Un viure tan sensible, una mort tan secreta

A voltes associi, no sé si erròniament, atenuar el dolor amb controlar la sensibilitat, en el sentit de no deixar-se emportar pels sentiments. D’altra banda, quan mir l’horitzó, també record, com una inscripció en les meves postes de sol, aquell poema de Màrius Torres titulat «La mort»:

Fulles del trèmol,

qui tingués com vosaltres

en la ribera

un viure tan sensible,

una mort tan secreta.

Malgrat el títol, a mi, també em sembla un poema sobre la vida, talment com si els dos darrers versos fossin una referència a la sensibilitat i a la modèstia. Quan pens en el poema, com a contraposició, m’afigur la presència de dona Obdúlia de Mort de dama:

un viure tan superficial,

una mort tan ostentosa.

Llegesc més poemes de Màrius Torres i, certament, m’amar d’una tristesa que potser és innecessària. Però, al mateix temps, pens que, si no la sentís, potser també deixaria de gaudir la bellesa de la poesia.

Així un núvol es fon

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
        Déu meu ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estandard
 - més tard, potser seria massa tard.
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un viure tan sensible, una mort tan secreta

  1. benetfemenia ha dit:

    Sempre trob tanta veritat en les teves lletres. No és la mena de veritat incontestable de qui parla des d’una alçada diferent a la resta i té previstes totes les respostes i totes les solucions. És la veritat de qui viu amb plena consciència de viure.
    Avui horabaixa mateix conversava amb un alumne de segon de batxillerat, em comentava ell com el preocupa la política i com li costa veure que hi pugui haver qui trobi una solució o un canvi en la deriva actual i històrica d’Espanya en general (l’assignatura que compartim és Història d’Espanya). Jo li he contestat que el camí que ell triava sense voler el portaria a sentir-se diferent, sol, i al cap i la fi, a viure una vida diferent de la resta de la majoria dels seus iguals, perquè com qui va assegut a una banda o una altra de la cabina d’un avió, el paisatge que gaudeix durant el viatge pot ser radicalment diferent. En la vida, el qui la viu (ho triï conscienment i voluntària, o no) de forma que la pensi, la miri de raonar i de pair, està exposat a tota mena de patiments, tristeses, desenganys, frustracions, solituds i camins sense sortida. Tants que, molt cops, és necessari i imprescindible mirar de protegir-se, des-sensibililitzar-se de la forma que sigui, com més mundana, i senzilla sigui millor.
    No trob que estiguis en cap error quan fas la semblança entre atenuar la sensibilitat i mirar d’atenuar el dolor, els teus estimats estoics com no ho havien de passar de malament en veure el món de barbàrie que els envoltava, la munió de barbaritats que potser veien els seus ulls diàriament, el poc futur que això els feia albirar… la incapacitat de canviar-ne res. Són paraules tan actuals. També ho continua essent el seu consell, del qual tu n’ets un admirable deixeble.

  2. Gràcies pel comentari, Benet.
    És tal com tu dius: probablement, si escric, és perquè tenc dubtes i assaig respostes. Fins i tot, de vegades, com en l’entrada “Tots els camins duen als clàssics”, tenc la sensació que m’he aventurat a afirmar una cosa de la qual no n’estic completament segur. Aquest fet em provoca un cert neguit, però alhora també em fa pensar i matisar mentalment allò que he escrit.
    M’agrada llegir Epictet, les Meditacions de Marc Aureli, les Cartes a Lucili de Sèneca i, evidentment, els assajos de Montaigne. Tenc la sensació que són pensadors que ajuden a ordenar els pensaments. En aquest sentit, m’han influït molt. No obstant això, no em consider estoic (entre d’altres coses perquè no podria complir molts dels seus preceptes: sobretot aquells que estan relacionats amb la renúncia a certs plaers).
    Darrerament, pos en pràctica aquella idea epictetiana de destriar allò que depèn de mi del que no en depèn. És un exercici senzill, curiós i bastant alliberador. Crec que aquest exercici, en certa manera, és també similar a la teva reflexió, quan parles de la quantitat de coses a les quals estam exposats… “i la incapacitat de canviar-ne res”.
    Una abraçada,
    Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s