La Simpatia amb la Intel·ligència

Arthur Shopenhauer va escriure que la vanitat fa persones xerraires, mentre que l’orgull, silencioses. Som del parer que etiquetar les persones sota una sola condició és tan normal com equivocat, perquè les persones estan sotmeses a diversos humors que varien la seva manera de ser. No obstant això, és probable que hi hagi, en les persones, certes tendències més accentuades que d’altres.

La vanitat, segons el diccionari, és un «orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat per les gents». Si un futbolista famós diu que els altres jugadors li tenen enveja perquè és bon jugador, ric i polit o que el jutgen a causa del seu nom, hom pot creure i pensar que és un home vanitós, perquè a part d’esmentar qualitats vanes (doblers, bellesa física), necessita la lloança d’altri. El jugador troba que aquests contratemps són una injustícia, sobretot essent ell tan bo.

Necessitar l’aprovació de la gent, en general, és trist i mostra una mancança de caràcter fonamental. En realitat, el vanitós necessita la lloança, l’adulació, i mai no en té a bastament. Està condemnat cruelment a l’opinió dels altres, amb l’afegitó que no pot demostrar aqueixa supeditació, és a dir, l’ha de dissimular.

Un altre exemple clar i llampant de vanitat és el retrat que fa John Williams en la novel·la Stoner de David Masters. En un diàleg entre companys Williams li fa dir:

«Sóc massa intel·ligent per al món i no m’ho sé guardar a dins; és una malaltia incurable. Per això m’han de tancar en un lloc on pugui ser irresponsable sense provocar danys, un lloc on no faci cap mal

Aqueixes paraules poden provocar en els lectors diferents reaccions: la commiseració, la riallada còmica, la ironia o, simplement, l’enuig, com explica Rafael Argullol en el llibre Davalú o el dolor:

«Arribem a casa de Sílvia. Allà ens esperen les intervencions erudites, entusiastes, plenes de fe revolucionària d’un home que es diu, crec, Eugenio Ortiz (…). Inevitablement la vetllada de cada vegada se’m fa més irritant. Trobo la conversa d’aquest home totalment pedant, malgrat l’estima que li té la Sílvia.»

Pot ser que la millor disposició davant emanacions de vanitat sigui contemplar-les sense involucrar-s’hi i adoptar una posició comicoirònica (encara que sigui interiorment). Henry David Thoreau, en un passatge meravellós de l’assaig titulat Caminar, ho analitza amb agudesa:

«De vegades, la ignorància d’un home no només és útil, sinó també bella, mentre que l’aspirada saviesa esdevé, a part de desagradable, inútil. Amb qui és preferible tractar, amb qui no sap res d’un tema i, una cosa extremadament rara, sap que no sap res, o amb qui sap una cosa concreta, però creu que ho sap tot? El meu desig de coneixement és intermitent, però el de submergir el meu cap en atmosferes ignorades pels meus peus és perenne i constant. La nostra aspiració més alta no és el Coneixement, sinó la Simpatia amb la Intel·ligència

La prepotència vanitosa té dos inconvenients al meu parer. El primer és que provoca antipatia (i alhora està mancada d’empatia i simpatia). El segon es tracta d’una mancança prou important: es pensen que ho saben tot. En canvi, l’esperit socràtic, com explica Thoreau, a partir de la fórmula «només sé que no sé res», segueix indagant allà on els «erudits» es conformen.

Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Deixa un comentari

No sofrir companyia

Són prop de les dues i no he pogut aclucar els ulls. Fa molta de calor i tenc les vidrieres del dormitori obertes. Devers cada minut, passa un poc d’aire fresc que consola la meva pell. L’estrèpit inquietant d’alguna sèrie policíaca també entra a batzegades, pegant colzades, dins la cambra.

Em concentr en la meva respiració, sobretot en l’entrada d’aire a través del nas. En bones em traquil·litz. Més tard, al cap d’una hora o dues, em desperta la veu ressonant i somorta del narrador d’un documental de la segona cadena. Sèneca em ve a la memòria. Diu Michel de Montaigne que el savi estoic era capaç de mantenir-se impertobable enmig del brogit. Podia restar concentrat fins al punt d’apagar el renou del carrer i  de l’entorn.

Com que no som cap Sèneca, no em queda més remei que aixecar-me i tancar les dues vidrieres que donen al pati, d’on ve el renou del televisor. Al cap d’un poc, la suor em comença a brollar. Com a mínim, suaré estoicament.

