You Want It Darker

Si tu reparteixes les cartes,

Jo estic fora del joc.

Si tu ets el sanador

Jo estic baldat i coix.

Si la glòria és teva,

llavors, meva, ha de ser la vergonya.

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Magnificat i santificat

Sigui el Teu Nom Sant.

Vilipendiat i crucificat

En forma d'home.

Un milió candeles enceses

Per l'ajuda que mai va arribar

Tu ho vols més fosc

Aquí em tens,

Estic a punt, Senyor meu


Hi ha un amant en la història,

Però la història encara és la mateixa.

Hi ha una cançó de bressol per al sofriment

I una paradoxa per comdemnar.

Però està escrit en les escriptures

I no és cap clam inútil.

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Posen en fila els presos

Els guàrdies estan apuntant.

Vaig lluitar amb alguns dimonis

Ells eren de classe mitjana i ximples.

No sabia que tenia permís

Per assassinar i mutilar.

Tu ho vols més fosc

Hineni hineni

Estic a punt, Senyor meu.


Magnificat i santificat

Sigui el Teu Nom Sant

Vilipendiat i crucificat

En forma d'home.

Un milió d'espelmes enceses

Per l'amor que mai no va arribar

Tu ho vols més fosc,

Apaguem la nostra flama.


Si tu reparteixes les cartes,

Jo estic fora del joc.

Si tu ets el sanador

Jo estic baldat i coix.

Si la glòria és teva,

llavors, meva, ha de ser la vergonya.

Tu ho vols més fosc,

Mori la nostra flama.

Hineni hineni

Estic a punt, Senyor meu.
Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | 1 comentari

Fes la teva via, concilia’t amb tu mateix i …

La sentència “Coneix-te a tu mateix”, en el sentit psicològic, sovint s’interpreta com la descoberta d’un secret o tresor personal, únic, misteriós, de caire espiritual – potser -, que ens salvarà de la nostra grisor.

No crec en aquesta excepcionalitat del “Coneix-te a tu mateix”. Captivat en la recerca gasosa de la nostra essència, supòs que hom trobarà les mateixes passions, obsessions, àngels i dimonis que qualsevol altra persona. Confès que les troballes especials sobre un mateix em preocupen, perquè les trob un poc malaltisses.

L’hel·lenista Carlos García Gual atribueix la sentència susdita a Quiló d’Esparta, un dels set savis grecs, el qual, segons una llegenda, va inscriure “Res en excés”, en l’oracle de Delfos devora dues dites més, que en són complementàries: “Coneix-te a tu mateix” i “Dóna fiança i ja tens la ruïna”. Totes tres estan impregnades de prudència i pragmatisme.

García Gual interpreta la sentència més aviat com “Coneix els teus límits”: la intenció de la frase és que l’home prengui consciència del que el distingeix de la divinitat i també de no sobrepassar la seva naturalesa. En canvi, l’escriptor Rafael Argullol entén aquesta mateixa sentència en el sentit de conciliació amb un mateix.

A Can Picafort, fa un parell d’anys, vaig reparar una inscripció a l’enfront d’una casa, arran d’un rellotge de sol, que deia: “Fes la teva via”. Vaig sospesar-la: via com a camí i també com a ritme propi. Em va meravellar. Si fos ca meva, hi afegiria just davall: “Concilia’t amb tu mateix”. Així ja només me’n faltaria una.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

La llibertat interior

El filòsof-esclau Epictet explicava que de totes les coses que existeixen, n’hi ha que depenen de nosaltres (com els nostres judicis, impulsos i desitjos) i d’altres que no. Si creim que les coses alienes ens pertanyen, caurem en la tristesa i la inquietud. El filòsof-emperador Marc Aureli, a l’hora d’aplicar aqueix pensament al jo personal, exposava que l’home està compost de cos, alè vital i intel·lecte. D’aquestes tres parts, només l’intel·lecte, que seria l’equivalent al principi director, al jo veritable, depèn de nosaltres.

