Dins l’absència del teu record

L’amor, en les relacions humanes, no sembla fàcil i, per això, cal guardar-se de certs pensaments moguts per la ira, l’enveja, la gelosia, l’egoisme, etc. Si es tracta de l’amor del creient cap a Déu, la situació pot esdevener gairebé igual de complicada. La recepta de Ramon Llull davant els dubtes i oblits del creient sol ser clara:

Versicle [62]

Digues, foll, si el teu amat deixàs d'estimar-te, què faries?

Contestà dient que estimaria per no morir, perquè el desamor és mort,
i l'amor és vida.

Quan l’amic (el creient) no troba l’amat (Déu) és perquè ha oblidat Déu i no ha raonat bé:

[90]

Al final l'amic va trobar l'amat i li preguntà 
on havia estat. Contestà: - Dins l'absència 
del teu record i dins la ignorància de la 
teva intel·ligència.

En el Llibre d’amic i amat de Ramon Llull són curioses les referències a l’anivellament entre turment i amor, com si fos necessària una estabilitat entre dos conceptes aparentment oposats:

[105]

-Em turmentava l'amor, fins que li vaig dir 
que  tu eres present dins els meus turments; 
aleshores mitigà les meves fatigues, 
i tu, com a recompensa, multiplicares l'amor 
i doblares els meus turments.

Llull, en els seus versicles (o metàfores morals), recorre sovint al dialoguisme entre l’amic i l’amat (semblant a l’estil del Càntic dels càntics) i a les paradoxes i a les antítesis per crear un impacte en el lector. Cal tenir present que el Llibre d’amic i amat va dirigit als ermitans i que cada versicle correspondria a la meditació d’un dia sobre Déu. Així doncs, Ramon Llull, segurament, a través dels recursos literaris mirava de crear un efecte que induís a la reflexió. Vist així, cada versicle se semblaria al concepte del koan, que en la tradició zen, significa “el problema aparentment absurd que planteja el mestre al novici per tal que augmenti el seu nivell de consciència” (viquipèdia). Alguns estudiosos emparenten aquesta obra de Llull amb la filosofia sufí.

[287]

-Digues, foll, què és l'amor?

Respongué que l'amor és allò que fa serfs 
els lliures i que als serfs allibera. 

I fou motiu de discussió de què és més 
a prop l'amor, si de la llibertat o de la servitud.

Respecte a la relació constant entre turment i amor en el Llibre d’amic i amat, Ramon Llull mira de justificar-ho en alguns dels versicles:

[35]

-Digues, ocell que cantes per amor al meu amat, 
per què em turmenta d'amor qui m'ha fet el seu servent?

Respongué l'ocell: - si no poguessis sofrir 
els treballs de l'amor, de quina manera 
estimaries el teu amat?

[320]

Com més estrets són els camins per on l'amic es 
dirigeix cap al seu amat, més amplis són els amors. 
I com més estrets són els amors, més amples 
són els camins. 

I per aquest motiu i en qualsevol cas, 
l'amic pateix pel seu amat amors, treballs, 
fatigues, plaers i consols.

En un altre versicle, Llull explica quins són els dons que aporta l’amat en contraposició als dolors i les fatigues que pateix l’amic:

[106]

L'amor es disculpava amb lleialtat, esperança, 
paciència, devoció, fortalesa, temprança 
i benaurança. I per aquest motiu vaig vilipendiar 
l'amador que es queixava de l'amor que tan 
nobles dons li atorgava.

Aquesta metàfora moral em recorda una de les reflexions d’Epictet. La diferència és que el pensament estoic cercava l’ataràxia: la tranquil·litat de l’ànima. En la relació divina entre l’amic i l’amat que estableix Llull, l’equilibri pareix que esdevé sempre en tensió. Una tensió similar a l’amor de la poesia trobadoresca o, si voleu, per influència, en la romàntica. Perquè, per mi, la poesia – encara que estigui estructurada en forma de versicles – és una constant en el Llibre d’amic i amat.

“Cada vegada que se’t presenti una representació, recorda tornar cap a tu mateix i cercar la facultat que posseesquis i amb la qual podràs ocupar-te de la representació. si veus un al·lot o una al·lota especialment bells, trobaràs una facultat per aquest moment: el domini de tu mateix; si se t’imposa una feina àrdua, la trobaràs en la resistència; si es tracta d’una injúria, la trobaràs en la paciència. Si arribes a consolidar aquest costum, les representacions no podran arrosegar-te més”. (Epictet)

Un altre tema del Llibre és el de la mort de l’amic per l’amat. Crec que, en molts d’aquests versicles, per bé que puguin semblar tòpics, Ramon Llull excel·leix en el misteri i la mística cristiana. Personalment, crec que la idea de la mort de Jesús crucificat (per exemple el versicle 147) es pot posar en relació amb alguna d’aquestes metàfores morals.

