Música de Bach per a tota l’eternitat

Si partim de la idea que Déu i la religió són una creació de l’home, em venen al cap dos motius possibles: el primer estaria relacionat amb la por de la pèrdua de nostre «jo», de la consciència que observa i valora des del punt de vista individual; el segon, amb les necessitats de cobrir les nostres limitacions i cercar un ésser poderós que arribi allà on nosaltres no podem.

Salvador Pániker, en El cuaderno amarillo, reflexiona sobre el primer motiu: «Lo más escalofriante, des del punto de vista del ego, es pensar que cuando te mueres tienes que despedirte para siempre, no de los demás (que eso ya te acostumbra la vida) sino de ti mismo. Adiós para siempre a esa indiscutible identidad tan única como estrambótica: yo. Adiós para siempre a ese Salvador Pániker enfermizo e infantil, a su perplejidad y su fiebre del heno, su sensibilidad musical y su vitalidada de corto aliento. Adiós para siempre a ese que ahora olfatea el entorno».

Pel que fa al segon motiu, es pot relacionar amb la idea que els homes creen els déus a la seva imatge inversa. Michel Onfray, en El tractat d’ateologia, ho explica amb aqueixes paraules: «Mortals, finits, limitats, dolguts per aqueixes constriccions, els humans, preocupats per la completesa, inventen una potència dotada precisament de qualitats oposades: amb els seus defectes girats com els dits d’un parell de guants, fabriquen les qualitats davant les que s’agenollen i llavors es postren».

Per tant, el paper de la imaginació seria clau en la creació de les religions per tal d’alleujar-nos davant els nostres límits i la nostra desaparició.

Joan Francesc Mira, en el breu discurs dels premis nacionals de cultura d’enguany, acabà fent referència a les tres parts que es descriuen a la Divina Comèdia de Dant. Les seves paraules finals em varen encisar, perquè vaig trobar que la bellesa i la imaginació s’hi agermanaven. Mira explica que no creu en l’Infern i que el Purgatori a la fi s’acaba; en canvi, sí que creu en el Paradís. Així doncs, el dia que arribi la seva mort, Joan Francesc Mira tocarà a la porta i sant Pere li demanarà qui és i què ha fet. L’escriptor dirà que sobretot ha traduït les tres obres principals de la cultura occidental; llavors, finalment, el sant li respondrà: «passi vostè, una suite de luxe, una butaca, i a escoltar música de Bach per a tota l’eternitat».

Imaginar-me l’infinit com una font de plaer, expressat bellament a través de la imaginació, m’emociona. Jo crec que l’art i la bellesa poden alliberar-nos de la por. Però, podrien ser també una confirmació d’una certa transcendència? O, simplement, és l’emoció davant la ingenuïtat infantil de qui s’hi recrea?

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s