Jo confés

Mentre estic allargat al llit, tot sol, en el meridià hipotètic de la meva vida, pens que tant pot ser que em pegui un infart com que tengui una erecció. Al final de l’agost, després d’un parell de barrumbades, em pega un abatiment lleu que em fa pensar romànticament – excusau-me per l’adverbi – en la tardor de les meves il·lusions – i per la metàfora suada, també.

 

Certament, fins i tot a l’època d’estudiant, no record haver tengut mai plans de futur: no pensava en cap feina ni en cap casa o dona. Els projectes familiars em fan vessa, però també he de confessar un punt inesperat d’hipocresia (del qual no m’havia temut fins ara que les nits són irregulars i amb un parell de gotes d’ansietat): jo confés, ben a contracor, que som un solitari a qui dol no tenir companyia. Per al meu descàrrec, també he de confessar que no crec gaire en la coherència i que els castells racionals són tan volubles o més que els passionals.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Jo confés

  1. Armand ha dit:

    Un pensament ben legítim Joan. No hi ha coherència en els éssers humans, som dualitat pura i dura (pots creure-me, sóc professor de taiji). Sóc molt sociable, però estimo la solitud. M’agrada viure tot sol i no obstant, pensaments d’una parella romàntica sovint vénen a la meva ment. Així som.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s