Joan Vinyoli és un poeta que ha influït força en la lírica catalana actual. No fa gaire, l’any 2008, es va publicar la seva poesia completa, traduccions de Rilke incloses, en edició de butxaca. Pel que he llegit no m’acaba de semblar un poeta reconfortant (<<Jo, si per atzar algú crida el meu nom,/ diré Joan carregat de foscúries), però sí que el trob molt especial. Respecte a la solitud, escrigué aquest poema, <<No tornis>>, tan clar i evocador, tot i que una amiga em va dir que li sobraven els dos versos darrers. Segurament, Vinyoli els va afegir perquè si no, no hagués semblat un poema vinyolià.
NO TORNIS
No tornis, alba de la joventut.
No tornis, vespre de la joventut.
Deixeu-me estar com ara estic:
sol amb l’amic
que he anat fent de mi mateix.
En mi ja el somni creix
de la darrera solitud.
(Del llibre Cercles, 1979)
El Pou de la Garriga 