Mallorca immòbil i en silenci

«El que es doblega queda íntegre» diu el primer vers del poema XXII del Tao Te King de Laozi. El vaig escoltar per primer pic en una pel·lícula de Tarkovski (Stalker), i em va quedar gravat en la memòria com si fos un senyal per tenir en compte. No sé si som gaire flexible; recordant les classes de gimnàstica, puc corroborar que no ho som físicament. Respecte al cervell, encara tenc dubtes de la seva suposada plasticitat.

Michel de Montaigne, en el darrer assaig de la seva obra, titulat «De l’experiència» escriu: «Ell [el costum] em pot avesar a tal forma que li plau, sinó també al canvi i a la variació, que és el més noble i el més útil dels aprenentatges. La millor de les meves propensions corporals és d’ésser flexible i poc obstinat: tinc inclinacions més personals i ordinàries i més agradables que d’altres; però amb ben poc esforç me n’allunyo, i m’esmunyo fàcilment en sentit contrari. Un jove ha de trastornar les seves regles per tal de despertar el seu vigor, evitar que floreixi i s’amolleixi. I no hi ha estil de vida tan estúpid i tan fleble com el que es condueix per precepte i per disciplina.» Traducció d’Antoni-Lluc Ferrer.

És evident que Montaigne estava en contra de la submissió a una regla particular; si de cas, creia que havia de ser una regla plegable i dúctil. En un entorn com l’actual, en què la tendència a pontificar i moralitzar entre bo i dolent és constant, no sé si l’escepticisme i l’eclecticisme del filòsof francès guanyaria gaire adeptes.

Mentre coixeig pel carrer a causa de la talalgia als dos peus, record un altre fragment del mateix assaig: «Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar. La nostra vida està composta, com l’harmonia del món, de coses contràries, i també de tons diversos, dolços i aspres, aguts i baixos, blancs i greus». Sembla com si es pogués fer un enfilall des de la frase de Laozi fins a Montaigne tot passant pels estoics. Alguns creuen que els estoics eren una guarda de conformistes; els qui coneixen aqueixa filosofia a fons, però, corregeixen l’error: «es tracta de desitjar que succeesqui el que ha de succeir» talment com l’amor fati de Nietzsche (desitjar la realitat). Per al filòsof alemany, no és qüestió de tolerar l’inevitable sinó que hi hem de donar el nostre «sí», estimar-lo.

M’agradaria ser capaç d’estudiar o llegir enmig del renou, com un dels casos que presenta Montaigne en el seu assaig. Mentrestant, però, mentre sofresc l’inevitable, repar la tendència al crit, dels nins als més vells, i tenc la sensació – i gairebé gosaria dir que arrib a la conclusió – que si tot Mallorca restàs immòbil i en silenci durant una hora, la majoria de la gent seria capaç de canviar en positiu.

IMG_2541

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Citacions, extractes i referències, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Mallorca immòbil i en silenci

  1. benetfemenia ha dit:

    La fotografia que has fet és una expressió perfecte del darrer paràgraf del text. Per a mi, d’una bellesa absoluta.

  2. És una foto precària i improvisada amb el mòbil vell, però la força de la lluna i el color del cel en el crepuscle em va sorprendre. Vaig pensar que podia ajudar a entendre què volia dir en el darrer paràgraf. Talment com tu ho has vist. Gràcies pel comentari, Benet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s