[26]

Cantaven els ocells l'alba, i es va despertar 
l'amic: és l'alba. I els ocells cessaren de cantar 
i l'amic va morir per l'amat dins l'alba.

[147]

Tant plorà i cridà l'amic al seu amat, 
que l'amat baixà dels cims celestials 
a la terra per plorar, lamentar-se 
i morir per amor; i a ensenyar els 
homes a estimar, conèixer i alabar 
la seva honra.

[164]

(...) I l'amor és la voluntat extrema de desitjar l'amat. 
I l'amor és el que matà l'amic quan sentí cantar les belleses 
del seu amat.


-I l'amor és on es troba la meva mort, 
i on arrela sempre la meva voluntat.

[350]

-Digues, foll, què és la religió?

Respongué: -Puresa de pensament, i desig de morir 
per honorar el meu amat, i renúncia al món, per 
tal que res no impedeixi contemplar-lo i dir 
la veritat de les seves honres.

[352]

Preguntaren a l'amic en qui era més gran l'amor, 
si en l'amic que vivia o en l'amic que moria. 
Respongué en l'amic que moria. 

-Per què?

-Perquè ja no pot ser més gran en l'amic 
que mor per amor, però sí que pot ser-ho 
encara en l'amic que viu per amor.

(Els versicles actualitzats d’aquesta entrada han estat extrets de la versió de Sebastià Alzamora per a la Fundació Carulla. )

Com evitaré que aparegui un lleó gros?

Joan Margarit explicava, en una entrevista, que els homes tendeixen al desordre i que la funció terapèutica d’algunes disciplines com la música, la religió, la pintura, la poesia o algun tipus de filosofia és posar ordre en el desgavell d’idees, obsessions o manies. En el meu cas, llegir certa filosofia, com l’hel·lenística, escoltar música, com les Variacions Goldberg de Bach, la poesia (d’Omar Khayam al Cançoner popular de Mallorca) o llegir diversos passatges de literatura, des dels Assaigs de Montaigne al Baghavad Gita, m’aporten calma. Els meus favorits i recurrents són Epictet i Joan Mascaró. Sempre s’estravé que trob, en aquestes lectures, un pensament nou i il·luminador, tot i haver-les rellegit tantes vegades. 

«Com destruir una idea fixa: No ho proveu. Penseu alguna altra cosa.»

«El nostre subconscient hauria de rebutjar automàticament molts de pensaments i sensacions incontrolades. Les idees negatives han de ser descartades automàticament.»

La creació de la fe, Joan Mascaró

«Què hauria fet Heràclit si hagués dit: “Com evitaré que aparegui un lleó gros, o un porc senglar gros o homes brutals?”. Quina imporància té?, em deman. Si apareix un porc senglar gros, podràs lliurar una batalla més grossa; si apareixen homes malvats, lliuraràs el món d’aquests homes.»

Epictet, Dissertacions, IV. 10

Com va dir Joan Mascaró, un llibre de cent pàgines amb paraules clares pot ser un amic de per vida. De vegades tenc la sort de topar-me inesperadament amb amics nous dels quals n’extrec alguna idea interessant.

26-III-2014

En nuestro cielo interior

vuelan a menudo pensamientos-buitre

que se alimentan de la carroña

amontonada por el odio y el resentimiento.

Si queremos vivir con dignidad 

es imprescindible abatirlos,

aun a costa de disparar contra nosotros mismos.

Únicamente tras su caída

emprenderán su vuelo los pensamientos-águila,

los que recorren gozosamente el mundo 

y anidan en las cimas del espíritu.

Poema, Rafael Argullol 

Els banyistes de Seurat

En el transcurs de la nit

És freqüent que qualque nit entre setmana tengui insomni. Ho accept tan filosòficament com m’és possible. A mesura que s’acosta l’estiu, tenc més vidrieres obertes i sent més renous del carrer: sobretot cotxes que passen o que fan l’estop del cap de cantó. Com que, després de les obres per canviar les canonades d’aigua de les vies públiques, han cobert les síquies de terra i grava, la percepció de les gomes dels cotxes derrapant és comuna. Les mateixes soles dels caminants es fan també més presents fregant en terra. La quantitat de desvetlats que deambulen de matinada és més nombrosa del que hauria cregut de bell antuvi. Del llit estant, sent les hores del campanar. Com si fos un avís tristoi, el rellotge toca la una.

