Servilisme sense rèplica

«Ordenaren els Trump i llavors ell va agafar parotiditis/

i va morir en tractament en el Mont Sinai (...)/

Descobriren un animal que ningú no havia vist mai/

era un comerciant que es menjava un pneumàtic/

després d'atropellar Rudy Giuliani/

Diuen que el president ha mort/

No troben el seu cap/

Du diverses setmanes desaparegut/

Però ningú no ho ha notat/

Pareixia estar tan en forma...

Lou Reed, «Sick of You» (New York)

Aquests fragments, juntament amb d’altres cançons com «Good Evening Mr. Waldheim», contenen crítiques a persones rellevants i poderoses. Pertanyen a l’àlbum New York de Lou Reed, publicat l’any 1989. Fins fa poc em pensava que parlar de gent poderosa i mostrar les seves actituds infames a través de l’art formava part de la llibertat d’expressió. Fins i tot, creia que es podia recórrer a la imaginació per tal de fabular sobre aquests individus com a personatges i fer-ne una cançó, talment com va fer Lou Reed.

Gràcies a Déu, ara ja sé que la llibertat d’expressió és tenir un respecte escrupolós a la por. La llibertat és tenir por, sobretot a causa de les conseqüències, i també és reordenar els conceptes de bé i de mal per seguir la moral dels mitjans de comunicació de massa. A partir d’aquí ja podré autocensurar-me sense dubtar.

Stefan Zweig, en el llibre Castellio contra Calvi,  tractava, entre d’altres temes, de les conseqüències de la reforma calvinista a Ginebra: «Hauran de passar dos segles després de Calví perquè Ginebra pugui tornar a donar només un pintor, només un músic, només un artista de renom mundial. L’extraordinari ha estat sacrificat en favor de l’ordre. La llibertat creadora, en favor d’un servilisme sense rèplica».

En el llibre Un món feliç, el protagonista Bernard Marx dialoga amb Lenina i es fa aquestes preguntes:

«- Com puc dir-ho? No, el veritable problema és aquest: com és que no puc dir-ho? O, millor encara, perquè ja ho sé, jo, per què no puc: quin efecte deu fer poder dir-ho, ser lliure i no viure esclavitzat pel condicionament?»

«- Sí. “Tothom és feliç ara.” Comencen a dir-ho als infants quan tenen cinc anys. Però no t’agradaria tenir la llibertat de ser feliç d’una altra manera, Lenina? De la teva manera, per exemple, no com tothom?»

La poesia simbolista podia passar per malla, per la malla de la censura franquista. Avui sembla que no es poden trencar els ous per fer una truita.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Citacions, extractes i referències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Servilisme sense rèplica

  1. benetfemenia ha dit:

    Estimat Joan,
    Trob que les teves reflexions són d’allò més encertades.
    L’exemple que poses de la ciutat de Ginebra és esfereïdor. Efectivament el calvinisme en aquest cas, i el catolicisme en molts altres han condicionat de forma definitiva la creació artística de l’Europa occidental. Els brillants períodes del barroc o el Renaixement no haguessin estat possibles, però, quins altres moviments, quines altres revolucions de pensament no ens hem perdut pel condicionament de la religió sobre la moral i per la por que sempre han inoculat en els valors humans?
    Quina societat hagués arribat als començaments del segle XX sense aquest condicionants?
    Hagués estat una societat menys procliu al servilisme a ultrança que hagués evitat la immensa tragèdia de la Gran Guerra?
    Tot això són divagacions d’història-ficció, ho sé, però també és cert que molts cops acabam essent on som per petits detalls, tant o més trivials que els que quedaren descartats pel girar de la imparable roda del temps.
    En qualsevol cas, allò que ho ha estat bo per a la moral i la llibertat, almenys en el cas dels protestants, sí que ho va ser per a l’economia. L’esperit luterà on hom es comunica amb Déu sense intermediaris, va fer possible un gran respecte per aquestes comunicacions, les quals es visualitzaven en l’èxit que Déu es concedia en la vida. D’aquesta forma, els afortunats en la vida que tenien fortuna en els seus negocis, eren ben vistos pels seus iguals perquè el seu reiximent en la vida era un mirall de la seva bona condició de cristians. Fet que no era exportable al cristianisme catòlic on el ric, o el que té èxit en els negocis, és automàticament vist com algú que hauria de sentir-se’n culpable (d’algun pecat?) i fer-se perdonar donant tota la seva riquesa fins a romandre altra cop pobre, que sembla ser l’estat perfecte de les persones. Malgrat, curiosament, segur que no ho era de cap de els que van escriure els textos on es comana.

    • Gràcies pel teu comentari tan inspirat, Benet. Les teves preguntes em fan repensar la història, la importància de la moral i també el matrimoni entre Venus o Grècia clàssica i Jesucrist que donà fruits tan interessants durant el Renaixement. No sé si la cultura o la llibertat interior ens podrien alliberar de les guerres o, simplement, s’ha d’assumir la dualitat de l’ànima humana (guerra i pau).

      És molt interessant això dels petits detalls que poden fer canviar els fets. Segons Zweig, Calví esdevengué justament allò que criticava, un intolerant. Qüestió de vanitat, de poder?

      El teu paràgraf sobre com el caràcter està marcat per la ideologia religiosa m’aporta informació que no sabia. Moltes de gràcies.

      Salut,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s