Tot sol

«Del telèfon me’n recordo especialment perquè el sentia cantussejar, melangiós a la meva paret; però no vaig queixar-me’n mai atès que estava intentant desempallegar-me de l’hàbit de queixar-me constantment.» Tot sol, August Strindberg. L’Avenç. (Trad. Carolina Moreno)

Normalment no em guii pel títol a l’hora de comprar un llibre de literatura. Despús-ahir, havent obert un armari per cercar-hi un disc compacte, vaig reparar un llibre primet que ni tan sols recordava haver adquirit. Sorprès, hi vaig arrambar la cara per llegir el títol: Tot sol – el qual, per motius estrictament personals, em va fer gràcia, com si m’haguessin entaferrat súbitament un post-it al front.

Al vespre, després d’haver-me peixit de canelons, i a la nit, insomne per la indigestió, vaig redimir-me amb una quarantena de pàgines del llibre d’August Strindberg amb la sensació que el protagonista hauria pogut ser jo. Segons sembla, les tribulacions de la veu narrativa estan basades en el mateix escriptor suec, que va estar tot sol al final de la seva vida després de diversos fracassos amorosos.

«És insofrible, però he pres la determinació d’acomodar-me a tot i aviat ja no veuré la lletjor d’aquest pedaç» (referint-se a un hule del pis llogat).

Jo també em dic que he de ser flexible i que cal recordar les paraules del savi: Be water, my friend (que jo he adaptades – com a mínim al meu perfil de whatsapp – amb un punt d’hedonisme: Be beer, my friend).

«No posseir res, no desitjar res et torna intocable davant els embats del destí. D’altra banda, tenir prou diners i, per tant, la sensació que pots obtenir el que vulguis, és la felicitat, és a dir, la independència i una de les cares de la llibertat

Dissortadament, en el meu cas, és evident que tenc la tendència consumista i convertesc el desig per coses innecessàries en necessitats peremptòries. D’altra banda, també mir d’adaptar-me a la solitud sense convertir-me en un malsofrit marmulador, en una espècie d’Scrooge, i darrerament m’esforç per no queixar-me gaire davant les subtils molèsties dels reputes o la barroeria ostensible dels maleducats.

A més a més, els queixosos no són agradables i s’enganxen, si no tenen sort, a la falsa condescendència de les ànimes pobres i venjatives, les quals, tard o d’hora, regurgitaran càusticament les lamentacions que els han estat confessades. Això a banda, afortunadament, sempre queden els amics veritables, pocs, (i que en general tenen pàgines). Així doncs:

EL CANTO DEL GALLO

«No te quejes», escucho. «No te quejes»,

repite una y mil veces el gallo. Son las cinco

de la mañana. Estoy medio dormido.

«Quiquiriquí», tendría que cantar ese gallo,

però canta otra cosa. ¡Ya puede prepararse

si me levanto y salgo! «No te quejes»,

insiste, «no te quejes», cada vez con más ganas.

Lo ha conseguido. No me quejaré.

¿De qué sirve quejarse?

Por fuertes y fronteras, Luis Alberto de Cuenca

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s