Solc llegir, en aquestes situacions, Joan Mascaró i Epictet. De vegades, quan estic cansat de passar pàgines, apag el llum i, enmig de la foscor, m’imagín el meu cos com una essència ingràvida que emmenudeix en la vastitud cega. La meva imaginació es despara: quants de cossos com el meu podrien cabre estirats dins el dormitori? Estaria més tranquil, en aquell instant, si la casa fos un simple solar i jo m’hi estàs al bell mig allargat mirant les estrelles? Sorprenentment, si fa bon temps, de vegades, tenc la sensació que sí.

Invariablement, aquests dies d’insomni, devers les quatre, la meva serenitat és molt profunda i bella. I és quan, després d’haver pres un parell de valerianes en el transcurs de la nit, em solc adormir. L’endemà és un altre tema de resultat incert i bastant divers.

El perdó i la compassió

En el capítol «Interludio sobre la intimidad» del llibre Visión desde el fondo del mar, Rafael Argullol explica que “en l’instant que el cor perdona, és a dir, quan no odia tot i sentir-s’hi induït és quan obtenim l’única victòria genuïnament humana perquè actuam contra la lògica de perpetuar el dolor que pareix exigir-nos la natura“.

Normalment, relacion la idea de perdó amb el catolicisme. Aquest concepte m’ha estat inculcat fins al punt d’esdevenir una baula psicològica gairebé imprescindible en la relació entre persones. Crec que, possiblement, la presència o la necessitat del “perdó” en la vida quotidiana sigui excessiu, sobretot si és una simple farsa. Tenc gravat el parenostre a força de repetir-lo de petit a l’escola de monges o l’església. L’oració demana que ens siguin perdonades les nostres culpes “així com nosaltres perdonam els nostres deutors”. Crec que “perdonar” és una solució per a determinats conflictes, mentre no s’exagerin les culpes.

Al meu parer, el perdó també és un recurs per invocar la calma i una manera de minvar la por que sorgeix a causa del sentiment de culpabilitat. En alguns casos – però no en tots, evidentment- sospit que el culpable només demana perdó quan té por de les conseqüències o de la venjança. Quan el perdó li és atorgat, deu sentir una calma similar a la que s’obté amb un tractat de pau. No obstant això, hi ha qui perdona per no perpetuar el dolor, com diu Argullol. Probablement, aquest sigui el perdó més autèntic.

En La lectura com a pregària, Joan-Carles Mèlich fa algunes reflexions sobre el perdó:

«No hi ha motiu pel perdó. Més aviat al contrari, hi ha molts motius per no perdonar. El perdó és absurd. I per això mateix és perdó. Només en la seva absurditat té sentit el perdó.»

«El perdó no restaura, però sense perdó no hi ha restauració possible.»

Crec que el perdó juga a dues bandes. Per una part, la víctima o l’ofès que accepta la disculpa i, per una altra, la conciliació personal de qui ha ofès, perquè pot sentir que ha actuat malament. Crec que s’han de tenir en compte les dues parts, perquè el perdó sigui complet. És com explica Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra:

«I si un amic et fa mal, digues-li: “Et perdono això que m’has fet; però això que t’has fet a tu, – ¿Com podria jo perdonar-t’ho?”

Així parla tot gran amor: supera fins i tot perdó i compassió.»

Aquest fragment em recorda la filosofia estoica, que pregonaria la indiferència davant les accions alienes (caldria desitjar, fins i tot, que les coses ocorreguessin talment com ocorren) i substituir la ràbia per una representació bella i noble, com la paciència en el cas de les injúries, com explica Epictet.

En la pel·lícula Secret Sunshine (2007) de Lee Chang-Dong, la mare d’un fill assassinat visita el culpable a la presó per expressar-li que el perdona. L’assassí li diu que no es preocupi per ell, perquè Déu ja l’ha perdonat i se sent en calma. En aquest cas, el perdó no ha implicat les dues bandes. És un perdó simplement moral, religiós, que s’ha concedit l’assassí. La mare, en sentir-lo, se sent ofesa i humiliada. Segurament, ella esperava sentir la compassió per part de l’assassí. Com diu Mèlich en el seu llibre, “el compassiu no sent el dolor, sinó l’altre patint“. L’assassí no va sentir el patiment de la mare, només s’havia conciliat moralment amb ell mateix.

