La Simpatia amb la Intel·ligència

Arthur Shopenhauer va escriure que la vanitat fa persones xerraires, mentre que l’orgull, silencioses. Som del parer que etiquetar les persones sota una sola condició és tan normal com equivocat, perquè les persones estan sotmeses a diversos humors que varien la seva manera de ser. No obstant això, és probable que hi hagi, en les persones, certes tendències més accentuades que d’altres.

La vanitat, segons el diccionari, és un «orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat per les gents». Si un futbolista famós diu que els altres jugadors li tenen enveja perquè és bon jugador, ric i polit o que el jutgen a causa del seu nom, hom pot creure i pensar que és un home vanitós, perquè a part d’esmentar qualitats vanes (doblers, bellesa física), necessita la lloança d’altri. El jugador troba que aquests contratemps són una injustícia, sobretot essent ell tan bo.

Necessitar l’aprovació de la gent, en general, és trist i mostra una mancança de caràcter fonamental. En realitat, el vanitós necessita la lloança, l’adulació, i mai no en té a bastament. Està condemnat cruelment a l’opinió dels altres, amb l’afegitó que no pot demostrar aqueixa supeditació, és a dir, l’ha de dissimular.

Un altre exemple clar i llampant de vanitat és el retrat que fa John Williams en la novel·la Stoner de David Masters. En un diàleg entre companys Williams li fa dir:

«Sóc massa intel·ligent per al món i no m’ho sé guardar a dins; és una malaltia incurable. Per això m’han de tancar en un lloc on pugui ser irresponsable sense provocar danys, un lloc on no faci cap mal

Aqueixes paraules poden provocar en els lectors diferents reaccions: la commiseració, la riallada còmica, la ironia o, simplement, l’enuig, com explica Rafael Argullol en el llibre Davalú o el dolor:

«Arribem a casa de Sílvia. Allà ens esperen les intervencions erudites, entusiastes, plenes de fe revolucionària d’un home que es diu, crec, Eugenio Ortiz (…). Inevitablement la vetllada de cada vegada se’m fa més irritant. Trobo la conversa d’aquest home totalment pedant, malgrat l’estima que li té la Sílvia.»

Pot ser que la millor disposició davant emanacions de vanitat sigui contemplar-les sense involucrar-s’hi i adoptar una posició comicoirònica (encara que sigui interiorment). Henry David Thoreau, en un passatge meravellós de l’assaig titulat Caminar, ho analitza amb agudesa:

«De vegades, la ignorància d’un home no només és útil, sinó també bella, mentre que l’aspirada saviesa esdevé, a part de desagradable, inútil. Amb qui és preferible tractar, amb qui no sap res d’un tema i, una cosa extremadament rara, sap que no sap res, o amb qui sap una cosa concreta, però creu que ho sap tot? El meu desig de coneixement és intermitent, però el de submergir el meu cap en atmosferes ignorades pels meus peus és perenne i constant. La nostra aspiració més alta no és el Coneixement, sinó la Simpatia amb la Intel·ligència

La prepotència vanitosa té dos inconvenients al meu parer. El primer és que provoca antipatia (i alhora està mancada d’empatia i simpatia). El segon es tracta d’una mancança prou important: es pensen que ho saben tot. En canvi, l’esperit socràtic, com explica Thoreau, a partir de la fórmula «només sé que no sé res», segueix indagant allà on els «erudits» es conformen.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s