Hi ha gent que necessita dormir amb el televisor encès; d’altres passen motoritzats amb intensos cops de gas; algunes mares criden als nins que travessen joiosos els carrers sense reparar si ve cap cotxe. En canvi, hi ha persones que entren a ca seva en silenci, encara que no els esperi ningú.

Els renouers i els escandalosos sembla que no recordin què és el rubor ni tampoc la intimitat. Els cridaires són invasors de cada indret que trepitgen. Els envaïts tal volta puguem construir el nostre silenci interior, però només “tal volta”. I, per això mateix, quan ens trobam invasors, n’hi ha que ens estimam més no sofrir companyia.

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Tot celant greus avions

IMG_1999

A defora hi ha el silenci, mentre es clou la persiana; en un cel atent, s’aixeca el cant de les cigales. La mare crida als nins, que cavalquen bicicletes menudes i atrotinades, i que volten valents temerosos caps de cantons. Al fons del carrer, albir un molí futurista encaputxat per una cúpula opaca de plàstic degradat. I al cap d’un parell de passes, repar cases velles de marès erosionat, parets seques i portasses. A la dreta, hi ha dos trasts oberts de pinte en ample cap a la Serra de Tramuntana. S’entrecreuen silencis amb remors, des del turó, passant per les franges dels bocins de terra, fins a l’entelada ombra de les muntanyes. Des de la mirada a l’oïda, tot sembla cobert per la inèrcia d’una basca espessa. Però així i tot, a defora hi ha el silenci, que roman per la tresquera, tot celant els greus avions, movent gramínies i lletsó, i caragolins agombolats a la fonollera. Et trobarà desprevengut en un creuer hora foscant, distret en llunes creixents de cap al tard o fitant mores entre espines d’esbarzer. Sempre et trobarà en un lloc diferent. Sentiràs la quietud inesperada d’un silenci en tu que s’estén i que en bones com una carícia se’n va. No és vera, que lleu de cercar-la també demà?

Tot celant greus avions (lectura de Benet Femenia)

Publicat dins de Proses breus | 2 comentaris

La paraula viva

Segons Pablo d’Ors, l’escriptura literària o poètica requereix de bona predisposició, de despreniment i confiança. Charles Baudelaire va escriure que la inspiració és germana del treball quotidià. Francisco Umbral, en el llibre Mortal y rosa, defineix la inspiració a partir del concepte de comunicativitat.

De vegades, crec que erròniament, he relacionat la meva poca o molta “comunicativitat” amb un estat concret i personal: la fatiga, la quietud, les preocupacions, les pors, la confiança, etc. Tal volta la inspiració sigui deguda a la confluència de diverses circumstàncies, però crec que l’interlocutor és primordial. La confiança que es pot establir entre dues persones fa que el diàleg sigui més prodund i engrescador. L’atenció és viure les paraules i adequar-les a l’altre; la comunicativitat és posar-les en comú.

En l’escriptura literària s’estableix per força un diàleg intern en què se cerca la bellesa, una espira de veritat. Un diàleg d’aquest tipus requereix atenció, confiança, comunió i, sobretot, no contar(-nos) mentides (independentment dels recuros literaris o de la ficció, l’escriptor cerca comunicar una idea veritable). Podria ser això la inspiració? Podria ser aqueixa, “la paraula viva”?


Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari, Uncategorized | 1 comentari

La més il·lustre de les nostres ocupacions

Havent llegit De l’experiència de Michel de Montaigne, me’n tem tot d’una que aquest assaig conté dos fragments que són similars als d’altres escriptors. La primera coincidència, encara que pugui semblar fútil, es troba en una cita impresa en la coberta d’un quadernet, un present de l’estanc a on vaig a comprar la premsa: «Qui no té memòria se’n fa una de paper», atribuïda a Gabriel García Márquez. L’home de la Muntanya diu, segons el traductor Antoni-Lluc Ferrer: «A falta de memòria natural, en forjo una de paper…».