A Sòcrates diuen que res l’afectava

“No són els fets que neguitegen els homes, sinó els seus judicis sobre aquests fets” (Epictet)

A Sòcrates diuen que res l'afectava,

i mentre esperava la cicuta, 

amb la flauta aprenia a sonar,

estant a la presó,

una complexa melodia.

Amb serenitat, 

va acceptar la situació.

Ni tan sols va voler escapar-se

i partir cap a l'exili, 

perquè era lliure

amb tothom i a qualsevol banda.

Plató, el seu deixeble, no podia

entendre aqueixa democràcia, 

que condemnava el filòsof. 

La república ideal també condemnaria

els poetes perquè eren falsificadors. 

El sistemes polítics no alliberen el poble. 

A Sòcrates diuen que res l'afectava, 

perquè era lliure amb tothom i a qualsevol banda.

Un amic de per vida

D’entre tots els llibres de Joan Mascaró i Fornés (traduccions, estudis introductoris i epistolaris), possiblement, el més adequat per fer-se una idea clara del seu pensament sigui La creació de la fe. De fet, el mateix subtítol de la traducció catalana en dona constància: «el testament espiritual d’un gran mallorquí». Aqueix llibre recull una sèrie de pensaments breus recopilats pòstumament pel seu deixeble William Radice i la seva dona Kathleen Mascaró. Després de la introducció de Radice, en forma de carta i que dona compte de la configuració del llibre, hi ha inclosos una sèrie de texts preliminars. En primer lloc, s’inclouen dues cartes al pensador mallorquí: la primera, del premi Nobel de Literatura Rabindrantath Tagore, i la segona, del poeta Jorge Guillén. Tot seguit, trobam un text autobiogràfic en tercera persona sobre la vinculació de l’autor amb la natura i els sons de foravila en l’indret a on va néixer i, alhora, sobre la descoberta d’un món interior que està mancat d’una guia per al camí de la vida. Aqueixa referència autobiogràfica inicial és interessant per emmarcar els pensaments aforístics, que conformen la resta del llibre. Joan Mascaró fa memòria de la seva joventut; d’aquell al·lot que pren consciència del «món de felicitat exuberant externa», així com també del «món de la joia silenciosa interna», en el qual començava a sentir «les ombres de la presó que enfosqueixen la joia primerenca de la infantesa».

El primer pensament del llibre està relacionat amb la recerca d’uns valors a partir dels quals guiar-nos: «El fi ha d’esser clar: com ens podem trobar nosaltres mateixos, el millor de dins nostre?» Més endavant, sembla que Joan Mascaró respongui aquesta qüestió en un altre pensament: «Recordem que el Millor en nosaltres és el bé, la bellesa i la veritat. Tot el que hi estigui en harmonia és correcte i tot el que hi estigui en desharmonia és erroni. Aquesta és la pedra de toc». Els aforismes de La creació de la fe estan dividits en sis apartats que també poden il·lustrar-nos a l’hora de respondre la qüestió anterior: «El fi ha de ser clar», «El poeta de la religió», «Hem de trobar una fe», «Surt el sol», «La joia d’aprendre i ensenyar» i «Mantén viu el teu amor». Hem de parar esment, però, que aqueixs títols, que encapçalen els apartats, foren redactats per William Radicce a proposta de l’editor, Francesc Moll.

Joan Mascaró i Fornés va arribar a omplir seixanta-set quaderns amb els seus pensaments. Radicce, talment com explica en la introducció, els va ordenar de la manera següent : «Així com els anava escrivint, a poc a poc, normalment al final de la jornada, anava tenint la sensació que no els havia de dividir en capítols ni agrupar-los per temes, sinó que havia d’intentar agrupar-los en seqüències poètiques de la llargada dels psalms. Seguint els meus propis instints de quin pensament havia de seguir, sense intentar ésser massa lògic. No sabia quantes seqüències hi havia d’haver, però tenia en compte la teva sensació – expressada moltes vegades – que el llibre havia de tenir cent pàgines». De fet, un dels pensaments que clouen La creació de la fe és: «100 pàgines escrites amb paraules clares serien un amic de per vida». Sembla que l’edició en anglès s’ajustà al nombre de pàgines esmentat. Una de les característiques de l’estil de Joan Mascaró, en aquest llibre, és justament la claredat. No hi ha cap pensament envitricollat. Ho podem comprovar amb qualsevol exemple del llibre: «La humanitat té altres tasques més elevades que la guerra. Els vencedors tornen estúpids, els vençuts venjatius», «Necessitam una educació que creï una aristocràcia de l’ànima». La majoria d’aqueixes reflexions, tan clares i precises, podrien esdevenir tweets incisius sobre l’actualitat.

