Blaus per delitar-me sempre

Camín en un diumenge capvespre

sense posta de sol

amb bafarades de núvols

de diferents tonalitats,

un llençol de blaus

per delitar-me sempre.

Una família d’italians davalla

caminant també cap al Pou de la Garriga.

Pas com una exhalació

mentre el nin, al cap d’un parell de ziga-zagues,

pega de nassos devora un arbre

i el patinet remunta uns quants passos.

La germana avisa que està sa

i estalvi

i els pares riuen.

Voldria haver caminat amb n’A.,

que sempre em fa brollar paraules.

Me beuria tres o quatre cerveses amb en T.,

a Sa Ximada,

però fa tanda de vespre fins demà dematí.

Telefonaria aquell altre amic,

però ja no tenc el seu número

i, amb trenta i pocs anys,

no vol sortir més de ca seva,

com la resta d’amics, si fa no fa,

que, per raons atàviques, ja no surten

de casa als vespres.

Si pogués tornar a riure i a beure com ho feia,

no tendria ressaca:

tal volta la companyia ho compensava.

Ara que me costa recordar quants d’anys tenc,

trenta-sis, n’he de fer trenta-set

– un nombre innocentment espuri a la meva imaginació -,

em dic, o diria? Dic, o diria?

Em diu, això segur, l’art i el poema:

<<Has de canviar de vida.>>

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Blaus per delitar-me sempre

  1. benetfemenia ha dit:

    Si trenta-sis anys i la seva vida corresponent han fet que escriguis un poema com aquest, no estic segur que hi hagis de canviar res, amic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s