En el llibre Biografía del silencio de Pablo d’Ors llegesc: «Cuando como, como; cuando duermo, duermo»: dicen que fue así como un gran maestro definió el zen». En el seu assaig, Montaigne també diu: «Quan ballo, ballo; quan dormo, dormo…». Sembla evident que és una simple coincidència perquè la filosofia zen és bastant anterior als assaigs. No obstant això, un parell de línies més avall, hi ha un fragment interessant, en el qual Montaigne reivindica el present i la vida: «Nosaltres som uns grans folls: s’ha passat la vida en l’ociositat, diem. No he fet res avui. I ara! No heu pas viscut? És no sols la fonamental sinó la més il·lustre de les nostres ocupacions». Curiosament, D’Ors en el seu llibre té una referència molt semblant: «Vivimos vidas que no son las nuestras, y por eso morimos desconcertados. Lo triste no es morir, sino hacerlo sin haber vivido». Biografia del silencio, per al meu gust, és prou bo i és probable que aquesta idea no sigui pas extreta directament de Michel de Montaigne, perquè forma part de la tradició, en la qual el mateix assagista pouava. Com deia l’avi de l’escriptor madrileny, Eugeni d’Ors: «Tot el que no és tradició, és plagi».

En el següent paràgraf De l’experiència, Montaigne al·ludeix al present com a plaer i, al meu parer, a l’amor fati:

«Quan ballo, ballo; quan dormo, dormo; i quan em passejo solitàriament per un bell verger, si els meus pensaments s’han ocupat de circumstàncies estranyes durant algun temps, durant un altre els porto de bell nou al passeig, al verger, a la dolçor d’aquella solitud i a mi mateix. La natura ha establert maternalment això, que les accions que ens ha imposat per a la nostra necessitat ens fossin també plaents, i ens hi convida no sols amb la raó sinó també amb el desig; és injust d’alterar les seves regles».

Avui dia podríem qualificar l’exercici de menar els pensaments cap a la situació present, com a meditació. Montaigne també critica els que en contra de la llei humana desacrediten els plaers naturals: «N’hi ha que en són desdelitats [dels plaers]. En conec que ho fan per ambició, per què no renuncien també a respirar?». I, més endavant: «Detesto que ens ordenin que tinguem l’esperit als núvols mentre tenim el cos a taula». No només reivindica l’atenció plena, sinó també l’acceptació i la fruïció del present.

Sarah Bakewell relaciona el fragment anterior amb una tècnica d’atenció que emprava Michel de Montaigne per fer més profunda i plena la resta de la seva vida. Al cap i a la fi, tal volta no estiguin tan lluny Sèneca i Montaigne de la filosofia zen.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

De vegades me’n vaig del boll

Ahir vaig començar a llegir De l’experiència de Michel de Montaigne. L’assaig comença amb aquesta afirmació: “No hi ha desig més natural que el desig de coneixença“. Tal volta no sigui, però, un desig gaire constant. Em recorda a un pensament de Confuci que trob molt bell, i també escaient per a l’educació:

  1. El Mestre digué: “Aprendre i, en cada ocasió, practicar el que s’ha après: ¿que no és un goig això?

Ara bé, no sé fins a quin punt l’hàbit i el costum adormen el desig d’aprendre i conèixer. Sembla que molta de gent es conforma, no només a tenir raó, sinó simplement a “voler tenir raó”. Avui dia això s’expressa a través del tertulianisme i la cridòria. De vegades, es recorre a la manipulació o a l’antiga retòrica (convèncer sense la necessitat de tenir la veritat).

Ramón Andrés, en el llibre Pensar y no caer, escriu que “Se ama el desacuerdo porque creemos que, a través de él, nos afirmamos y singularizamos“. Pot ser que la necessitat d’autoafirmar-se a través de la discussió, per una qüestió de vanitat o per enveja, sigui, en realitat, un desig natural tan potent com la coneixença.

Pensar i no caure significa “pensar y no cejar, perseverar en la pregunta, no consolidarse, no quedarse ahí, no abonar lo estático, no poner el oído a la tonalidad de la complacencia, no darse por concluido, porque nunca se llega a ser“.

Aqueixa mateixa idea vol expressar Montaigne en el seu assaig, però alhora també vol fer patent la dificultat per arribar a la veritat, ja sia a través del pensament, que té moltes formes, com de l’experiència, ja que “els esdeveniments són sempre dissemblants: en aquesta imatge de les coses no hi ha cap qualitat tan universal com la diversitat i la varietat“.

Més endavant, Montaigne diu: “Mai dos homes no jutjaren igualment una mateixa cosa, i és impossible de veure dues opinions exactament semblats, no sols en homes diferents, sinó en el mateix home en diferents moments“.

Respecte als dois i les bajanades que qualsevol pot arribar a dir en el fervor d’una discussió, l’amic A. B. em va dir que, de tant en tant, tothom és susceptible de perdre el cap. Vaig trobar la seva afirmació exacta, objectiva i que s’acostava a la veritat. Llavors prosseguí: “jo de vegades me’n vaig del boll“. Probablement, el vaig mirar amb certa condescendència. Finalment, A. R. reblà: “Tu també de vegades te’n vas del boll“. De cop, vaig notar com s’establia en el meu pensament un cert desacord amb la seva darrera asseveració, que tot sigui dit s’assemblava força a la primera, la qual havia trobat gairebé irrefutable. Simplement va sorgir el meu ego, que era capaç de fer-me canviar d’opinió amb poc temps.

