L’amor com a invent

<<Quiso bien, fue aborrecido; adoró, fue desdeñado; rogó a una fiera, importunó a un mármol, corrió tras el viento, dio voces a la soledad, sirvió a la ingratitud, de quien alcanzó por premio ser despojos de la muerte en la mitad de la carrera de su vida, a la cual dio fin una pastora a quien él procuraba eternizar para que viviera en la memoria de las gentes…>> Don Quijote de la Mancha

Aquest fragment del capítol XIII fa referència a la mort de Grisóstomo, pagès i estudiant, a causa de l’amor no correspost d’una jove anomenada Marcel·la. El pobre malaguanyat també deixà dit que l’enterrassin al peu d’una penya vora la font on veié per primer pic la seva estimada. Aquest amor, propi de la novel·la sentimental, s’assembla bastant a la teoria de l’amor cortès – o fina amor medieval; però, sobretot, al posterior de la novel·la romàntica del segle XIX; i és que aquests amors deuen estar connectats pel fil de les influències literàries: el Romanticisme s’amarà dels clàssics, però també del la literatura medieval.

Parlant de l’amor amb un to provocatiu, Joan Fuster començà la seva primera entrada de Diccionari per a ociosos així:

<< “L’amor? Una invenció del segle XII!” La frase – promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable – podrà semblar un desproposit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors.>>

I segueix més endavant:

<<No recordo ara qui – un francès, de segur – afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar de l’amor.>>

(A mi, aquesta afirmació em fa pensar en la història de Paolo i Francesca que retrata Dante a la Divina Comèdia.) I, finalment, el darrer extracte del llibre de Fuster:

<<El Romanticisme fou l’època en què l’amor aconsegueix una fabulosa promoció col·lectiva: no és una casualitat que, avui, de “l’amor” se’n digui “amor romàntic”, en el vocabulari de les persones ingènues.>>

No sé fins a quin punt la literatura o les novel·les (també de la televisió) ens han influït a l’hora d’estimar. De totes maneres no em sembla gens rar que ho hagin fet en certa mesura (esper que telecinco i Belén Esteban no siguin els nous gurus de l’amor actual). Certament, aquest “amor romàntic” és tan desmesurat que no sembla recomanable viure’l fora de la literatura o de les pel·lícules; sobretot perquè no pareix que sigui un camí viable cap a la felicitat ni tampoc cap a la tranquil·litat o l’ataràxia. I és que, quan l’amor defuig la temprança, comença a esdevenir un maldecap i, si no l’aturam, es converteix en una droga que ens fa prendre per camins tan irreals i alternatius com els del mateix Quixot.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Citacions, extractes i referències, Dietari i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s