Costa i Llobera i la potència màxima

En el famós poema de Costa i Llobera, el pi és un correlat objectiu (objecte, situació, esdeveniment utilitzat en una obra literària com a fórmula per a evocar emocions i sentiments – segons el DIEC) i alhora símbol d’un model d’esperit resistent i ple de coratge. Això és plasma sobretot a la darrera estrofa:

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au del temporals.
 

És evident que l’adjectiu <<tranquil·les>> del penúltim vers és un predicatiu i no un complement del nom – encara que estigui al costat del substantiu <<cançons>> per qüestions merament mètriques. D’aquesta manera, el vers té la intensitat i el sentit adequat, així doncs, és com si digués:

<<i tes cançons aniran tranquil·les per la ventada>> en lloc de <<i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada>>. Les cançons no són tranquil·les, sinó que estan tranquil·les.

Encara que es destriïn diferents etapes en l’obra de Costa: de la més romàntica inicial (<<El pi de Formentor>>), i també popular, fins a la clàssica –tan adorada pels noucentistes –, aquesta virtut cardinal, que és la fortalesa, i els símbols com l’aguila i la boira (i la seva superació) també apareixen, per exemple, a <<Els joves>> d’Horacianes:

Als joves                                                                                                     El pi de Formentor

Alluny, alluny aqueixa boira eterna (…)                                          Traspassa la boirada

Volau sobre les terres/ enfora, amunt, com l’aguila!                    Amunt, ànima forta!

i, travessant mil horitzons, domina /                  (…) el crit sublim escolta de l’àguila marina

espais de llum esplèndida                                     (…) domina les muntanyes i aguaita l’infinit

I l’ideal de Costa i Llobera, que m’és tan agradable d’escoltar per molt enfora que pari o per impossible que sigui:

Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
de la potència màxima.
 
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Sobre literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s