És dur, però la paciència torna més lleuger allò que no es pot corregir

M’he assegut al capvespre davant la computadora per escriure aqueix text. Escolt a estones la música de l’àlbum Post de Bjork que sona des de la saleta. M’inquieta sentir el renou de les pilotes i els monopatins dels al·lots al carrer i m’ha semblat més oportú escoltar música o, si més no, sentir una altra remor que m’evadesqui i em posi de més bon humor.

A voltes record el vídeo de l’entrevista de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla, sobretot aquella frase que atribueix a Michel de Montaigne: la vida és «ondoyante». Segurament, es refereix a la cita de l’assaig inicial del primer volum: «Certes, c’est un subject merveilleuse- ment vain, divers, et ondoyant que l’homme. Il est malaisé d’y fonder jugement constant et uniforme». Vicent Alonso la tradueix així: «Certament, l’home és un assumpte extraordinàriament va, contradictori i fluctuant. És difícil fonamentar-hi el judici constant i uniforme». L’expressivitat de Josep Pla acaba de confirmar aqueixa idea: l’ondulació del fil de la vida. Ésser-ne conscient m’aconohorta bastant: capamuntades i capavallades.

També em provoca un sentiment particularment consolador recitar en veu alta aqueix passatge del Gita: «El qui no es torba per les condicions variables i s’asseu retirat i observa i diu “els poders de la natura van voltant” i es manté ferm i no tremola». Així doncs, per una banda, la fluctuació i les condicions variables: com moguts per l’impuls de les onades; i, de l’altra, la paciència, en el sentit de “la virtut de saber suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs” (diccionari.cat).

techo de la biblioteca de MOntaigne en su castillo

La biblioteca de la torre de Montaigne és plena d’inscripcions i sentències dels clàssics, que ell podia rellegir només alçant el cap, com aquell qui cerca una idea que l’il·lumini. Algunes d’aqueixes inscripcions semblen com una síntesi de la seva actitud («no comprenc», «Sense inclinació», «Alternant judicis»); d’altres em recorden a la cita anterior del primer assaig («No ignor que nosaltres els vius no som més que aparences semblants a una ombra vana» de Sòfocles); fins i tot, n’hi ha que em serveixen, ara mateix, per tranquil·litzar-me davant el renou del carrer: «És dur, però la paciència torna més lleuger allò que no es pot corregir» o «Em deix emportar com a hoste allà on m’arrossega la tempestat», ambdues d’Horaci. A través d’aqueixes citacions inscrites a les bigues de la seva biblioteca, Montaigne ens dóna un exemple de diàleg amb la cultura.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s