En Tommy ja no es preocupa tant

He passat gust de llegir aqueixa setmana el llibre d’articles il·lustrats Ningú no ens espera de Manuel Baixauli, que podria ser perfectament un dietari. L’estil depurat de l’autor m’ha acompanyat, sobretot els vespres, amb l’angoixa de fer-me vetlar massa, car l’article breu es donava la mà amb el dibuix i, llavors, amb l’article següent. «Elogi del silenci» tracta dels excessos de la música ambiental, com a molèstia imposada o farciment. L’autor sosté que: «No existeix, el silenci. Anomenem silenci una aproximació al silenci, la que sentim quan passegem sols per l’alta muntanya, per les avingudes d’un cementeri, per un desert, per una ciutat a les cinc de la matinada».

Per mi, el concepte de silenci és un ideal bastit a partir d’una pausa entre dos sons.  En canvi, el silenci real, pot ser que, més que una pausa, sigui el temps que transcorr entre un so conscient i el següent, és a dir, l’expectativa. Aqueix silenci conscient és un estat d’ànim que depèn d’allò que esperam: per exemple, si ens enerva el degoteig del grifó, ens sentim incòmodes, mentre que si fruïm d’una peça de Satie o Mompou ens sentim bé. D’altra banda, hi ha el silenci (també pas del temps) inconscient: sona la música, però no l’escoltam i gairebé no la sentim, perquè estam aïllats, concentrats profundament en una tasca.

Respecte al sons, si són tolerables esdevenen una música (callada, amb silencis), que se sent, però que es pot deixar d’escoltar. En canvi, quan són molestos, els sons esdevenen renou (el contrari de la música) – i si hom té tendències neuròtiques pot semblar insuportable.

El meu amic S. C. afirmava sorneguer, mentre jo esternudava adesiara, que l’al·lèrgia era psicològica. M’irritava bastant el seu comentari, però, més endavant, el vaig recuperar a l’hora de comentar els seus atacs de gota. Aquella frase tan enutjosa em ve al cap quan pens en el renou i la música. Tant de bo els cops de martell damunt el piló de les veïnades quan trenquen ametles fos a ritme d’una simfonia de Mozart. En el fons, però, sé que puc evadir-me amb un poc d’esforç de concentració o, si no, posant-me taps a les orelles. El meu ca sord ja no es preocupa tant, només s’ocupa quan és hora.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s