Vaig recordar Montaigne: “Ningú no està exempt de dir ximpleries, el problema és dir-les seriosament“.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

I la llum que llavors lluí, mai més em deixà

Desconfii de la religió, entesa com a conjunt de creences d’un grup humà, perquè sembla que tot ve imposat i interpretat a partir de llibres sagrats, és a dir, “segregats”. M’estim més la llibertat de la recerca individual. La religió, com certes filosofies, pot ser útil per anul·lar la por de la mort, però si les conseqüències d’això han de ser anul·lar l’individu, malament rai.

Si la por és l’obscuritat i la llum és la nostra guia; jo apostaria per allò de «sigues tu la teva pròpia llum». Així doncs, som més partidari d’actituds com les de Lev Tolstoi que, en el llibre Com vaig arribar a creure, ens exposa el seu cas:

«Em vaig dir a mi mateix: Està bé, no hi ha Déu, no hi ha res que tingui una realitat a part de les meves pròpies imaginacions, no hi ha res tan real com la meva pròpia vida, no hi ha res

«I llavors em vaig demanar: Però la meva concepció del Déu que jo cerc, d’on prové? (…). La concepció de Déu no és Déu. La concepció és allò que sorgeix dins meu; la concepció de Déu és una idea que jo som capaç de fer créixer o no dins de la meva ment, segons el que jo vulgui; no és el que jo cerc, una cosa sense la qual la vida no podria existir

«Vaig recordar que només havia viscut quan havia cregut en Déu. (…) Només visc realment quan el sent i el cerc. Què més cerc doncs? Una veu semblà cridar dins meu: Aquest és Ell, Aquell sense el qual no hi ha vida! Conèixer Déu i viure és tot u. Déu és vida! Visqueu per cercar Déu, i no hi haurà vida sense Ell. I més forta que mai sorgí la vida dintre meu i al meu voltant, i la llum que llavors lluí, mai més no em deixà». Extret de Llànties de foc, Joan Mascaró (Trad. Elisabet Abeyà).

Aqueixa voluntat de recerca de Tolstoi, per molt incerta que sigui, em sembla més interessant que la creença immediata en una fe. En aquests fragments, Tolstoi relaciona Déu amb viure. Desconfia de la imaginació i s’ajusta a l’experiència, a allò que nota que li proporciona més vida.

Pot ser que aqueixa sigui una de les recerques personals més interessants des del punt de vista espiritual, cercar aquelles experiències especials que ens donen vida i no tant aquelles disquisicions filosòfiques o fantasies que només ens embullen més.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

Música de Bach per a tota l’eternitat

Si partim de la idea que Déu i la religió són una creació de l’home, em venen al cap dos motius possibles: el primer estaria relacionat amb la por de la pèrdua de nostre «jo», de la consciència que observa i valora des del punt de vista individual; el segon, amb les necessitats de cobrir les nostres limitacions i cercar un ésser poderós que arribi allà on nosaltres no podem.

Salvador Pániker, en El cuaderno amarillo, reflexiona sobre el primer motiu: «Lo más escalofriante, des del punto de vista del ego, es pensar que cuando te mueres tienes que despedirte para siempre, no de los demás (que eso ya te acostumbra la vida) sino de ti mismo. Adiós para siempre a esa indiscutible identidad tan única como estrambótica: yo. Adiós para siempre a ese Salvador Pániker enfermizo e infantil, a su perplejidad y su fiebre del heno, su sensibilidad musical y su vitalidada de corto aliento. Adiós para siempre a ese que ahora olfatea el entorno».

Pel que fa al segon motiu, es pot relacionar amb la idea que els homes creen els déus a la seva imatge inversa. Michel Onfray, en El tractat d’ateologia, ho explica amb aqueixes paraules: «Mortals, finits, limitats, dolguts per aqueixes constriccions, els humans, preocupats per la completesa, inventen una potència dotada precisament de qualitats oposades: amb els seus defectes girats com els dits d’un parell de guants, fabriquen les qualitats davant les que s’agenollen i llavors es postren».

Per tant, el paper de la imaginació seria clau en la creació de les religions per tal d’alleujar-nos davant els nostres límits i la nostra desaparició.