Per exemple, podem moure el cos “però no en som senyors completament, el naixement, la mort, la malaltia, els moviments involuntaris, les sensacions de plaer o de dolor escapen de la nostra voluntat” (Pierre Hadot, La ciutadela interior).

9788492837472

La llibertat més pura, segons Marc Aureli, és aqueix principi director, el qual s’ha de separar de les coses i també del passat i el futur. Aqueixa llibertat se circumscriuria en la causalitat interior, és a dir, en la nostra elecció i la nostra moral. La causalitat exterior serien aquelles coses que no depenen de nosaltres, des del cos i l’alè vital al curs de la Naturalesa, el Destí, les nostres possessions, el passat, el futur o les opinions d’altres persones .

L’objectiu final de la llibertat interior seria fer un bon ús de les representacions. Es pot partir del pensament d’Epictet: “El que pertorba els homes no són les coses, sinó els judicis que fan sobre les coses“. Per tant, el principi director és l’encarregat de “demanar els papers” als judicis (representacions) i, llavors, assentir o no depenent de la seva objectivitat. Aqueix assentiment està relacionat amb el discurs interior que és l’encarregat de modificar la manera de veure les coses. Pierre Hadot, en un comentari al Manual d’Epictet, tria aqueix exemple:

Si veus qualcú que beu molt de vi, no diguis “aquell beu més del necessari” (judici de valor), sinó simplement “aquell beu molt de vi” (simple constatació).

Per Epictet, aqueixa llibertat interior és indestructible i no pot ser coaccionada pels déus ni tampoc pels tirans (que podrien empresonar-nos, però no canviar el nostre judici). En definitiva, podem dir que és la nostra ciutadella interior.

Marc Aureli, en el llibre IV de les Meditacions, explica en què consisteix aqueix viatge interior: “A cap indret més tranquil, més pacífic es retira un home que cap a la seva ànima, sobretot aquell qui té dedins recursos tals que, si els examina, tot d’una es troba en benestar total. No anomèn benestar a cap altra cosa que no sigui el bon ordre. Per tant, concedeix-te sense pausa aqueix retir i renova’t. Que siguin preceptes breus i elementals aquells que, només trobar-los, et resultin suficients per dissoldre la teva insatisfacció i reenviar-te de tornada sense irritació a les teves activitats.”

L’escriptor austríac Stefan Zweig, durant l’exili a Brasil, s’emmirallà en l’assagista Michel de Montaigne, perquè era un exemple de persona lliure en un context advers. Ambdós escriptors varen viure sota règims coaccionadors: Zweig a causa del nazisme i Montaigne per culpa de les guerres religioses i la inestabilitat política de la França del seu temps. Com escriu l’austríac en el llibre Montaigne:

Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l’individu i, dins d’aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per a romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d’una catàstrofe de masses. poridentidad

Més endavant, Zweig reivindica la llibertat de pensament com a indispensable, com a natural de l’home: “El dret a la pròpia vida, als pensaments propis i a la seva expressió oral i escrita sense traves, ens semblava tan naturalment nostre com el fet de respirar, com els batecs del cor“.

En el cas de Montaigne, Stefan Zweig explica que no defugia de les passions: “Podem estimar això o allò, però no ens podem casar, sinó amb nosaltres mateixos“. És a dir: “Per a ell el més important és que en prengui tan com li abelleixi, sense deixar-se perdre per les coses. (…) Hom no s’ha de deixar portar pel sentiment del deure, per la passió o per l’ambició més enllà d’on volia i vol anar, ha de comprovar el valor de les coses, no pas sobrevalorar-les, i acabar quan acaba el plaer. No fer-se’n esclau, sinó lliure“.

