Els remordiments i la passió

Kutuzov a la batalla de Borodino

A la part onzena de Guerra i pau, el comte Rostoptxin, en una escena cruel i esfereïdora, lliura el presoner i traïdor Veretxaguin a la multitud salvatge  perquè el mati. Tot seguit, abandona Moscou i, pel camí, mira d’autojustificar el seu acte per sentir-se tranquil:

<<“Veretxaguin estava jutjat i condemnat a mort”, pensava (tot i que el Senat només havia condemanat Vertxaguin a treballs forçats). “Era un traïdor, jo no podia pas deixar-lo impunit. I, després, amb un tret he matat dos pardals. Per calmar el poble li he donat una víctima i he executat un malfactor.”>>

<<En arribar a la Vil·la i, després d’haver-se ocupat dels seus afers de família, el comte se sentí totalment tranquil·litzat.>>

Però més tard els remordiments tornen a apoderar-se de la seva ment fins al punt de saber que li duraran tota la vida:

<<Tot i que aquest record era recent, Rostoptxin encara sentí darrere seu el crit llunyà, foll, desesperat, i davant  dels seus ulls veia la cara esglaiada, plena de sang, del traïdor amb samarra curta folrada. Tot i que aquest record era recent, Rostoptxin sentia que ja li havida penetrat profundament al cor. Comprenia ben bé que el rastre sangonent d’aquell record no se li esborraria mai més, que restaria mentre visqués i que com més viuria més dolorós es faria per a la seva ànima.>>

L’etimologia, de vegades, pot ser molt útil a l’hora d’aclarir el significat d’algunes emocions. Per exemple, enveja està relacionat amb el llatí invidere (mirar malament) i videre (veure): veure quelcom d’altri ens pot fer créixer el desig de posseir-ho. O també gelosia que ve del grec i significa ‘bullir’. En el cas de remordiment, la seva etimologia està relacionada amb el llatí mordere ‘mossegar’; deu ser com una espècie de rau-rau: rosec de la consciència.

Segons Nietzsche, la mala consciència és <<aquesta planta que és la més lúgubre i interessant de la nostra vegetació terrenal>>. <<La mala consciència és la greu malaltia en la qual l’home havia de caure sota la pressió d’aquell canvi que s’esdevingué quan ell es trobà definitivamenta tancat en la proscripció de la societat i la pau.>> En canvi, Shopenhauer ho resol amb més claredat: <<L’angoixa i el penediment provocats pels nostres fets sovint no són més que la por a les conseqüències>>. Probablement, Nietzsche no hi estaria d’acord. A la Geneologia de la moral escriu que ni tan sols els càstigs tenen el valor de deixondir en el culpable el sentiment de culpa: <<El veritable remordiment de consciència és precisament entre els delinqüents i els condemnats una cosa summament rara>>.

Aquestes referències em fan pensar que cal destriar els remordiments (sentir-nos culpables d’una mala acció) necessaris dels que no ho són; o si el remordiment és només la incapacitat de trobar justificació a un acte que pot tenir conseqüències “negatives” per al nostre futur.

Els remordiments van lligats a la moral o als valors? Si fos així generalitzar sobre aquest sentiment seria erroni, car dependria més d’una comunitat (moral) o dels valors concrets d’un individu. O tal volta hi ha qualque cosa en la nostra ment que va més enllà que ens faci sentir la idea de justícia o injustícia o, fins i tot, de sentit comú?

Que és de mal de fer pensar amb claredat i ordre sobre aquestes idees. Deu ser per això que després del remordiment necessitam la justificació o el consol a partir d’una altra idea: <<D’ençà que el món existeix, la gent es maten els uns als altres. Mai cap home, després de cometre un crim contra un germà, no ha deixat de consolar-se amb aquest pensament: la idea del bé públic, el bé suposat dels altres homes. Per a l’home que no està dominat per la passió, aquest bé és sempre desconegut, però aquell que comet un crim sempre sap exactament en què consisteix. I Rostoptxin ho sabia.>>

Hom pensa després del remordiment per mor d’una mala acció… Si pogués tornar enrere en el temps.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Citacions, extractes i referències, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Els remordiments i la passió

