Tu, que viuràs, fes-me justícia

Hamlet, el personatge de Shakespeare, sospesa profundament les circumstàncies i les conseqüències de la seva intenció de venjar-se. Alhora, també és autocrític per la seva covardia, perquè no gosa matar Claudi. Sembla com si l’excés de raciocini no el permetés actuar amb la mateixa iniciativa que Fortimbràs o Laertes. Així doncs, en el tercer acte, té l’oportunitat de matar el rei quan el descobreix pregant, però no gosa, perquè creu que ha de trobar una manera més idònia. La venjança de Hamlet haurà de ser molt justificada (fins i tot arriba a dubtar de l’espectre, no fos cosa que, en realitat, es tractàs d’un esperit maligne). A l’acte cinquè, però, coneixent les intencions de matar-lo per part de Claudi, ja no té excuses i és un home decidit. Harold Bloom escriu:

«El Hamlet de l’acte V s’ha alçat del jo mort del Hamlet dels actes anteriors. És el Hamlet ressuscitat que diu: “Que sigui el que hagi de ser“, en lloc de “Ser o no ser

Des de bon començament de la tragèdia, Hamlet i el seu amic Horaci són els personatges que demostren més enginy verbal. Horaci és un amic fidel i bonhomiós; Hamlet, potser també, però com que actua com un boig no té manies a l’hora de causar «danys col·laterals» (pensem en la pobra Ofèlia o amb els seus dos mig companys Rosentcrantz i Guildenstern). En la segona escena de l’acte segon, Hamlet, tot conversant amb els companys susdits explica que Dinamarca és una presó i ho justifica dient que «les coses són com les veu el pensament». Aquesta darrera afirmació em sembla que té arrels estoiques, tot i que no sé fins a quin punt pot ser una mala lectura meva. No obstant això, sí que crec que el seu amic coral Horaci té una personalitat basada en l’estoïcisme perquè, segons Hamlet, és «l’home que sofrint-ho tot, no sofreix res, que accepta els premis i els assots de la Fortuna amb la mateixa gratitud». És a dir, una idea molt similar a la del curs de la Naturalesa universal estoica segons la qual «allo que és, és allò que ha de ser». Segons Pierre Hadot: «l’únic mal possible per a un estoic prové de l’acció dolenta (del mal moral), que només depèn de nosaltres cometre’l. La resta de coses, com la pobresa, la malaltia, la maledicència, la mort o el dolor, no són béns ni mals».

Més endavant, respecte a Horaci, Hamlet també explica: «Digue’m un sol home que no sigui esclau de la passió i el portaré al centre del meu cor». Així mateix els estoics havien d’examinar les representacions associades amb el plaer i no deixar-se endur pel plaer, sinó per la raó. Les accions havien d’estar emmarcades en el marc moral.

Tal volta, mirant-ho bé, Hamlet no s’allunya tant d’aquesta actitud, encara que la complexitat de la seva situació fa difícil situar un personatge tan polièdric. Segons Harold Bloom, Hamlet actua lliurement fins al final, quan mor, en què té por que el seu nom resulti execrable; per això, li demana a Horaci:

Tu, que viuràs, fes-me justícia, a mi

i als meus actes davant dels que no en saben res. 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s