Don Quijote i els xisclets

En el quart capítol de Don Quijote de la Mancha es narra la primera aventura del famós hidalgo després que l’hagin armat cavaller. Don Quijote provarà d’alliberar Andrés, un mosso d’una quinzena d’anys, del càstig que li imposa el seu senyor, Juan Haldugo, un pagès, que el té fermat en una alzina i que li venta xisclets amb una corretja per haver extraviat una ovella de la guarda.

Aquesta circumstància permet contrastar el punt de vista idealitzat de Don Quijote amb l’actitud poc cavalleresca del món rural del segle XVII. L’ideal cavalleresc mena el protagonista a posar-se a favor del més feble i, alhora, a cercar el compromís del seu amo, perquè compensi el jove del greuge rebut. Juan Haldugo li promet que ho rescabalarà tot pagant setanta-tres reals al mosso. Com que Don Quijote, com a bon cavaller, creu en el compromís de la paraula donada, no sospita que l’amo pugui actuar diferentment i decideix partir del lloc feines fetes, sense ser conscient que deixarà el criat altra volta a mercè del pagès:

—El daño está, señor caballero, en que no tengo aquí dineros: véngase Andrés conmigo a mi casa, que yo se los pagaré un real sobre otro.

—¿Irme yo con él? —dijo el muchacho—. Mas ¡mal año! No, señor, ni por pienso, porque en viéndose solo me desuelle como a un San Bartolomé.

—No hará tal —replicó don Quijote—: basta que yo se lo mande para que me tenga respeto; y con que él me lo jure por la ley de caballería que ha recibido, le dejaré ir libre y aseguraré la paga.

—Mire vuestra merced, señor, lo que dice —dijo el muchacho—, que este mi amo no es caballero, ni ha recibido orden de caballería alguna, que es Juan Haldudo el rico, el vecino del Quintanar.

—Importa poco eso —respondió don Quijote—, que Haldudos puede haber caballeros; cuanto más, que cada uno es hijo de sus obras.

—Así es verdad —dijo Andrés—, pero este mi amo ¿de qué obras es hijo, pues me niega mi soldada y mi sudor y trabajo?

Segons explica Vargas Llosa en la introducció editada per la RAE, els costums bàrbars de l’època donaven dret al senyor a fuetejar el mosso per haver-li perdut ovelles. Així doncs, la realitat i la justícia del món rural d’aquell temps contrastaven amb la visió anacrònica i cavalleresca de Don Quijote.

Tot i que Don Quijote de la Mancha és considerada una novel·la realista en què es critiquen els llibres de cavalleries a través de la figura d’un hidalgo que ha embogit de llegir-ne tants, també és vera que, durant el Romanticisme, el boig és equiparat amb l’heroi que es rebel·la contra les injustícies. En l’aventura anterior, observam com Don Quijote creu que la paraula compromet. Respecte al tema, Vargas Llosa també afegeix que «Al mismo tiempo que una novel·la sobre la ficción, el Quijote es un canto a la libertad. Conviene detenerse un momento a reflexionar sobre la famosísima frase de don Quijote a Sancho Panza: ‘La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres».

A l’hora de definir el tipus de llibertat de Don Quijote, Vargas Llosa exposa que és la mateixa que, a partir del segle XVIII, tendran els liberals: «la llibertat és sobirania d’un individu per a decidir la seva vida sense pressions ni condicionaments, en exclusiva funció de la seva intel·ligència i voluntat». A partir de la mateixa escena dessús comentada, el famós escriptor peruà s’esbrava ferm explicant que «Don Quijote no té el més mínim inconvenient a enfrontar-se amb l’autoritat i a desafiar les lleis quan aquestes topen amb la seva pròpia concepció de justícia i llibertat». Finalment, conclou: «el seu desmesurat amor per la llibertat [referint-se a Don Quijote], que ell, si ha de triar, prefereix fins i tot a la justícia…».

No cal dir que les paraules de Llosa m’han resultat força útils per fer una lectura més profunda del Quixot. A més, se m’ocorre que tal volta la reflexió de Mario Vargas Llosa sigui encara ben actual, tenint present, per exemple, el títol del seu assaig: Una novela para el siglo XXI. Fins i tot, m’agradaria saber si, segons Vargas Llosa, també és prioritària la llibertat enfront de la justícia (o el costum)? També em deman a veure com hauria reaccionat un liberal, com Don Quijote, si s’hagués topat autoritats pegant xisclets en una democràcia del segle XXI?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Citacions, extractes i referències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s