Per exemple, “llegir” tant pot significar “donar veu a la lletra callada”, com també “capacitat d’entendre” o, fins i tot, en un exercici més analític, “ser capaç de detectar les marques de subjectivitat d’un text o la ideologia de l’escriptor”.

Depenent de l’objectiu del lector, el significat serà diferent, perquè els processos requerits no seran els mateixos: no és igual llegir per fer un resum que llegir per elaborar un comentari de text, per informar-se o, senzillament, com a plaer estètic. Per fer un resum s’ha d’entendre el text, però, en canvi, per fer un comentari crític s’han d’examinar els arguments, detectar les possibles fal·làcies, estar atents a les connotacions, o als recursos que denoten opinió o tendències ideològiques: adjectius qualificatius, ús de la ironia, admiracions, etc. N’hi ha que pensen que el significat és la suma del contingut del text, més la intenció i els coneixements previs del lector.

Hi ha paraules que, amb el temps, han esdevengut polisèmiques per mor d’una evolució del significat originari o, fins i tot, per una manipulació o malinterpretació del concepte. El filòsof Michel Onfray, en el llibre La força d’existir, parla de quatre conceptes filosòfics que “han de suportar un doble sentit“, un de filosòfic i un altre de trivial: materialista, cínic, epicuri i sofista.

“Posem per cas materialista: segons el filòsof, pensador que creu que el món es redueix a una pura i senzilla organització de matèria; però també, per als mortals corrents, individu obsedit per acumular béns i riqueses; el mateix passa amb cínic: deixeble de Diogenes de Sinope, adepte per tant d’una ascesi en tot i d’una rectitud moral esmolada, però també individu groller que no obeeix ni Déu ni el dimoni, o bé, epicuri, que caracteritza el deixeble d’Epicur, fanàtic d’una vida frugal i ascètica, alhora que el personatge groller, vulgar i vividor; el sofista professa un perspectivisme metodològic i, simultàniament, per a la majoria, expressa l’individu a qui agraden els raonaments hipòcrites per tal de sortir-se de tot al preu que sigui; i podríem anar continuant.” La força d’existir, Michel Onfray. Edicions 1984

La polisèmia està relacionada amb els recursos comunicatius i, per tant, es pot considerar com una riquesa del llenguatge, encara que qualque científic pugui culpar els literats (o més aviat la gent) de les ambigüitats del llenguatge per la manca d’univocitat. Al meu parer, les connotacions que s’estableixen en les paraules formen part del joc comunicatiu entre els parlants i és inevitable l’ús de comparacions, metàfores, sinècdoques o altres recursos. Nietzsche creia que aquests recursos literaris ens ajudaven a avançar i rompre motles. La seva prosa és molt literària, des dels aforismes a L’Anticrist o Així parla Zaratustra. Crec que el que distingeix i fa destacar Nietzsche entre molts d’altres filòsofs és, precisament, la seva capacitat de suggestió a través del seu estil literari i provocador.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Deixa un comentari

Pensar abans de parlar

You know, some people got no choice
and they can never find a voice
to talk with that they can even call their own
So the first thing that they see
that allows them the right to be
why they follow it, you know, it’s called bad luck.

Ja saps que hi ha gent que no té opcions
I que mai no troben una veu
per parlar-hi que ni tan sols poden anomenar pròpia
Així que la primera cosa que veuen
Que els dona dret a existir
Per què ho segueixen, tu saps que se’n diu 
Mala sort.     (Traducció de Jordi Cussà)

(Street Hassle, Lou Reed)

Des del punt de vista racional – i exclusivament personal –, voldria ser independentista de la moral, entesa com a doctrina de la conducta, com per exemple la moral cristiana.  És a dir, estic a favor d’actuar a partir d’un criteri propi basat en l’autocrítica i en la reflexió – tan escèptica com sigui possible – sobre els pensaments aliens. La meva afirmació no és gens original (només fa falta recordar el famós assaig La servitud voluntària de La boétie), però sospit que la desídia i la peresa de pensar fa que molta de gent navegi en la ignorància i la credulitat voluntària.

Aqueix criteri personal hauria d’estar fonamentat a partir de la idea de consciència (en el sentit de coneixement de les pròpies operacions mentals) i d’un exercici previ que – com explica un amic – hauria de consistir en «pensar abans de parlar i llegir abans de pensar». En una paraula: informar-se, contrastar i pensar. Crec que aquesta actitud de raonar de manera independent està molt ben exemplificada en les paraules de Ghismonda al seu pare en el conte «El sepulcre d’or» de Giovanni Boccaccio:

«Però em sembla molt mesquí jutjar el meu esbargiment pel que diria la gent, en comptes de mirar els fets amb el teu propi criteri, perquè tens la barra de venir-me a dir que no t’hauria semblat tan malament si hagués triat com a amant un noble abans que un qualsevol. Potser no t’adones que no t’estàs queixant del meu pecat, sinó del costum que sovint enlaira els indignes i rebaixa els dignes