Per als estoics, la renúncia als plaers era motiu de felicitat perquè es demostrava l’autodomini. Així i tot, Epictet considerava la possibilitat de guadir del plaer, però també guardar-se de la seducció:

Quan arribi la representació d’un plaer, tingues cura, com amb la resta de representacions, de no deixar-te arrossegar per aquesta. Deixa que reposi una estona. A continuació, pensa en aqueixos dos moments: el que t’hauria oferit el plaer i el que et duria al penediment i retrets contra tu mateix. I a aqueixos dos moments, oposa aqueix: el sentiment de felicitat i conformitat amb tu després d’haver-lo sabut refusar. Però, en tot cas, si decideixes que l’ocasió és propícia per al gaudi, vés en compte de no perdre’t en la seva dolçor i seducció. I tingues sempre en compte quant millor és fruir de la consciència d’aqueixa altra victòria“. Manual d’Epictet, fragment 34.

Segons Pierre Hadot, per als estoics, “actuar tenint en compte només el plaer corporal resulta immoral”. Els plaers lícits serien aquells que tenen un fi com, per exemple, el plaer sexual per procrear. Si tenim en compte les paraules de Stefan Zweig, sembla que Montaigne tendria una visió més oberta, perquè no rebutja el plaer com a objectiu en si mateix sempre que es pugui dominar.

Finalment, Stefan Zweig fa una llista en el seu llibre de les premisses a les qual recorre Montaigne per preservar la seva llibertat individual o interior. Heus aquí la seva proposta:

Alliberar-se de la vanitat i de l'orgull, que potser és la cosa més
 difícil.

Alliberar-se de la por i de l'esperança, 

de les conviccions i dels partits, 

de les ambicions i de tota forma de cobdícia, 

viure lliure, com la pròpia imatge reflectida al mirall, 

lliure dels diners i de tota mena d'afany i de concupiscència, 

de la família i de l'entorn, 

de fanatismes, de tota forma d'opinió estereotipada, 

de la fe en els valors absoluts.

Stefan-644x362

Referències: 

Epictet, Manual para la vida feliz. Errata naturae.

Pierre Hadot, Comentari del manual d’Epictet. Errata naturae.

Pierre Hadot, La ciudadela inteiror. Alpha, Bet & Gimmel.

Marco Aurelio, Meditaciones. Catedra.

Stefan Zweig, Montaigne. Quaderns crema.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

Divina odissea picafortera 2

– Com va dir Ramon Llull: «Allà on no arribi la intel·ligència, que hi arribin les hòsties».

– Consagrades – afegí Dante Femenia.

– És segur, benvolgut amic, hòsties reconsagrades. Fa dos vespres que no puc dormir pels escàndols que fan els llogaters del pis de veïnat.

Des de la seva cadira, Dante Femenia podia observar com la cara de Virgili Mas semblava envermellir-se com un caliu a cada bufada de vent a la vora de la mar. La suor, en aquell migdia d’agost, li brollava insidiosa des de la coroneta calba cap al coll i, així mateix, de les seves temples en direcció a la punta del nas des d’on degotava a raig i roll damunt la pizza margarita. És bastant probable que l’oli coent ajudàs a millorar la transpiració del cos del savi poeta.

– Benvolgut mestre, – digué Dante Femenia – em feis passar pena. En veure-us tan obès, suant i candent, em fa por que patiu una combustió espontània.

– Oh Dante, el meu grau de morbidesa no és tant com pareix a primera vista, ja saps que patesc de retenció de líquids i que som d’ossada grossa i còrpora gruixada. A on s’és vist mai un savi obès! D’ençà que t’has amagrit, benvolgut amic, com que no sues, només braveges i hauràs de porgar més endavant aqueix orgull!

– Oh mestre, oh Virgili, perdonau-me, no volia caure en cap tipus de supèrbia, ja sabeu que he hagut de patir molt sota la tensió del mètode neoliberal Dunkanià! Tal volta tota aqueixa suor que emana del vostre cos (i que tot sigui dit, per ara, no és motiu de pudor) és a causa de l’excés d’humitat i del canvi climàtic.

– Exacte, així és, benvolgut Dante. I més ara, que som davallats al cercle vuitè de l’Infern, a on es remouen els traficants dins pega bullent. No ens ha d’estranyar tal xafogor. Recorda que som allà a on pica fort i pensa que no fa gaire hem vist aquelles escultures entaforades, símbols de la simonímia laica, damunt les penyes, com betzols empanats arran de mar.

