Divina odissea picafortera 2

– Com va dir Ramon Llull: «Allà on no arribi la intel·ligència, que hi arribin les hòsties».

– Consagrades – afegí Dante Femenia.

– És segur, benvolgut amic, hòsties reconsagrades. Fa dos vespres que no puc dormir pels escàndols que fan els llogaters del pis de veïnat.

Des de la seva cadira, Dante Femenia podia observar com la cara de Virgili Mas semblava envermellir-se com un caliu a cada bufada de vent a la vora de la mar. La suor, en aquell migdia d’agost, li brollava insidiosa des de la coroneta calba cap al coll i, així mateix, de les seves temples en direcció a la punta del nas des d’on degotava a raig i roll damunt la pizza margarita. És bastant probable que l’oli coent ajudàs a millorar la transpiració del cos del savi poeta.

– Benvolgut mestre, – digué Dante Femenia – em feis passar pena. En veure-us tan obès, suant i candent, em fa por que patiu una combustió espontània.

– Oh Dante, el meu grau de morbidesa no és tant com pareix a primera vista, ja saps que patesc de retenció de líquids i que som d’ossada grossa i còrpora gruixada. A on s’és vist mai un savi obès! D’ençà que t’has amagrit, benvolgut amic, com que no sues, només braveges i hauràs de porgar més endavant aqueix orgull!

– Oh mestre, oh Virgili, perdonau-me, no volia caure en cap tipus de supèrbia, ja sabeu que he hagut de patir molt sota la tensió del mètode neoliberal Dunkanià! Tal volta tota aqueixa suor que emana del vostre cos (i que tot sigui dit, per ara, no és motiu de pudor) és a causa de l’excés d’humitat i del canvi climàtic.

– Exacte, així és, benvolgut Dante. I més ara, que som davallats al cercle vuitè de l’Infern, a on es remouen els traficants dins pega bullent. No ens ha d’estranyar tal xafogor. Recorda que som allà a on pica fort i pensa que no fa gaire hem vist aquelles escultures entaforades, símbols de la simonímia laica, damunt les penyes, com betzols empanats arran de mar.

– Mestre, no pronuncieu la paraula «arran» per ací, que us acusaran de turismofòbic.

– Ja saps, benvolgut Dante, que cal no confondre el turisme amb l’aventura. El nostre Ulisses s’arriscà per retornar amb Penèlope i, alhora, assaborí els coneixements i la cultura de llocs ignots i terres estranyes per tornar més potent a Ítaca. Llavors, es va venjar dels pretendents, que abusaven de la seva hisenda i també de l’hospitalitat amable que els havia estat oferida.

– Oh Virgili, anau en bones, que la taula de turistes del costat comença a fitar-vos amb molta curiositat.

– Si em miren amb atenció, benvolgut Dante, és perquè jo tot sol, amb aqueixa suor, ja començ a banyar tot el redol. No m’hauria pensat mai que pogués fer tant de soll. Ja els veig ara com es deliten rient aquests protestants esblanqueïts, perquè em veuen suar tant com si estàs davall una dutxa: «mal d’altri, rialles són» i, com va dir en Ramon Llull…

– Oh mestre!, oh Virgili Mas!, ara que us repar, us voldria fer notar que el paper del torcaboques, amb el qual us llevau la suor, s’ha esmicolat amb molts de bocins petits al voltant del vostre front i també a la barba fins al punt que semblau el Pare Nadal.

– Ja només em faltava això. Aniré a rentar-me la cara al bany i aprofitaré per demanar el compte. No passis pena, deixaré que em convidis. Oh Dante, només fris de sortir d’aquest infern humit i arribar al Cel, a on fa més bon estar.

– Allà, Virgili Mas, hi trobarem gelats, no és vera?

– Oh, sí, i de tota casta! Estarem al cel.

– Sanctus Remus, amén!

– Amén!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Proses breus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Divina odissea picafortera 2

  1. Éire ha dit:

    Bones Joan,

    Per començar volia dir-te que m’has deixat bocabada amb el teu relat. Sempre he trobat extraordinària la mescla de conceptes dins una mateixa narració, i en aquest cas, no ha estat de menys. Saber elegir, emprar i entrellaçar totes les paraules suposa una gran complicació per alguns, però veig que a tu et surten d’una manera natural, agrupant-les amb una gràcia descomunal.

    Per les descripcions del text, veig que ho has ambientat a Mallorca, concretament a Can Picafort. Personalment, m’encanta com mescles l’acte d’una citació amb un amic per fer una xerradeta, amb els personatges de la “Divina Comèdia” de Dant, juntament intercalant passatges de l’Infern, amb la comparació de la calor asfixiant que tenim a la nostra illa.Tot això combinat amb tot el vocabulari ric que tens. Simplement meravellós.
    Després ja vendria la barreja d’imatges molt més contemporànies com la dieta Dunkan, o el problema de la “turismefòbia” que tenim aquest estiu… senzillament, l’agrupació perfecta de tots els ingredients necessaris perquè neixi un relat ben modern, amb el seu toc illenc.

    Per finalitzar, vull dir-te que agraesc moltíssim a la persona que em va recomanar el teu blog, sincerament, és un dels millors que es poden llegir avui en dia… gràcies per fer-ho possible, esper que continuïs escrivint moltíssim, tens molt de talent, més que talent, juraria que és un do. Gràcies.

    PD: Aquest Dante Femenia sembla molt bon al·lot.

    • Bon dia Éire,

      Moltes de gràcies pel teu comentari. Has fet una anàlisi detalladíssima i has tocat punts del text que no havia pensat abans. Simplement pos un poc d’imaginació i humor a una situació real. Mir de transfigurar el dinar amb un amic amb la intenció de recrear-m’hi amb l’excusa de l’Odissea i, sobretot, de la Divina Comèdia, però tampoc no és un escrit gaire fidel als clàssics. Simplement, em deix endur pel meu humor i un poc d’ironia, però sense arribar mai al sarcasme.

      L’enfocament de Dickens a Grans esperances o als Papers pòstums del Club Pickwick és, essencialment, el meu mirall. L’humor de l’escriptor anglès em va captivar. John K. Toole també té un llibre molt curiós i graciós, en el qual pens sovint: La conxorxa dels necis.
      La Divina Comèdia, tot i que l’he llegida, és una obra que encara no som capaç d’abastar. Tant llegir-ne un cant com veure’l escandit, per exemple, per Roberto Begnini al Youtube, m’impressiona per la seva grandesa.

      Com que llegeixes molt i escrius tan bé, valor molt el teu comentari. M’agrada parlar de llibres. Per a mi, escriure és una manera de reviure, de repensar… Bé, segurament, tu escrius i ho experimentes. Si et plau i et lleu de fer-ne, llegiré els teus comentaris, els pensaré i contestaré.

      En Benet és un molt bon amic. Fa estona que férem feina plegats a Palma. Només arribar a l’escola, amb molt bona predisposició, em va ajudar a adaptar a la ciutat i a la feina. De llavors ençà, i ja deu fer una quinzena d’anys, sempre hem fet un parell de dinars cada any. No sé com ho fa per saber tantes de coses, tant li és explicar-me les vicissituds fisiològiques de la picada del moscard tigre com qualsevol aspecte històric o del motor d’un cotxe…
      Sempre riem.

      Salut,
      Joan Mas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s