Ruïnes

Avui dia, a un espectador distant des del punt de vista religiós, els temples encara li desperten respecte perquè, de cop, el situen davant el passat. La potència d’aquest impacte pot ser com la que explica John Keats en la seva oda, car l’urna grega (com també les ruïnes dels temples) sobrepassen la simple vida i les tribulacions d’un ésser humà: <<Veritat és bellesa, bellesa és veritat: i és tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria>>. Gombrich, en la seva Història de l’art, tot fent referència a la impressió de les ruïnes, escriu que és impossible oblidar la grandesa de Roma.

Àtica forma i bella actitud! Tu, amb nissaga
de donzelles i homes de marbre ets enriquida,
amb brancatge del bosc i calcigada jonça;
silenciosa forma, ens treus del pensament
com fa l’eternitat, pastoral freda!
Quan la bellesa abati la gent d’ara
et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: <<Veritat és bellesa,
bellesa és veritat>>: i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.

John Keats, darrera estrofa de l’oda <<Sobre una urna grega>> traduïda per Marià Manent

En Les elegies de Bierville, Carles Riba evoca el temple de Súnion i les seves ruïnes i el transforma en símbol de resistència (amb el seu marbre absolut) i de referència per al mariner, el creient i l’exiliat. A partir del poema hom pot fer-se una idea del temple:

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Encara sobre aquest tema, en el programa sobre <<el passat>> de Les passions segons Rafael Argullol, es fa referència a les ruïnes com a evocació de les grans civilitzacions passades. Les ruïnes dels temples també han estat motiu de referència d’artistes com, per exemple, Giovanni Battista Piranessi (arquitecte, estudiós i gravador) que segons la viquipèdia: <<les ruïnes de l’imperi romà encengueren el seu entusiasme i la necessitat de representar-les>> i es dedicà a reproduir <<entusiastes reproduccions i interpretacions idealitzants d’antics monuments romans>>

En aquest programa mateix, es tracta el cas d’Albert Speer, arquitecte predilecte de Hitler i creador de la teoria sobre el valor de les ruïnes. Speer s’encarregà de diferents projectes i maquetes del nou Berlín i, a més, també lliurava les ruïnes (suposades) dels monuments havent passat mil anys. És a dir, la importància de les noves construccions anava lligada a l’existència de les ruïnes com les dels grans imperis antics.

La sensació que té Josep Pla mentre contempla el Partenó, a mitjan segle XX, és tristament graciosa: <<Si mai us trobeu dins el temple, la visió del que ha estat destruït us produirà una exaltació, i potser us vindran ganes de plorar. Però potser l’espectacle del que representa (…) us portarà a pensar en la relativitat d’aquest món.>>

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s