A l’hora de triar el títol, William Radice i Kathleen Mascaró optaren per una proposta del mateix Joan Mascaró: «La creació de la fe podria ésser el títol d’un llibre basat en els sòlids fonaments del millor de les religions, les filosofies comunes i el sentit espiritual comú». Aqueix pensament ajuda a entendre la seva concepció de la fe, totalment allunyada del fanatisme excloent i basada en una cultura sòlida, vastíssima i diversa. Mascaró no utilitzava el determinant possessiu per referir-se a la religió, perquè creia que la religió era única, com la ciència («Deim la meva religió, però no la meva ciència). Només pegant una ullada al seu primer llibre, Llànties de foc, podem quedar aclaparats per la diversitat cultures i tradicions dels texts que en fan part: de Confuci a Spinoza, de la Bíblia al Bhagavad Gita, de Hegel als Upanishads. Bona part dels pensaments de La creació de la fe estan dedicats a les religions orientals i occidentals – sobretot per explicar les idees de contemplació, meditació i infinit –, però també lloa filòsofs com Baruch Spinoza («Spinoza acceptà la física material i predeterminada, però trobà cabuda per a la reverència i una vida dedicada al Bé») o fa referències a Friedrich Nietzsche: «Nietzsche no era ni un dogmàtic ni un escèptic». Tot llegint aquests pensaments, podem notar la insistència per agermanar fe i raó, perquè és imprescindible per combatre el fanatisme, la quimera i la superstició.

En el documental Llànties de foc (dirigit per Sílvia Ventayol i Nofre Moyà i coproduït per Quindrop Produccions Audiovisuals), al minut 32, es recull una intervenció breu – però rotunda i contundent –, de Joan Mascaró a The Frost Programme sobre la idea de pau: «No caldria primer que nosaltres milloréssim. Considerem el problema de la guerra. Tots volem la pau, excepte els idiotes o els dolents. Però no podem treballar per la pau de debò, si no tenim la pau en nosaltres mateixos». Aquesta idea també es tracta a La creació de la fe: «Facem un món millor dins nosaltres mateixos». Per a Mascaró, la pau interior està relacionada amb la transformació de l’individu. A l’hora de tractar les guerres, assenyala l’energia que és capaç de dedicar l’home a fer el mal i també la tendència dels éssers humans a utilitzar la tecnologia per tal de preparar la guerra: «Hi ha una gran quantitat d’accions dolentes que la gent té moltes ganes de realitzar amb eficiència».

Des del meu punt de vista, La creació de la fe és també un llibre sobre poesia. Moltes de les seves reflexions incideixen en el lligam entre la vida, la poesia i la veritat. Joan Mascaró expressa una idea molt similar als versos finals de John Keats en el famós poema «Oda a una urna grega»: «”Veritat és bellesa,/ bellesa és veritat”: i és tot el que a la terra/ ara sabeu, i més ja no us caldria» (traducció de Marià Manent). Cal recordar que Joan Mascaró va ser curador d’una antologia del poeta romàntic anglès. De fet, una de les reflexions del llibre està relacionada amb aqueix mateix poema: «No es pogueren crear amb el pensament els dos primers versos de Keats “Oda a una urna grega”. I no es pot comprendre amb el pensament el que Keats volia dir amb aquests versos». Per a Mascaró, la imaginació creativa de l’artista era equivalent a un despertar, a una intensitat de la consciència capaç d’arribar més lluny que la raó tota sola: «El món del poeta i del pintor és més real que l’objecte de la ciència física».

La creació de la fe reivindica una espiritualitat comuna i uns valors que ens millorin; és un llibre sobre poesia, un elogi de la contemplació i de l’amor. William Radice en suggereix una lectura oberta: «aquest no és un llibre per llegir de cap a cap». Jo també ho crec així. Des del meu punt de vista, és un obra per rellegir, per obrir a qualsevol plana amb la seguretat de trobar-hi una reflexió clara com una llàntia de foc, no només consoladora, sinó sovint pràctica: «Quan ve un pensament desagradable, deixa’l tot sol: mai no pensis que el pensament és teu. Digues: succeeix»; «Amolla les idees inútils així com amolles un pes que tens a la mà»; «Com el cuc de seda, hem de teixir la nostra seda i el cuc que hi ha en nosaltres ha de morir per esdevenir una papallona». (En aquest sentit pot semblar-se a llibres elaborats a partir de reflexions breus i orientadores com l’Enchiridion d’Epictet o les reflexions d’Epicur). Crec que Joan Mascaró i Fornés va escriure la guia que cercava aquell al·lot de quinze anys per al seu món interior: un llibre amb paraules clares que fossin un amic per sempre.