– Mestre, no pronuncieu la paraula «arran» per ací, que us acusaran de turismofòbic.

– Ja saps, benvolgut Dante, que cal no confondre el turisme amb l’aventura. El nostre Ulisses s’arriscà per retornar amb Penèlope i, alhora, assaborí els coneixements i la cultura de llocs ignots i terres estranyes per tornar més potent a Ítaca. Llavors, es va venjar dels pretendents, que abusaven de la seva hisenda i també de l’hospitalitat amable que els havia estat oferida.

– Oh Virgili, anau en bones, que la taula de turistes del costat comença a fitar-vos amb molta curiositat.

– Si em miren amb atenció, benvolgut Dante, és perquè jo tot sol, amb aqueixa suor, ja començ a banyar tot el redol. No m’hauria pensat mai que pogués fer tant de soll. Ja els veig ara com es deliten rient aquests protestants esblanqueïts, perquè em veuen suar tant com si estàs davall una dutxa: «mal d’altri, rialles són» i, com va dir en Ramon Llull…

– Oh mestre!, oh Virgili Mas!, ara que us repar, us voldria fer notar que el paper del torcaboques, amb el qual us llevau la suor, s’ha esmicolat amb molts de bocins petits al voltant del vostre front i també a la barba fins al punt que semblau el Pare Nadal.

– Ja només em faltava això. Aniré a rentar-me la cara al bany i aprofitaré per demanar el compte. No passis pena, deixaré que em convidis. Oh Dante, només fris de sortir d’aquest infern humit i arribar al Cel, a on fa més bon estar.

– Allà, Virgili Mas, hi trobarem gelats, no és vera?

– Oh, sí, i de tota casta! Estarem al cel.

– Sanctus Remus, amén!

– Amén!

Publicat dins de Proses breus | 2 comentaris

Ja ens sabem sense encetar

Digues, què penses?

Què dius? Què fas?

Pell de pues

por

que tenc

i que puc donar.

Mira com em mires,

com destries,

ulleres,

de reull, de sol,

arran de mar.

No em sents que no t'escolt?

Que ja ens sabem

sense encetar.

Amb un no-res

ens hem cregut.

Digues, què penses?

Què dius? Què fas?
Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

T’entenc, però no et comprenc

En el llibre Inventari de jubilacions, Josep Maria Espinàs proposava la distinció entre en els verbs comprendre i entendre. La precisió em sembla bastant útil: atès que hi ha moltes de coses incomprensibles, seria bo avesar-nos a entendre-les, en el sentit d’escoltar-les, o només per expressar conformitat, talment com quan deim “entesos”. Per exemple, podríem entendre (escoltar) que tal persona caminarà cap enrere fins a arribar a la plaça del poble, però no comprendre-ho (copsar-ne el sentit, la raó).

És a dir, podríem entendre La transformació de Franz Kafka i, per tant, fer-ne només una lectura literal, però, en canvi, no saber quin sentit o sentits pot tenir la narració. Per comprendre-la, per ventura, convendria tenir en compte la biografia de l’autor, la seva obra en conjunt, el context històric, les influències, el tipus de gènere o els recursos literaris.

Pierre Hadot en el llibre La filosofia com a forma de vida pensa que és un error concebre les obres dels filòsofs antics com un tractat sistemàtic (a l’estil de Descartes). A parer seu, els texts antics tenien la intenció de formar a través de l’exercici del comentari, no d’informar. Hadot creu que estan relacionats amb l’expressió oral i segueixen l’esquema pregunta-resposta. Tot i que Plató o Aristòtil es proposassin un sistema total, en el fons, això només se suposa a partir de les respostes que donaven. Pierre Hadot en remarca la funció didàctica:

“El mestre que escriu, o de qui s’escriuren les paraules, coneix els seus deixebles, sap, per les discussions precedents, què saben i què no saben; també coneixen el seu estat moral, els problemes que se’ls plantegen; sovint parla també en funció de cada situació particular. Estam sempre en presència d’un escrit més o menys circumstancial, i no davant una exposició de caràcter absolutament universal, vàlida per a tots els temps i tots els països”.

