Aquell privilegi de la insensibilitat

Durant les temporades – de cada vegada més llargues – en què em sorgeixen dubtes, que irremeiablement afecten el meu ànim, mir de trobar qualque resposta en els clàssics. Aquestes lectures em solen confirmar que seguesc un camí totalment oposat als dels savis. D’entrada, les seves actituds em  poden semblar extravagants, però, amb el temps, després que el meu caràcter o temperament m’hagi menat a un carreró sense sortida, entenc o pressent la solidesa dels seus pensaments.

Havent patit diversos sobresalts nocturns a ca meva a causa de robatoris, em va semblar raonable i justificat pujar una paret, afegir un pany i posar una persiana nova al pati. Aqueixa reforma no va alleugerir, però, la meva por, ni tampoc va mitigar les fantasies sobre lladregots i assaltants als vespres. En definitiva, vaig caure en pensaments infantils, emparats per alguns episodis reals que em servien de justificació.

Michel de Montaigne vivia en un castell al Perigord, al nord-est d’Occitània, en una època, final del segle XVI, en què eren molt habituals els robatoris i els assassinats. Segons sembla, Montaigne només tenia un porter «no tant per defensar la seva porta sinó per oferir-la amb decòrum i gràcia». L’escriptor havia decidit de resistir-se a la intimidació i no ser el seu propi carceller. A més, pensava que les cases excessivament custodiades convidaven el lladre.

Henry David Thoreau, durant dos anys, va viure tot sol en una caseta arran del llac Walden i, talment com Montaigne, sembla que no es preocupava gaire de tancar ca seva:

«Nunca cerré la puerta ni de noche ni de día, aunque fuera a estar ausente varios días, ni siquiera durante las dos semanas de otoño que pasé en los bosques de Maine. Y, sin embargo, mi casa era respetada como si estuviera cercada por una fila de soldados. El vagabundo fatigado podía descansar y calentarse en mi hogar, el literato entretenerse con los pocos libros que hubiera sobre mi mesa, y el curioso averiguar lo que había sobrado de mi almuerzo y lo que tenía previsto para la cena con solo abrir la puerta de mi alacena. Aunque todo tipo de personas venía a la laguna pasando por aquí, nunca sufrí ningún inconveniente serio ni eché en falta nada, salvo un librito, un volumen de Homero, con el único defecto del dorado de su cubierta, y que confío en que se lo llevara algún soldado de nuestro campamento.» Walden, H. D. Thoreau. Trad. Marcos Nava García

Sincerament, encara em veig molt lluny d’arribar al seu estat. La conclusió que trec d’aquests dos exemples és que estaré més satisfet quan pugui dir «m’és igual» a les coses que m’han de ser igual o, si més no, quan pugui fer meves aqueixes paraules de Montaigne:

«Comparat amb el comú dels homes; poques coses m’afecten, o, millor, em lliguen. És raonable que les coses ens importin, amb la condició que no ens posseeixin. Procuro augmentar, amb l’estudi i amb el discurs, aquell privilegi de la insensibilitat, que està de forma natural molt arrelat en mi. Com a conseqüència, em caso i m’apassiono amb poques coses. Tinc la vista clara però la fixo en pocs objectiusCatorze.cat

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Aquell privilegi de la insensibilitat

  1. benetfemenia ha dit:

    Supòs que sempre ho ha estat, però actualment més que mai, continua essent un exercici que requereix disciplina mental i intel·ligència, fer-se una passa enrera, mirar-se allò que posseïm amb una atenció quasi individualitzada, fixar-nos en els objectes un per un, amb calma, i de tots ells fer-nos la idea que ens sobreviuran, que allò efectivament caduc del que veiem és la figura que ens mostra el mirall. Aleshores, poder-nos fer conscients, malgrat sigui per un instant només, que el que ens ha de preocupar és el nostre futur i el nostre present, les coses es cuiden soles.

    • Estic ben d’acord amb la teva reflexió. Pens també que convé concentrar-se en el present i fer-nos presents per als altres (Josep M. Espinàs diu que és presentista). D’altra banda, el mirall reflecteix la superfície. Els objectes són un embolcall (i, de vegades, un recer). Més enllà dels objectes i la nostra superfície hi ha la riquesa interior (l’ètica, l’experiència, la imaginació), que és allà on fructifiquen pensaments com el teu, tan interessant: “les coses es cuiden soles”.

      Gràcies pel comentari,
      Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s