(Aqueix text, adaptat, va ser publicat a l’Ara Balears: enllaç.)

La pau dels tirans

En un sopar d’amics, A. R. em va dir que hi ha persones que, després de beure alcohol, esdevenen més simpàtiques, mentre que d’altres tornen agressives. En moltes de revetles de poble he pogut observar alguns individus que, havent-se desinhibit amb begudes alcohòliques, cerquen brega. Evidentment, crec que l’actitud més responsable davant d’aquesta gent és ignorar-la i no fer-li cas.

El meu padrí em va contar que, durant el servei militar a Madrid, en el començament de la Dictadura, va anar a veure un partit de futbol. La impressió de veure tanta de gent escridassant els futbolistes i l’àrbitre des de darrere de tanques metàl·liques, com si els espectadors fossin animals salvatges, li va desagradar tant que pus mai més va tornar a un camp de futbol. Record això mentre camín per fora vila i pens en la idea de pau, encara que sigui temporal, que em sobrevé a estones mirant parets seques coronades d’aritja o sentint la tebior del sol. Epictet creia que la tranquil·litat (l’ataràxia) es pot assolir, també, a través del viatge interior a partir d’una sèrie de premisses clares.

Mentre sent amenaces i veig agressions durant aqueixes setmanes, pens en les paraules de Joan Mascaró a la BBC en un programa sobre meditació transcendental amb The Beatles:

“No caldria primer que nosaltres milloréssim. Considerem el problema de la guerra. Tots volem la pau, excepte els idiotes o els dolents. Però no podem treballar per la pau de debò, si no tenim la pau en nosaltres mateixos.” (minut 32)

Pens en les amenaces dels polítics i en la gent violenta que es passeja de nit per les revetles. Em sembla que tenen sobretot un problema personal (no és només manca d’empatia): no estan en pau amb ells mateixos… I si hi estan, estan en “la pau” dels tirans.

Llibres de capçalera

Tenir un llibre de capçalera, per mi, és una expressió literal. Arran del llit, damunt el comodí o dins un calaix, tenc dos llibres que llegesc molts de vespres en colgar-me. Els obr per qualsevol pàgina a la recerca d’una llum que s’expressarà breument i amb paraules clares. De fa molts anys m’acompanya La creació de la fe de Joan Mascaró i Fornés, un llibre de pensaments que es va editar de manera pòstuma. En mi, té la condició d’un bàlsam. En el text biogràfic sobre la seva infantesa i joventut, escrit en tercera persona i que introdueix el llibre, l’autor explica:

«No se li imposaren doctrines religioses, filosòfiques ni polítiques, si més no durant la seva escolaritat secundària; no se li alçaren parets sòlides per empresonar la seva ànima que després hagués de destruir. Tenia obert el gran camp de la vida; però no tenia guia.»

Sense voler crear cap doctrina ni tampoc estar estructurat de manera sistemàtica, crec que Mascaró ens fa arribar el seus pensaments com si fos la guia que li hauria agradat tenir. Les seves reflexions toquen tants de temes, filosofies i religions que difícilment es poden resumir. Tot i que el títol pot provocar certa desconfiança, el llibre pens que parla més de la vida que no de la religió, en concret de la poesia com a font a partir de la qual entendre la nostra existència.

Quan em lleu, de matí o capvespre, surt del poble per voltar per carrerasses de fora vila amb tanques d’ametlers, figueres, garrovers i tota casta d’herbes de marge. A voltes experiment una tranquil·litat alegre que em ve de l’entorn i em capta. Defugint els renous de motors (avions, cotxes, etc.), de cop, apareix un redós de sons i silencis i m’he d’aturar. Alguns pot ser que diguin que això és la contemplació, no ho sé. Però fullejant el relat autobiogràfic de Joan Mascaró, hi trob un mirall:

«El seu únic món era el lloc on havia nascut, i els turons del voltant, i l’església del poble els diumenges al matí. Tota la resta era un misteri, un misteri del gran desconegut.«

Seia tranquil a l’ombra dels pins olorosos. Era feliç en contemplació silenciosa. Naturalment no pensava que era feliç, naturalment no sabia que senita la joia de la contemplació silenciosa. […] Quants de temps fruïa d’aquest silenci? Potser no molt en termes de temps; però els moments d’Eternitat semblen llargs. El temps de silenci s’esvaïa i ell retornava al plaer d’observar escenes de bellesa o d’escoltar els murmuris del vent entre els pins.«

Abandonava el seu seient a les pedres i tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades.»