En definitiva, podem entendre (escoltar, llegir) aquells texts antics, però és necessari tenir present quina és la intenció, el gènere i el context per tal de comprendre’ls (o, a tot estirar, no errar-nos gaire en la interpretació).

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

La Simpatia amb la Intel·ligència

Arthur Shopenhauer va escriure que la vanitat fa persones xerraires, mentre que l’orgull, silencioses. Som del parer que etiquetar les persones sota una sola condició és tan normal com equivocat, perquè les persones estan sotmeses a diversos humors que varien la seva manera de ser. No obstant això, és probable que hi hagi, en les persones, certes tendències més accentuades que d’altres.

La vanitat, segons el diccionari, és un «orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat per les gents». Si un futbolista famós diu que els altres jugadors li tenen enveja perquè és bon jugador, ric i polit o que el jutgen a causa del seu nom, hom pot creure i pensar que és un home vanitós, perquè a part d’esmentar qualitats vanes (doblers, bellesa física), necessita la lloança d’altri. El jugador troba que aquests contratemps són una injustícia, sobretot essent ell tan bo.

Necessitar l’aprovació de la gent, en general, és trist i mostra una mancança de caràcter fonamental. En realitat, el vanitós necessita la lloança, l’adulació, i mai no en té a bastament. Està condemnat cruelment a l’opinió dels altres, amb l’afegitó que no pot demostrar aqueixa supeditació, és a dir, l’ha de dissimular.

Un altre exemple clar i llampant de vanitat és el retrat que fa John Williams en la novel·la Stoner de David Masters. En un diàleg entre companys Williams li fa dir:

«Sóc massa intel·ligent per al món i no m’ho sé guardar a dins; és una malaltia incurable. Per això m’han de tancar en un lloc on pugui ser irresponsable sense provocar danys, un lloc on no faci cap mal

Aqueixes paraules poden provocar en els lectors diferents reaccions: la commiseració, la riallada còmica, la ironia o, simplement, l’enuig, com explica Rafael Argullol en el llibre Davalú o el dolor:

«Arribem a casa de Sílvia. Allà ens esperen les intervencions erudites, entusiastes, plenes de fe revolucionària d’un home que es diu, crec, Eugenio Ortiz (…). Inevitablement la vetllada de cada vegada se’m fa més irritant. Trobo la conversa d’aquest home totalment pedant, malgrat l’estima que li té la Sílvia.»

Pot ser que la millor disposició davant emanacions de vanitat sigui contemplar-les sense involucrar-s’hi i adoptar una posició comicoirònica (encara que sigui interiorment). Henry David Thoreau, en un passatge meravellós de l’assaig titulat Caminar, ho analitza amb agudesa:

«De vegades, la ignorància d’un home no només és útil, sinó també bella, mentre que l’aspirada saviesa esdevé, a part de desagradable, inútil. Amb qui és preferible tractar, amb qui no sap res d’un tema i, una cosa extremadament rara, sap que no sap res, o amb qui sap una cosa concreta, però creu que ho sap tot? El meu desig de coneixement és intermitent, però el de submergir el meu cap en atmosferes ignorades pels meus peus és perenne i constant. La nostra aspiració més alta no és el Coneixement, sinó la Simpatia amb la Intel·ligència

La prepotència vanitosa té dos inconvenients al meu parer. El primer és que provoca antipatia (i alhora està mancada d’empatia i simpatia). El segon es tracta d’una mancança prou important: es pensen que ho saben tot. En canvi, l’esperit socràtic, com explica Thoreau, a partir de la fórmula «només sé que no sé res», segueix indagant allà on els «erudits» es conformen.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

No sofrir companyia

Són prop de les dues i no he pogut aclucar els ulls. Fa molta de calor i tenc les vidrieres del dormitori obertes. Devers cada minut, passa un poc d’aire fresc que consola la meva pell. L’estrèpit inquietant d’alguna sèrie policíaca també entra a batzegades, pegant colzades, dins la cambra.

