Bon gust de Menorca

A Menorca s’ha tengut més bon gust que a Mallorca a l’hora de destruir l’illa; tal volta, per això, Ponç Pons mostra amb convicció la seva vena més rousseauniana, bondat i natura,  en El rastre blau de les formigues.

Tot i que sigui un llibre de pensaments sobre diversos temes, hom, a mesura que llegeix, es pot fer una idea clara del món de l’autor: sa Figuera Verda, la natura i els llibres.

Tenc por que el meu ca, els moixos, les gallines, les tortugues, els bens, les rates… de Sa Figuera Verda visquin i mengin millor que molta gent d’aquest planeta. Fins i tot que gaudeixin de més llibertat.

El barranc retrona. Caçadors, tirs… Mentre passeig, grups de perdius em miren silencioses i espantades dalt els ullastres. Saben que aquí no es mata ningú. Sa Figuera Verda sembla un camp de refugiats.

No obstant això, l’austeritat a la seva finca també va acompanyada de les “noves” tecnologies; parla de la ràdio com si fos un animal més de fora vila:

Gràcies a la ràdio amb piles, na Sony, puc sentir música clàssica mentre llegesc o escric al mig del camp. Sembla que no la perceps, però hi és i t’acompanya, t’afaiçona, et va modelant. Avui, influència creadora del Rèquiem alemany de Brahms.

Les reflexions, amb un estil polit, són clares, però de cap manera banals:

Reescriure i corregir per fer que sembli espontani.

Llegir és rellegir; escriure, corregir; viure, estimar.

Les referències a Menorca amaren el llibre:

Sé callar en totes les llengües, però el meu silenci més profund, natural, autèntic, és en menorquí.

Sí, sóc megalòman. Menorca per jo és l’univers.

Hi ha gent per a qui ser menorquí només és ser de Menorca.

Menorca, encara avui, és terra de suïcides. Un home del meu poble que coneixia s’ha penjat i crec que en lloc de matar-se el que volia era matar la pena i el dolor que l’estaven matant.

Com que Ponç Pons escriviu i viu la literatura, les citacions dels clàssics són constants a través dels diàlegs que hi manté. Però no deixa de banda altres arts com , per exemple, el cinema:

Arrib al quadern corprès i trasbalsat pel dolor metafísic que traspua la sarabanda de la cinquena suite per a violoncel de Bach.

Cine. Avui els plans són tan ràpids, duren tan poc, segons, dècimes de segon, que es fa difícil entendre la reflexió de Tarkovski.

He tornat a veure en vídeo Rompent les ones, de Lars von Trier, ,i encara sent les campanes del miracle final que em duen religiosament a Ordet, de Dreyer.

El seu llibre, a part d’acompanyar,  aporta saviesa popular:

Ganes de dir-li que no discutiré amb ell perquè, com va assenyalar Camus, no es discuteix amb una claveguera i, com deia l’avi meu, no et barallis amb un porc perquè t’embrutarà de merda i a ell li agrada.

Celebració familiar. Érem una vintena. L’avi Xicu seia en un racó, duia la boina i fumava en pipa. Algú li va demanar:

– I a vostè què és lo que més li agrada de s’estiu?

Ell va somriure

– Ses ombres!

Crec que és un llibre perfectament recomanable per qui vulgui passejar per Menorca bandejant el turisme. I si no, per qui vulgui viure-hi un parell de dies llegint El rastre blau…, de Ponç Pons, Poesia dels Quaderns Crema.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s