L’altre llibre és Enchiridion d’Epictet. És un llibre més sistemàtic i racional, però senzill i amb paraules clares. Som fidel a aquests dos llibres com a dos bons amics que m’acompanyen, que m’ajuden, però que no em condicionen.

La llibertat interior

El filòsof-esclau Epictet explicava que, de totes les coses que existeixen, n’hi ha que depenen de nosaltres (com els nostres judicis, impulsos i desitjos) i d’altres que no. Si creim que les coses alienes ens pertanyen, caurem en la tristesa i la inquietud. El filòsof-emperador Marc Aureli, a l’hora d’aplicar aqueix pensament al jo personal, exposava que l’home està compost de cos, alè vital i intel·lecte. D’aquestes tres parts, només l’intel·lecte, que seria l’equivalent al principi director, al jo veritable, depèn de nosaltres.

Per exemple, podem moure el cos “però no en som senyors completament, el naixement, la mort, la malaltia, els moviments involuntaris, les sensacions de plaer o de dolor escapen de la nostra voluntat” (Pierre Hadot, La ciutadela interior).

La llibertat més pura, segons Marc Aureli, és aqueix principi director, el qual s’ha de separar de les coses i també del passat i el futur. Aqueixa llibertat se circumscriuria en la causalitat interior, és a dir, en la nostra elecció i la nostra moral. La causalitat exterior serien aquelles coses que no depenen de nosaltres, des del cos i l’alè vital al curs de la Naturalesa, el Destí, les nostres possessions, el passat, el futur o les opinions d’altres persones .

L’objectiu final de la llibertat interior seria fer un bon ús de les representacions. Es pot partir del pensament d’Epictet: “El que pertorba els homes no són les coses, sinó els judicis que fan sobre les coses“. Per tant, el principi director és l’encarregat de “demanar els papers” als judicis (representacions) i, llavors, assentir o no depenent de la seva objectivitat. Aqueix assentiment està relacionat amb el discurs interior que és l’encarregat de modificar la manera de veure les coses. Pierre Hadot, en un comentari al Manual d’Epictet, tria aqueix exemple:

Si veus qualcú que beu molt de vi, no diguis “aquell beu més del necessari” (judici de valor), sinó simplement “aquell beu molt de vi” (simple constatació).

Per Epictet, aqueixa llibertat interior és indestructible i no pot ser coaccionada pels déus ni tampoc pels tirans (que podrien empresonar-nos, però no canviar el nostre judici). En definitiva, podem dir que és la nostra ciutadella interior.

Marc Aureli, en el llibre IV de les Meditacions, explica en què consisteix aqueix viatge interior: “A cap indret més tranquil, més pacífic es retira un home que cap a la seva ànima, sobretot aquell qui té dedins recursos tals que, si els examina, tot d’una es troba en benestar total. No anomèn benestar a cap altra cosa que no sigui el bon ordre. Per tant, concedeix-te sense pausa aqueix retir i renova’t. Que siguin preceptes breus i elementals aquells que, només trobar-los, et resultin suficients per dissoldre la teva insatisfacció i reenviar-te de tornada sense irritació a les teves activitats.”

L’escriptor austríac Stefan Zweig, durant l’exili a Brasil, s’emmirallà en l’assagista Michel de Montaigne, perquè era un exemple de persona lliure en un context advers. Ambdós escriptors varen viure sota règims coaccionadors: Zweig a causa del nazisme i Montaigne per culpa de les guerres religioses i la inestabilitat política de la França del seu temps. Com escriu l’austríac en el llibre Montaigne:

Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l’individu i, dins d’aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per a romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d’una catàstrofe de masses. 

Més endavant, Zweig reivindica la llibertat de pensament com a indispensable, com a natural de l’home: “El dret a la pròpia vida, als pensaments propis i a la seva expressió oral i escrita sense traves, ens semblava tan naturalment nostre com el fet de respirar, com els batecs del cor“.

En el cas de Montaigne, Stefan Zweig explica que no defugia de les passions: “Podem estimar això o allò, però no ens podem casar, sinó amb nosaltres mateixos“. És a dir: “Per a ell el més important és que en prengui tant com li abelleixi, sense deixar-se perdre per les coses. (…) Hom no s’ha de deixar portar pel sentiment del deure, per la passió o per l’ambició més enllà d’on volia i vol anar, ha de comprovar el valor de les coses, no pas sobrevalorar-les, i acabar quan acaba el plaer. No fer-se’n esclau, sinó lliure“.

