Algunes referències sobre el temps

Actualment, la incertesa, la fragilitat, la mutabilitat constant – tant de l’economia com dels valors – fan que l’individu es vegi immers, segons Zygmunt Bauman, en un temps líquid en què hi ha molt poques seguretats. En un assaig, el mateix autor explicava que també hi ha un temps puntilista, en què el present sembla un aparador ple d’ofertes fonedisses, de les quals només se’n pot triar una. La tria suposa la pèrdua definitiva de les altres opcions.

Santiago Alba Rico, en l’assaig Retrocessos, repeticions, restes, inclòs en el llibre La gran regressió, explica que “pels cristians, la Història estava en permanent retorn; pels moderns, a partir de la Revolució Francesa i de la revolució industrial, en permanent progrés. (…) Hi ha una percepció generalitzada de final de civilització i també de retrocés, com indica el títol d’aquest mateix llibre. La linealitat cristianoil·lustrada torna a ser substituïda per la circularitat grega o per la verticalitat disruptiva dels gnòstics…”.

Seguint el fil d’Alba Rico, Marina Garcés, en l’assaig Nova il·lustració radical, explica que “el que estem experimentant en la condició pòstuma no és un retorn al passat o una gran regressió, com alguns debats sembla que plantegin, sinó el trencament del present etern i la posada em marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna. El nostre temps és el temps que resta“.

Personalment, distingesc sobretot entre el temps lineal, com si fos una suma mesurable i acumulable, i el temps circular de les estacions, relacionat amb el concepte de Natura. Tant de bo que l’existència d’un desordre (un caos) implicàs el retorn inexorable al cosmos. Psicològicament, m’he cregut Montaigne quan explicava que la vida és ondulant, en el sentit d’un pas lineal del temps amb ascensos i daltabaixos.

En el llibre Aventura, Una filosofía nómada, Rafael Argullol associa el coneixement  científic amb la linealitat perquè “cada descobriment nou invalida els anteriors. En canvi, el temps de l’art, de la poesia i, en certa manera, també de la filosofia és un temps circular en què cada aportació nova conviu amb les aportacions del passat“.

Segurament, es pot emparentar el concepte de “temps” amb la sociologia (com ho fa Bauman o Garcés), amb la història (com Alba Rico) o amb el coneixement (Argullol). Al cap i a la fi, però, molts acabam associant el “temps” al riu que flueix d’Heràclit. Friedrich Nietzsche  qualificava, de beneits, aquells que s’oposaven a aquesta idea:

«Els babaus i tot el contradiuen. “Com?, diuen els babaus, ¿tot flueix? Però si hi ha travesses i baranes sobre l’aigua fluent!” (…)»

«Però quan arriba el dur hivern, el domador de les aigües fluents: llavors fins i tot els més eixerits aprenen a desconfiar; i, en veritat, no solament els babaus diuen llavors: “¿No deu ser que tot – està immòbil?”»

«En el fons tot està immòbil»: però en contra, hi predica el vent del desgel!»

«El vent del desgel, un brau que no és cap bou de llaurada – un brau furiós, un destructor, que amb cornades d’ira trenca el gel!»

La vida individual i el temps s’agermanen en tòpics i expressions com el “carpe diem” o el “memento mori” (que es pot revertir a l’estil de Goethe: “memento vivere”). En un fragment d’Un món feliç d’Adolf Huxley, llegesc:

«Bernard considerava que jugar a golf era perdre el temps.«

_ Per a què és el temps, doncs, si no? _ Preguntà Lenina, una mica sorpresa.»

Heus ací el punt essencial, al meu parer, si volem relacionar temps i llibertat. Abans d’adoptar com a premissa la idea d’aprofitar el temps, és a dir, de no perdre’l, no convendria respondre la qüestió “què és no perdre el temps?”. Demanar-nos-ho ens estalviaria respondre com Lenina:

«_No deixis per demà la diversió que pots gaudir avui _ digué, greument.»

La_persistència_de_la_memòria

Anuncis
Publicat dins de Citacions, extractes i referències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

¿Que potser aspiro a la felicitat? Jo aspiro a la meva obra!

Havia llegit amb plaer altres llibres de Friedrich Nietzsche, com l’Anticrist, Més enllà del bé i del mal, Ecce homo i la Genealogia de la moral, però Així parlà Zaratustra ha estat la lectura que m’ha entusiasmat més. L’enfocament poètic del seu ideari filosòfic, en aquest llibre, és una manera de rompre motles a partir d’un antievangeli. Un llibre per a tots i per a ningú, però, des del meu punt de vista, una vindicació de l’individu, de la llibertat creadora enfront de la moral, un encomi del vitalisme, una celebració de l’alegria, de la bondat pròdiga i l’autenticitat versus la compassió i el servilisme. Així s’expressa Zaratustra:

I perdut sigui el dia en què no hàgim dansat almenys una vegada! I falsa sigui tota veritat que no ens hagi vingut acompanyada almenys d’una riallada!

