El que es doblega queda íntegre

La setmana passada, en un club de lectura, una professora va demanar a l’escriptor convidat si la tria dels llibres literaris a les escoles s’havia de basar en criteris canònics o, simplement, en el gust dels alumnes. En la resposta, l’escriptor va mirar d’agermanar qualitat amb interès juvenil i va explicar que, en un institut, els alumnes havien enfocat la lectura a partir de temes concrets, com l’espai o la música que apareixen en la seva novel·la.

Al cap d’un parell de dies jo encara hi pensava i, despús-ahir, mentre anava amb cotxe cap a la feina vaig arribar a una conclusió que, malauradament, avui no record amb exactitud. (És el fracàs de la meva memòria: o volia dir l’ocàs?) No obstant això, mentre rellegia tombat al sofà un parell de poemes, he tengut la necessitat de repensar-ho.

Per un costat, el lector ha de forjar-se el gust literari. Convendria partir d’un mínim de qualitat, tant pel que fa a la forma com al contingut, per tal que el llibre triat servesqui també de referència comparativa amb les noves lectures. És a dir, cal partir d’un cert nivell per llavors poder destriar.

Per un altre costat, la llibertat i la imaginació, per mi, són dos conceptes bàsics a l’hora de llegir i es lliguen indefectiblement al lector, entès com una persona amb uns interessos i unes experiències concretes. Em sembla normal que el lector triï el llibre que l’interessi d’entre diverses opcions de qualitat. Ara bé, només això no implicaria necessàriament crear bons lectors, perquè fins a quin punt hi ha voluntat de saber? Hi ha la disposició d’aprofundir i llegir en bones? Si, en els somnis comencen les responsabilitats, en quin punt de la imaginació s’apaguen els somnis? En el punt de les primeres dificultats? Tal volta es desestima la relectura com a plaer i descobriment; tal volta es desestimen les solucions complexes. A més a més, tenc la sensació que molta de gent no considera que un poema pugui ser importantíssim en la seva formació; no només en el gust, sinó també com a conseller, com a guardià dels nostres afectes i intimitats, com una llàntia de foc (com diria Joan Mascaró).

Finalment, prenc altra volta el llibre per cercar un vers que vaig apuntar al darrer full i que, tot seguit, em remet a una pàgina. No és digne, per exemple, de relectura, joia i pensament aquest poema del Tao Te King?:

«Lo doblegado queda íntegro,

lo inclinado se endereza,

lo hondo se llena,

lo usado se renueva,

lo escaso basta,

lo abundante ofusca.»

Así,

el santo abraza la unidad,

y es pauta de cuanto hay bajo el cielo.

No se exhibe,

por eso brilla.

No se afirma,

por eso es ilustre.

No se jacta,

por eso tiene méritos.

No se enorgullece de sí,

por eso destaca.

Y es que no rivaliza,

por eso no hay bajo el cielo

quien pueda rivalizar con él.

¿Acaso es palabrería

el antiguo dicho que reza

«Lo doblegado es integro»?

En verdad, [ésa es la clave de] la integridad.

Traducció d’Anne-Hélène Suárez Girard

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s