Joan Francesc Mira, en el breu discurs dels premis nacionals de cultura d’enguany, acabà fent referència a les tres parts que es descriuen a la Divina Comèdia de Dant. Les seves paraules finals em varen encisar, perquè vaig trobar que la bellesa i la imaginació s’hi agermanaven. Mira explica que no creu en l’Infern i que el Purgatori a la fi s’acaba; en canvi, sí que creu en el Paradís. Així doncs, el dia que arribi la seva mort, Joan Francesc Mira tocarà a la porta i sant Pere li demanarà qui és i què ha fet. L’escriptor dirà que sobretot ha traduït les tres obres principals de la cultura occidental; llavors, finalment, el sant li respondrà: «passi vostè, una suite de luxe, una butaca, i a escoltar música de Bach per a tota l’eternitat».

Imaginar-me l’infinit com una font de plaer, expressat bellament a través de la imaginació, m’emociona. Jo crec que l’art i la bellesa poden alliberar-nos de la por. Però, podrien ser també una confirmació d’una certa transcendència? O, simplement, és l’emoció davant la ingenuïtat infantil de qui s’hi recrea?

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Deixa un comentari

5 de maig de 2017

Són prop de les dotze del migdia i not una misteriosa tranquil·litat al meu voltant, que probablement no és destriable del sol apagat darrere dels niguls. La piuladissa dels gorrions s’encalma i només sent el brogit sulfurant d’un avió o de qualque cotxe adesiara. Així i tot, sembla que els conductors han quedat ensopits i no li peguen gaire al pedal.

De cop, es comença a sentir el piló que roda feixuc pel trespol cap a enmig del corral de veïnat, a on quedarà disposat. Així, al cap d’uns segons, s’inicia el repic (constituït per trecs cops sincopats in crescendo d’una maça) gràcies al qual, la veïna trenca les ametles. Ho fa amb constància, aquesta virtut mai prou valorada, com l’ona que erosiona la roca. És l’únic so que, qui sap per quin motiu, em distreu.

Quan s’acabi la distracció, ca meva pot ser que s’esdevengui un paradís. Tenc son i faria una becada. Però no dorm, en general, els migdies, a excepció de quan plou calmadament. Les gotes a diferència dels cops per trecar closques, em tranquil·litzen. És només psicològic o té una raó diferent aquest efecte? M’imagín el so calmant de la pluja com una besada afectuosa. Tal volta sigui com aquell bes proustià d’abans de dormir.

Publicat dins de Dietari | 2 comentaris

Una forma de vida

Diuen que, durant la seva joventut, Michel de Montaigne, en els balls i les festes, es mostrava sobtadament taciturn i s’aïllava de la resta. Es dedicava a pensar en la fragilitat de la vida, en la facilitat de transpassar la línia entre l’existència i la mort. Tenia tanta de por de morir que no podia gaudir de la vida – segons Sarah Bakewell.

En realitat, tenir por implica deixar de fruir del present. Record l’exemple proposat pel filòsof Epictet. Cal agafar les coses que ens ofereix el present com si ens venguessin lliurades per qualcú en una safata i, de la mateixa manera, oblidar-nos-en quan ja ha passat i no la tenim davant. Això es pot aplicar tant per la pèrdua d’una cosa com d’una persona. Així tampoc ens sentirem abandonats.

Metafòricament, també podem pensar que la safata és la nostra vida, és a dir, com una cosa que ens ha estat oferida, però només durant un temps limitat. També, per això mateix, crec que és absurd creure que la vida depèn exclusivament de nosaltres o que hem de ser-ne custodis amb gelosia. Paradoxalment, admetre la nostra insignificança és bàsic – o això sospit – per fruir, per notar la joia de l’instant versus la tempestat de les pors.

M’alegra pensar que, com diu Thoreau: “si per un instant aconseguim decantar el nostre jo insignificant, no desitjar cap mal, no témer cap mal, comportar-nos només com el vidre que reflecteix un llamp, que no serem capaços de reflectir! Quin gran univers apareixerà cristal·litzat i radiant al nostre voltant!”

Respecte a la por de Montaigne, finalment arribà a la conclusió que la mort és només un parell de moments al final de la vida. A més, la natura ja s’encarregarà d’aquests instants. Per mi, la filosofia no és aprendre a morir o, com a mínim, no és només això. És més com el títol del llibre d’entrevistes a Pierre Hadot: La filosofia com a forma de vida.

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Dietari | 1 comentari