Em concentr en la meva respiració, sobretot en l’entrada d’aire a través del nas. En bones em traquil·litz. Més tard, al cap d’una hora o dues, em desperta la veu ressonant i somorta del narrador d’un documental de la segona cadena. Sèneca em ve a la memòria. Diu Michel de Montaigne que el savi estoic era capaç de mantenir-se impertobable enmig del brogit. Podia restar concentrat fins al punt d’apagar el renou del carrer i  de l’entorn.

Com que no som cap Sèneca, no em queda més remei que aixecar-me i tancar les dues vidrieres que donen al pati, d’on ve el renou del televisor. Al cap d’un poc, la suor em comença a brollar. Com a mínim, suaré estoicament.

Hi ha gent que necessita dormir amb el televisor encès; d’altres passen motoritzats amb intensos cops de gas; algunes mares criden als nins que travessen joiosos els carrers sense reparar si ve cap cotxe. En canvi, hi ha persones que entren a ca seva en silenci, encara que no els esperi ningú.

Els renouers i els escandalosos sembla que no recordin què és el rubor ni tampoc la intimitat. Els cridaires són invasors de cada indret que trepitgen. Els envaïts tal volta puguem construir el nostre silenci interior, però només “tal volta”. I, per això mateix, quan ens trobam invasors, n’hi ha que ens estimam més no sofrir companyia.

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Tot celant greus avions

IMG_1999

A defora hi ha el silenci, mentre es clou la persiana; en un cel atent, s’aixeca el cant de les cigales. La mare crida als nins, que cavalquen bicicletes menudes i atrotinades, i que volten valents temerosos caps de cantons. Al fons del carrer, albir un molí futurista encaputxat per una cúpula opaca de plàstic degradat. I al cap d’un parell de passes, repar cases velles de marès erosionat, parets seques i portasses. A la dreta, hi ha dos trasts oberts de pinte en ample cap a la Serra de Tramuntana. S’entrecreuen silencis amb remors, des del turó, passant per les franges dels bocins de terra, fins a l’entelada ombra de les muntanyes. Des de la mirada a l’oïda, tot sembla cobert per la inèrcia d’una basca espessa. Però així i tot, a defora hi ha el silenci, que roman per la tresquera, tot celant els greus avions, movent gramínies i lletsó, i caragolins agombolats a la fonollera. Et trobarà desprevengut en un creuer hora foscant, distret en llunes creixents de cap al tard o fitant mores entre espines d’esbarzer. Sempre et trobarà en un lloc diferent. Sentiràs la quietud inesperada d’un silenci en tu que s’estén i que en bones com una carícia se’n va. No és vera, que lleu de cercar-la també demà?

Tot celant greus avions (lectura de Benet Femenia)

Publicat dins de Proses breus | 2 comentaris

La paraula viva

Segons Pablo d’Ors, l’escriptura literària o poètica requereix de bona predisposició, de despreniment i confiança. Charles Baudelaire va escriure que la inspiració és germana del treball quotidià. Francisco Umbral, en el llibre Mortal y rosa, defineix la inspiració a partir del concepte de comunicativitat.

De vegades, crec que erròniament, he relacionat la meva poca o molta “comunicativitat” amb un estat concret i personal: la fatiga, la quietud, les preocupacions, les pors, la confiança, etc. Tal volta la inspiració sigui deguda a la confluència de diverses circumstàncies, però crec que l’interlocutor és primordial. La confiança que es pot establir entre dues persones fa que el diàleg sigui més prodund i engrescador. L’atenció és viure les paraules i adequar-les a l’altre; la comunicativitat és posar-les en comú.

En l’escriptura literària s’estableix per força un diàleg intern en què se cerca la bellesa, una espira de veritat. Un diàleg d’aquest tipus requereix atenció, confiança, comunió i, sobretot, no contar(-nos) mentides (independentment dels recuros literaris o de la ficció, l’escriptor cerca comunicar una idea veritable). Podria ser això la inspiració? Podria ser aqueixa, “la paraula viva”?


Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari, Uncategorized | 1 comentari