Llavors, en un exemple de reflexió personal, Ghismonda destria entre la idea imposada de noblesa com a estament social i una actitud noble:

«Si els homes neixen iguals, des de la nit del temps han estat els humans els qui han creat les diferències socials. Abans, només aquells que tenien virtut i l’exercien millor eren anomenats nobles, i els altres quedaven descartats, per a la gleva; però després, malauradament, aquest sistema de valoració va ser substituït per mètodes ben diferents. La natura, però, no ha oblidat aquesta veritat fonamental i ha prescindit dels títols lligats a la noblesa, que sempre va junt amb la integritat moral i amb el comportament coherent.»

Atès que no és fàcil pensar i actuar de manera independent, crec que seria un hipòcrita si afirmàs que som una persona amb criteri propi, perquè sé que tenc certs prejudicis i que, sovint, puc ser incoherent. Em sent més còmode si reconec que el meu pensament, en realitat, és un assaig (un intent teoricopràctic) per ser independent.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Deixa un comentari

Si els interesses, queden tota la nit

“Si els interesses, queden tota la nit”

em va dir durant la revetla el meu amic,

i ho vaig sentir en tots els sentits.

Tal volta em conformi amb fer-me amic

de mi mateix,

així com deia Joan Vinyoli.

Mentrestant hi ha algunes cançons

que resten i sorgeixen

agradables al matí.

També compareixen frases al migdia,

mentre esper fent coa a la botiga,

i els clients responen a qui es queixa:

“nosaltres no ens banyam!”. I un altre resol:

“aquí, com a mínim, no ens manen feines!”.

Al vespre, algunes paraules d’Italo Calvino

per guiar-se entre els ésser vius:

“reconèixer qui i què,

enmig de l’infern, no és infern

i fer-lo durar,

i donar-li espai”.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Poemes | Deixa un comentari

Thoreau no és Heidegger

Una de les conclusions més tristes i senzilles a la qual he arribat, a desgrat meu, és que, sovint, no hi ha una correspondència entre paraules i fets. No és el mateix «dir» que «fer». Tampoc no és igual receptar que prendre. La coherència entre idees i fets és estranya i, per a l’observador, no sé si càndid o honrat, decebedora.

És vera que la contradicció i la incoherència poden ser útils si ens serveixen per adonar-nos que les idees a partir de les quals partim no són necessàriament correctes, o aplicables, talment com les hem concebut. I, per tant, cal revisar-les. Per això, Kant deia que: «Els homes que obren segons principis són molt pocs, cosa que fins i tot és molt convenient, ja que amb facilitat aquests principis resulten equivocats».

Ara bé, el fet que haguem de canviar o modificar els nostres principis, tampoc no és excusa per ser incoherents a conveniència. Segons Michel Onfray, aqueixa contradicció entre principis i vida també forma part del món de la filosofia. L’anomena l’esquizofrènia del “filòsof funcionari”: «el filòsof que practica la disciplina, sí, però en un despatx solitari, com el filòsof sota l’escala de Rembrandt: pot viure i practicar el contrari del que ensenya» […] «La prova que estem davant un filòsof? La seva vida.» Per tant, Michel Onfray no creu que s’hagi de separar vida i obra en l’estudi dels filòsofs, i ens posa l’exemple de Heidegger que va escriure Ésser i temps i, alhora, estava afiliat al NSDAP. Per al filòsof francès, la filosofia – però també l’ètica – s’ha de fer en base a una teoria que proposi una pràctica. En el fons, aqueixa relació de la teoria amb la vida ja la plantejava la filosofia antiga, talment com explica Pierre Hadot:

«El que vull demostrar en el meu llibre Què és la filosofia antiga? és que els filòsofs que fundaren escoles volgueren proposar maneres de viure. Això vol dir que, en la formació del pensament de Plató o d’Aristòtil o d’Epicur, el factor principal me pareix que és la representació de certa manera de viure, el d’un polític il·luminat per les Idees per a Plató, el d’un savi contemplador de la Natura per a Aristòtil, el d’un savi que sap gaudir de la pau de l’ànima per a Epicur.» Filosofia com a forma de vida. Alpha Decay

Sent molta d’admiració per les persones que són fidels als principis basats en la pau i la justícia, tal volta perquè són revulsius davant la meva manca de compromís i, també, covardia en determinades ocasions. De tots els llibres que he llegit de Henry David Thoreau (Walden, Caminar, antologia de cartes, etc.), pot ser que l’assaig Desobediència civil m’hagi posat més que mai davant de la cara la idea de compromís. Cal situar l’assaig en el context de desobediència davant d’un govern que permet l’esclavisme i defensa la guerra contra Mèxic. Tot i això, tenint present la situació a Catalunya, l’escrit de Thoreau, a part d’il·luminador, és sorprenentment actual – i, per tant, clàssic –. Conté alguns fragments com aqueixos:

Llavors, per què els homes disposen de consciència? Jo crec que, abans de convertir-nos en súbdits, hem de ser homes i que és preferible cultivar el respecte per la justícia que per la llei. L’única obligació que tenc dret a assumir és la de fer en cada moment el que pensi que és just.