A partir d’aquí, alguns fragments d’un llibre remarcable tot sencer:

No pas amb la ira, ans amb el riure es mata. Au, matem l’esperit de pesantor.”

Coratjosos, despreocupats, burletes i violents – així ens vol saviesa: és femella i només sap estimar un guerrer.”

De l’àguila i la serp: “Són els meus animals!” (…) “L’animal més orgullós sota el sol i l’animal més astut sota el sol.”

Crear-se llibertat i un sagrat No fins i tot davant el deure: per això, germans meus, cal el lleó.”

L’esperit del lleó diu jo vull.

Innocència és el nin, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que roda per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí.

Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol la seva voluntat, aquell que havia renunciat al món guanya el seu món.”

Amor pròdig: “Vosaltres obligau totes les coses a anar cap a vosaltres i a ficar-se dins vosaltres perquè hagin de tornar a brollar de la vostra deu com a dons del vostre amor.”

Mil camins hi ha encara que no han estat fressats, mil saluts i mil ocultes illes de la vida. Inexhaurits i no descoberts continuen essent encara l’home i la terra humana.”

En veritat, he fet això i allò per als que pateixen: sempre m’ha semblat que la millor cosa que podia fer era aprendre a alegrar-me millor!”

Es dona ordres a qui no sap obeir-se a si mateix.”

Només on hi ha vida hi ha tembé voluntat: però no pas voluntat de vida, sinó – així t’ho ensenyo jo – Voluntat de poder!”

Totes les veritats callades es tornen verinoses.”

Tota la vida és una disputa sobre gust i sabor.”

Més val dansar feixuc, que anar tolit. Apreneu, doncs, de mi la meva saviesa: també la pitjor de les coses té dues cames bones.”

La meva pena i la meva compassió – què importa tot això! ¿Que potser aspiro a la felicitat? Jo aspiro a la meva obra!”

Extret de la traducció de Manuel Carbonell per a Quaderns Crema.

 

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Melangia

Melangia (quatre desacords)

Melangia 2

IMG_2244

Publicat dins de Àudios, Uncategorized | 2 comentaris

Moixos negres

Per culpa d’una tradició, potser falsa o forastera, havia associat els moixos negres – que eren tan abundants a la Vila – amb la mala sort. Un dia, però, mentre caminava amb la padrina Foc pel carrer, vérem un moix negre i li vaig explicar la correlació. La padrina em va rectificar tot d’una: “Això no és vera; els moixos negres duen bona sort”. De cop, vaig canviar el punt de vista.

Basta fer una cerca al Diccionari català-valencià-balear per confirmar els bons auguris que s’atribuïen a les cases (en el sentit de família) amb moixos negres: «A casa que hi ha moix negre, no hi falten doblers» (Men.); «A casa de moix negre, gallina blanca i gall ros mai falten valors» (Mall.).

Si és tan fàcil, de vegades, com en el cas dels moixos negres, canviar l’enfocament negatiu, per què no ho faig amb la mateixa efectivitat respecte a certes idees relacionades amb el futur, amb algunes persones, amb el meu cos, etc.? Les pors, la peresa i els dubtes banals m’ocupen innecessàriament. Algunes vegades, em sent com en aquell poema «Spleen» de Baudelaire: “L’Esperança, ja vençuda, plora, i l’Ànsia, atroç, despòtica, damunt el crani reclinat m’hi planta una bandera negre”. Negre?

IMG_1497

Publicat dins de Dietari, Proses breus, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Contemplar la natura

Saber de memòria el significat de la paraula “contemplació”, no n’implica necessàriament el coneixement. Hom pot recercar arreu definicions d’aqueixa paraula però no ser capaç d’entendre-la. L’experiència deu ser la pedra de toc. No obstant això, un servidor, de vegades, no sap si practica la contemplació o la badocada. Pot ser que l’única manera eficient de saber què és contemplar sigui parar esment als beneficis que aporta (“Per llurs fruits la coneixereu”).

IMG_2031

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, «contemplar» pot ser, entre d’altres definicions: «esguardar atentament (un objecte) absorbint-se en la seva vista».

Per posar un poc d’ordre i concert al terme susdit, llegesc algunes reflexions sobre contemplació més completes, al meu parer, en el llibre La creació de la fe de Joan Mascaró:

«Una determinació absoluta és molt silenciosa: els moviments de la ment s’aturen. No hi ha por, ni excitació ni còlera. Hi ha sensació de quietud interior i d’unitat interior. L’orgull, l’agitació, la por i la ira no hi són. Hi ha un estat d’alerta curiós i la ment sembla més desperta que de costum.»

