Companys de cap d’any

Cada cap d’any em trob amb el mateix dilema: celebrar-lo o no; fer festa amb els amics o fruir de la solitud independent i de la tranquil·litat de l’endemà al matí. Tot i ser una persona a qui no agrada sopar amb molta de gent, ni tampoc ballar amb música ridícula, ni arrecerar-me intimidat a la barra d’un pub, finalment, vaig cedir a mitges.

Així doncs, només vaig complir el tràmit del sopar amb els amics i vaig arribar ben peixit i relativament prest a ca nostra, devers les dues i quart de la nit. Clares vegades són que no pens a apagar un llum, per això em va sobtar de veure la claror tènue i grogosa de l’única bombeta del dormitori. També era una cosa rara l’escampadissa de papers, els calaixos oberts amb la roba manyuclada i l’armari rebostejat. En vista de tal desgavell, vaig sospitar la possibilitat –no tan agradable com m’hagués pogut imaginar – de tenir companyia per primera vegada, de nit, al dormitori de ca meva.

Afortunadament, però, degueren partir secretament i mans buides per la porta de la cotxeria mentre jo sortia al mig del carrer a meditar la situació – la imatge degué ser impagable: un badoc aturat davant el portal de ca seva sense saber si havia d’entrar.

Abandonaré la història en aquest punt, perquè no hi ha cap fet interessant que hi pugui afegir: no em robaren res i, per acabar, vaig restar acompanyat fins devers les quatre i mitja d’un parell de municipals primer i, llavors, de dos guàrdies civils a qui els vaig mostrar, amb tot d’explicacions, la casa.

D’altra banda, durant aquesta setmana, he comprovat que el relat s’ha enriquit, de bar en bar, a causa dels rumors que s’han estès pel poble i de les distorsions que patí la meva història. Així mateix, als vespres, acab de recrear el tema perquè em ve al cap la primera estrofa d’un meravellós poema d’Ausiàs March, que ara maleesc saber de memòria:

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
 
E, d’altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
 
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.
 
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s