La llei no fa els homes ni tan sols una mica més justos i, a causa del respecte que els suscita, fins i tot els més benevolents es converteixen a diari en agents de la injustícia.

Tots els homes reconeixen el dret a la revolució; és a dir, el dret a negar la seva lleialtat al Govern i a oposar-s’hi quan la seva tirania i la seva ineficàcia siguin desmesurades i intolerables.

Quan una sisena part de la població d’un país que s’ha compromès a ser refugi de la llibertat és esclava i tota una nació ha estat injustament invadida i conquerida per un exèrcit estranger i sotmesa a la llei marcial, crec que és hora que els homes honrats es rebel·lin i es revoltin.

L’important no és que la majoria sigui tan bona com tu, sinó que existesqui una bondat absoluta a qualque banda perquè fermenti tota la massa. Hi ha milers de persones que, en teoria, estan en contra de l’esclavitud i de la guerra i que en la pràctica no fan res per posar-hi fi.

Sobre el fet de votar i la justícia: Jo deposit el meu vot, tal volta, com pens que és just, però en realitat no m’hi va la vida en el fet que la justícia sigui predominant. M’estim més deixar-ho a la majoria. La seva obligació, per tant, mai supera la conveniència. És només expressar feblement als homes el nostre desig que la justícia s’hauria d’imposar.

Hi ha poca virtut en l’actuació de les masses. Quan la majoria voti la fi de l’abolició de l’esclavitud, serà perquè els resulta indiferent o perquè queda molt poca esclavitud per abolir amb els seus vots.

Per descomptat, els homes no tenen el deure de dedicar la seva vida a l’erradicació de les injustícies, per monstruoses que siguin, com és lògic, poden tenir altres preocupacions; però sí que almanco, si no pensen en les injustícies, no cal que les secundin a la pràctica.

L’acció que s’emprèn des dels principis, la percepció i la realització del just, canvia les coses i les relacions, aquesta acció és essencialment revolucionària i sol discrepar d’allò establert.

En general, sota un Govern com aqueix, els homes creuen que haurien d’esperar fins haver convençut la majoria per canviar les coses. Creuen que, en cas d’oposar-s’hi, el remei seria pitjor que la malaltia. Però això és culpa del propi Govern, que és qui pitjor ho fa: per què no és capaç d’anticipar-se i oferir reformes? Per què no té en compte la sàvia minoria?

L’Estat no ha previst cap remei; la seva pròpia Constitució és la malaltia.

Sota un Govern que empresona injustament, el veritable lloc per a l’home just és la presó.

Thoreau no és Heidegger. I, coherentment, fou empresonat durant un dia per negar-se a pagar l’impost a un Govern que estava a favor de la guerra amb Mèxic.

Rembrandt_-_The_Philosopher_in_Meditation

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | Deixa un comentari

La pau dels tirans

En un sopar d’amics, A. R. em va dir que hi ha persones que, després de beure alcohol, esdevenen més simpàtiques, mentre que d’altres tornen agressives. En moltes de revetles de poble he pogut observar alguns individus que, havent-se desinhibit amb begudes alcohòliques, cerquen brega. Evidentment, crec que l’actitud més responsable davant d’aquesta gent és ignorar-la i no fer-li cas.

El meu padrí em va contar que, durant el servei militar a Madrid, en el començament de la Dictadura, va anar a veure un partit de futbol. La impressió de veure tanta de gent escridassant els futbolistes i l’àrbitre des de darrere de tanques metàl·liques, com si els espectadors fossin animals salvatges, li va desagradar tant que pus mai més va tornar a un camp de futbol. Record això mentre camín per fora vila i pens en la idea de pau, encara que sigui temporal, que em sobrevé a estones mirant parets seques coronades d’aritja o sentint la tebior del sol. Epictet creia que la tranquil·litat (l’ataràxia) es pot assolir, també, a través del viatge interior a partir d’una sèrie de premisses clares.