«En la contemplació estam silenciosos, i així les coses ens vénen. El desig s’atura en la contemplació. En el plaer anam cap a les coses en el desig de possessió. En la contemplació no hi ha desig

«Els moviments transitoris de la ment es poden aturar en la meditació i la contemplació

IMG_2233

A partir d’alguns diàlegs que apareixen en el llibre Ejercicios de contemplación de Franz Jalics, extrec una dotzena d’orientacions relacionades amb la contemplació de la natura:

  1. Allunya’t dels pensaments i descobreix la realitat immediata. Percep allò que flueix d’aquella flor cap a tu.
  2. Cerca el camí de la percepció, no dels pensaments.
  3. Identifica’t amb un element de la natura. 
  4. No cerquis les causes de les distraccions.
  5. Torna a allò que ha simbolitzat ràbia i fes-hi les paus.
  6. Passeja lentament observant l’entorn. Mira i escolta sense cap intenció.
  7. Dirigeix la percepció cap alguna cosa concreta, per exemple una flor.
  8. No refusis o combatis els pensaments. Si l’atenció està en el concret, els pensaments se retiraran al límit de la consciència. 
  9. Queda’t només en la percepció i, si arriba, en l’admiració.
  10. La contemplació és desinteressada i lliure d’interessos propis. L’observació, en canvi, vol saber i obtenir informació. 
  11. Dirigeix l’atenció, si s’esdevé, cap a la mera existència i l’alegria del present. 
  12. Aprèn a contemplar el que hi ha, encara que sigui un constipat, sense voler canviar-lo. Mira el malestar i deixa’l fer. Contempla’l, presta atenció a com el sents, però no te n’ocupis. Al cap d’un cop, torna a la contemplació de la natura. 
  13. El mal pot esser-hi, no hi lluitis. Deixa’l estar amb amor i es dissoldrà. 

IMG_2270

Per acabar, repàs un poema de Walt Whitman intitulat «Impertorbable jo», que em sembla un bon exemple d’identificació amb la natura:

IMPERTORBABLE JO

Impertorbable jo, bastit a gust entre Natura,

Amo de tot o mestressa de tot, immutable enmig de coses irracionals,

Imbuït com elles, passiu, receptiu, silent com elles,

Trobant la meva comesa, la meva pobresa, la meva notorietat, les meves febleses, els meus crims, menys importants del que jo pensava,

Jo cap a la mar mexicana, o Mannahatta o Tennessee, o lluny al nord o terra endins,

Un home de riu, o un home dels boscos, o de qualsevol forma de vida camperola d’aquests Estats o de la costa, o als llacs o al Canadà,

Jo allà on la meva vida sigui viscuda, oh poder ser íntegre davant les contingències,

Enfrontar-se a la nit, a les tempestes, a la fam, al ridícul, als accidents, als rebuigs, tal com ho fan els arbres i els animals.

Traducció de Jaume C. Pons Alorda

Publicat dins de Citacions, extractes i referències, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Sense obstinacions de victòria

montaigne-portrait

Patia dolorosos atacs de pedra,

però Montaigne sabia retornar,

tot seguit, amb bon humor,

al mateix punt de la conversa.

Patia dolorosos atacs de pedra,

però no convertia el dolor

en sofriment innecessari.

Mentre passejava pel jardí,

s’exercitava en el present,

desfent cavil·lacions espúries,

només contemplant.

El dolor i la serenitat

eren passes al mateix verger,

al mateix camí,

sense obstinacions

de victòria.

Publicat dins de Poemes, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

A Sòcrates diuen que res l’afectava

“No són els fets que neguitegen els homes, sinó els seus judicis sobre aquests fets” (Epictet)

A Sòcrates diuen que res l'afectava,

i mentre esperava la cicuta, 

amb la flauta aprenia a sonar,

estant a la presó,

una complexa melodia.

Amb serenitat, 

va acceptar la situació.

Ni tan sols va voler escapar-se

i partir cap a l'exili, 

perquè era lliure

amb tothom i a qualsevol banda.

Plató, el seu deixeble, no podia

entendre aqueixa democràcia, 

que condemnava el filòsof. 

La república ideal també condemnaria

els poetes perquè eren falsificadors. 

El sistemes polítics no alliberen el poble. 

A Sòcrates diuen que res l'afectava, 

perquè era lliure amb tothom i a qualsevol banda.

Publicat dins de Citacions, Poemes | Etiquetat com a , | Deixa un comentari