Segons els estoics, la renúncia als plaers era motiu de felicitat perquè es demostrava l’autodomini. Així i tot, Epictet considerava la possibilitat de guadir del plaer, però també guardar-se de la seducció:

“Quan arribi la representació d’un plaer, tingues cura, com amb la resta de representacions, de no deixar-te arrossegar per aquesta. Deixa que reposi una estona. A continuació, pensa en aqueixos dos moments: el que t’hauria oferit el plaer i el que et duria al penediment i retrets contra tu mateix. I a aqueixos dos moments, oposa aqueix: el sentiment de felicitat i conformitat amb tu després d’haver-lo sabut refusar. Però, en tot cas, si decideixes que l’ocasió és propícia per al gaudi, vés en compte de no perdre’t en la seva dolçor i seducció. I tingues sempre en compte quant millor és fruir de la consciència d’aqueixa altra victòria“. Manual d’Epictet, fragment 34.

Segons Pierre Hadot, per als estoics, “actuar tenint en compte només el plaer corporal resulta immoral”. Els plaers lícits serien aquells que tenen un fi com, per exemple, el plaer sexual per procrear. Si tenim en compte les paraules de Stefan Zweig, sembla que Montaigne tendria una visió més oberta, perquè no rebutja el plaer com a objectiu en si mateix sempre que es pugui dominar.

Finalment, Stefan Zweig fa una llista en el seu llibre de les premisses a les qual recorre Montaigne per preservar la seva llibertat individual o interior. Heus aquí la seva proposta:

Alliberar-se de la vanitat i de l'orgull, que potser és la cosa més
 difícil.

Alliberar-se de la por i de l'esperança, 

de les conviccions i dels partits, 

de les ambicions i de tota forma de cobdícia, 

viure lliure, com la pròpia imatge reflectida al mirall, 

lliure dels diners i de tota mena d'afany i de concupiscència, 

de la família i de l'entorn, 

de fanatismes, de tota forma d'opinió estereotipada, 

de la fe en els valors absoluts.

Referències: 

Epictet, Manual para la vida feliz. Errata naturae.

Pierre Hadot, Comentari del manual d’Epictet. Errata naturae.

Pierre Hadot, La ciudadela interior. Alpha, Bet & Gimmel.

Marco Aurelio, Meditaciones. Catedra.

Stefan Zweig, Montaigne. Quaderns crema.

Una forma de vida

Diuen que, durant la seva joventut, Michel de Montaigne, en els balls i les festes, es mostrava sobtadament taciturn i s’aïllava de la resta. Es dedicava a pensar en la fragilitat de la vida, en la facilitat de transpassar la línia entre l’existència i la mort. Tenia tanta de por de morir que no podia gaudir de la vida – segons Sarah Bakewell.

En realitat, tenir por implica deixar de fruir del present. Record l’exemple proposat pel filòsof Epictet. Cal agafar les coses que ens ofereix el present com si ens venguessin lliurades per qualcú en una safata i, de la mateixa manera, oblidar-nos-en quan ja ha passat i no la tenim davant. Això es pot aplicar tant per la pèrdua d’una cosa com d’una persona. Així tampoc ens sentirem abandonats.

Metafòricament, també podem pensar que la safata és la nostra vida, és a dir, com una cosa que ens ha estat oferida, però només durant un temps limitat. També, per això mateix, crec que és absurd creure que la vida depèn exclusivament de nosaltres o que hem de ser-ne custodis amb gelosia. Paradoxalment, admetre la nostra insignificança és bàsic – o això sospit – per fruir, per notar la joia de l’instant versus la tempestat de les pors.

M’alegra pensar que, com diu Thoreau: “si per un instant aconseguim decantar el nostre jo insignificant, no desitjar cap mal, no témer cap mal, comportar-nos només com el vidre que reflecteix un llamp, que no serem capaços de reflectir! Quin gran univers apareixerà cristal·litzat i radiant al nostre voltant!”

Respecte a la por de Montaigne, finalment arribà a la conclusió que la mort és només un parell de moments al final de la vida. A més, la natura ja s’encarregarà d’aquests instants. Per mi, la filosofia no és aprendre a morir o, com a mínim, no és només això. És més com el títol del llibre d’entrevistes a Pierre Hadot: La filosofia com a forma de vida.