Mentre sent amenaces i veig agressions durant aqueixes setmanes, pens en les paraules de Joan Mascaró a la BBC en un programa sobre meditació transcendental amb The Beatles:

No caldria primer que nosaltres milloréssim. Considerem el problema de la guerra. Tots volem la pau, excepte els idiotes o els dolents. Però no podem treballar per la pau de debò, si no tenim la pau en nosaltres mateixos.” (minut 32)

Pens en les amenaces dels polítics i en la gent violenta que es passeja de nit per les revetles. Em sembla que tenen sobretot un problema personal (no és només manca d’empatia): no estan en pau amb ells mateixos… I si hi estan, estan en “la pau” dels tirans.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari, Uncategorized | Deixa un comentari

Llibres de capçalera

Tenir un llibre de capçalera, per mi, és una expressió literal. Arran del llit, damunt el comodí o dins un calaix, tenc dos llibres que llegesc molts de vespres en colgar-me. Els obr per qualsevol pàgina a la recerca d’una llum que s’expressarà breument i amb paraules clares. De fa molts anys m’acompanya La creació de la fe de Joan Mascaró i Fornés, un llibre de pensaments que es va editar de manera pòstuma. En mi, té la condició d’un bàlsam. En el text biogràfic sobre la seva infantesa i joventut, escrit en tercera persona i que introdueix el llibre, l’autor explica:

«No se li imposaren doctrines religioses, filosòfiques ni polítiques, si més no durant la seva escolaritat secundària; no se li alçaren parets sòlides per empresonar la seva ànima que després hagués de destruir. Tenia obert el gran camp de la vida; però no tenia guia

Sense voler crear cap doctrina ni tampoc estar estructurat de manera sistemàtica, crec que Mascaró ens fa arribar el seus pensaments com si fos la guia que li hauria agradat tenir. Les seves reflexions toquen tants de temes, filosofies i religions que difícilment es poden resumir. Tot i que el títol pot provocar certa desconfiança, el llibre pens que parla més de la vida que no de la religió, en concret de la poesia com a font a partir de la qual entendre la nostra existència.

Quan em lleu, de matí o capvespre, surt del poble per voltar per carrerasses de fora vila amb tanques d’ametlers, figueres, garrovers i tota casta d’herbes de marge. A voltes experiment una tranquil·litat alegre que em ve de l’entorn i em capta. Defugint els renous de motors (avions, cotxes, etc.), de cop, apareix un redós de sons i silencis i m’he d’aturar. Alguns pot ser que diguin que això és la contemplació, no ho sé. Però fullejant el relat autobiogràfic de Joan Mascaró, hi trob un mirall:

«El seu únic món era el lloc on havia nascut, i els turons del voltant, i l’església del poble els diumenges al matí. Tota la resta era un misteri, un misteri del gran desconegut.«

Seia tranquil a l’ombra dels pins olorosos. Era feliç en contemplació silenciosa. Naturalment no pensava que era feliç, naturalment no sabia que senita la joia de la contemplació silenciosa. […] Quants de temps fruïa d’aquest silenci? Potser no molt en termes de temps; però els moments d’Eternitat semblen llargs. El temps de silenci s’esvaïa i ell retornava al plaer d’observar escenes de bellesa o d’escoltar els murmuris del vent entre els pins.«

Abandonava el seu seient a les pedres i tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades.»

L’altre llibre és Enchiridion d’Epictet. És un llibre més sistemàtic i racional, però senzill i amb paraules clares. Som fidel a aquests dos llibres com a dos bons amics que m’acompanyen, que m’ajuden, però que no em condicionen.

Publicat dins de Dietari, Uncategorized | Deixa un comentari

En aqueix silenci de formes i noms

En el Bhagavad Gita llegesc:

Posa el teu cor en l’acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina. 

Fes la teva feina en la pau del Ioga, i lliure de desitjos egoistes, però no et commoguis per l’èxit o el fracàs. El Ioga és l’equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual.  Traducció de Joan Mascaró i Fornés. Ed. Moll

Avui dia sembla subversiu deixar de valorar els fets com un èxit o un fracàs. L’èxit és una qüestió de doblers per a molta de gent i per a molts d’ideòlegs; així doncs, sovint no es contempla el deure, l’ètica o la bellesa d’una acció.

Alguns ens voldrien fer creure que la feina ben feta es relaciona només amb guanys i profits, èxits o fracassos. La tensió de l’èxit sembla una corda tibada que no volem amollar. Com diu Byung-Chul Han en La societat del cansament, hem passat de la societat disciplinària a la societat del rendiment, en la qual l’home ha esdevengut víctima i botxí alhora, perquè davant “tantes presumptes possibilitats d’èxit”, se sent com l’únic culpable del seu fracàs.

Escolt l’Obertura núm. 3 en re major BWV 1068 de Bach, que em commou tot d’una. No necessit el filtre de els paraules per entendre-la, i en aqueix silenci de formes i noms, l’emoció és nítida, com un descans plaent. Els músics que interpreten aqueixa partitura, per a molts d’ideòlegs, serien elements estranys i poc exitosos (i, difícilment, podríem dir que no fan la seva feina ben feta); en canvi, algun futbolista megalomaníac i ric és un èxit social.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari