Llibres de capçalera

Tenir un llibre de capçalera, per mi, és una expressió literal. Arran del llit, damunt el comodí o dins un calaix, tenc dos llibres que llegesc molts de vespres en colgar-me. Els obr per qualsevol pàgina a la recerca d’una llum que s’expressarà breument i amb paraules clares. De fa molts anys m’acompanya La creació de la fe de Joan Mascaró i Fornés, un llibre de pensaments que es va editar de manera pòstuma. En mi, té la condició d’un bàlsam. En el text biogràfic sobre la seva infantesa i joventut, escrit en tercera persona i que introdueix el llibre, l’autor explica:

«No se li imposaren doctrines religioses, filosòfiques ni polítiques, si més no durant la seva escolaritat secundària; no se li alçaren parets sòlides per empresonar la seva ànima que després hagués de destruir. Tenia obert el gran camp de la vida; però no tenia guia

Sense voler crear cap doctrina ni tampoc estar estructurat de manera sistemàtica, crec que Mascaró ens fa arribar el seus pensaments com si fos la guia que li hauria agradat tenir. Les seves reflexions toquen tants de temes, filosofies i religions que difícilment es poden resumir. Tot i que el títol pot provocar certa desconfiança, el llibre pens que parla més de la vida que no de la religió, en concret de la poesia com a font a partir de la qual entendre la nostra existència.

Quan em lleu, de matí o capvespre, surt del poble per voltar per carrerasses de fora vila amb tanques d’ametlers, figueres, garrovers i tota casta d’herbes de marge. A voltes experiment una tranquil·litat alegre que em ve de l’entorn i em capta. Defugint els renous de motors (avions, cotxes, etc.), de cop, apareix un redós de sons i silencis i m’he d’aturar. Alguns pot ser que diguin que això és la contemplació, no ho sé. Però fullejant el relat autobiogràfic de Joan Mascaró, hi trob un mirall:

«El seu únic món era el lloc on havia nascut, i els turons del voltant, i l’església del poble els diumenges al matí. Tota la resta era un misteri, un misteri del gran desconegut.«

Seia tranquil a l’ombra dels pins olorosos. Era feliç en contemplació silenciosa. Naturalment no pensava que era feliç, naturalment no sabia que senita la joia de la contemplació silenciosa. […] Quants de temps fruïa d’aquest silenci? Potser no molt en termes de temps; però els moments d’Eternitat semblen llargs. El temps de silenci s’esvaïa i ell retornava al plaer d’observar escenes de bellesa o d’escoltar els murmuris del vent entre els pins.«

Abandonava el seu seient a les pedres i tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades.»

L’altre llibre és Enchiridion d’Epictet. És un llibre més sistemàtic i racional, però senzill i amb paraules clares. Som fidel a aquests dos llibres com a dos bons amics que m’acompanyen, que m’ajuden, però que no em condicionen.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Dietari, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s