  1. Lictor ha dit:

    Estimat Joan,
    Com sempre gràcies per fer-me pensar encara que sigui a aquestes hores…
    Quin tema tan interessant el que proposes; la consciència, la moral, els remordiments, etc.
    Nietzsche em va impressionar profundament quan vaig llegir, fa massa temps, l’obra que tu esmentaves, la Genealogia de la moral. En ella hi vaig entendre un esforç del filòsof per fer entendre als homes que és possible alliberar-se de tot, fins i tot de les normes morals i de les creences més profundes sobre allò que està bé i allò que ni hi està -i que a més a més és necessari fer-ho- per aconseguir la finalitat de poder crear un home completament nou.
    Ell, si mal no recordo, criticava durament els valors maniqueus dels cristianisme, per la seva passivitat, pel premi al perdedor, per com s’esforcen per edificar un individu que accepti el seu patiment i que s’hi trobi recomfortat.
    Bé, responent a la teva pregunta, jo trob que els remordiments van lligats a la moral que se’ns ha ensenyat i als valors sobre el bo/bé i ma/dolent que aquesta portava.
    Pobles amb una moral ben diferent a la nostra; com els romans o els alemanys de mitjan segle XX tenien comportaments que han estat jutjats amb gravetat i duresa, però que en gran mesura podrien ser afavorits per un conjunt de valors completament diferent al nostre. Els romans consideraven els esclaus “una eina amb veu”, i per aquest motiu no els veien com a persones completes… això automàticament provocava que no els hi apliquessin el mateix tracte, ni les mateixes lleis, ni res.
    Simplificant, tots els finesos tenen el seu registre genètic al sevei de l’estat. D’aquesta manera si hom comet un assassinat o violació a Finlàndia, l’estat pot comprovar-ne, no només les empremtes digital sinó també tota la informació genètica per trobar-ne el culpable.
    Aquest fet, tan lògic per a moltes formes de pensar, incloent-hi la totalitat de la població de Finlàndia, potser una aberració sense precedents des del punt de vista d’un americà, posem per cas, tan gelós de la seva distància amb l’estat que ni tan sols tenen document d’identitat.
    És un tema tan apassionant que sé ben cert que no podré evitar parlar-ne més amb tu personalment quan tengui la sort de poder-nos trobar.
    Fins aleshores, una abraçada ben forta.

    NB. Et demano disculpes per les possibles errades ortogràfiques, però és que és molt tard i em fa autèntica mandra haver-ho de repassar tot novament.

  2. La teva explicació sobre la Genealogia de la moral és molt clara.
    Supòs que el remordiment, com a sentiment, és universal, però els motius poden ser diversos depenent de la comunitat o la religió. La idea d’associar remordiment per haver comès una acció a la por a les conseqüències, la trob interessant: la por a l’exclusió social, a l’odi o la venjança.
    Estic d’acord amb Nietzsche que el mal de consciència no és bo per a la salut. Ara bé, pot ser útil en algun moment per tal d’esmenar un error o fer una passa en sentit positiu? O potser no és necessari i basta ser prou savi i rectificar quan toca.
    Una de les idees del fragment de Guerra i pau que m’interessa és com el protagonista s’intenta autojustificar davant la seva consciència per estar tranquil. Crec que és un recurs molt humà davant la vida.

  3. Lictor ha dit:

    Sobre el teu darrer paràgraf…
    Veig la consciència com una mena de pastís flonjo sobre una base de galeta més dura.
    Podem negociar amb la nostra consciència per obtenir el seu “permís” o perdó per una acció comesa o per cometre. Però, com de gruixuda és la nostra capa de pastís, quanta capacitat de negociació tenim amb nosaltres mateixos i quant cedim davant els límits que suposaven infranquejables? La galeta és el quid de la qüestió. Podem pitjar o estirar més o menys la part fluixa de la massa, ara bé, en arribar a la galeta ens hem d’aturar o la trencarem. És dura, suposa una frontera, està constituïda pel nostre nucli dur de creences/valors, si el trencam pot signifcar que esdevinguem éssers amorals, però també potser és l’única fenella que ens permeti sortir de nosaltres mateixos, dels nostres murs, per plantejar-ho tot novament, per ser “nous homes” com Nietzsche proposava.
    Vicenç Jasso, savi i un pessimista sempre, ens deia que per a l’home educat en una moral judeo-cristiana occidental fer això era totalment impossible. La nostra galeta és menys visible potser que la d’altres cultures però més dura. Ell postulava que, per exemple, cap de nosaltres podria esdevenir mai vertaderament ateu perquè la consciència de “déu” estava impressa a foc en el nostre subsconcient des d’un bon començament…
    Apassionant tema sense cap dubte.
    Salut amic.

    • La teva reflexió sobre les conseqüències de rompre els valors també me l’he plantejada. Segurament, la majoria de gent no deu ser capaç d’esdevenir amoral o un home nou, perquè els canvis deuen ser lents i van passa per passa o valor per valor.
      De vegades també pens que els remordiments poden ser deguts a la lluita per tal d’assolir la coherència entre el jo, el superjo (el jo ideal) i l’allò (l’entorn social): teoria freudiana del Malestar en la cultura.
      Fins i tot, també pens que al final sempre es pot constituir un cercle viciós i que els valors nous d’un home nou tornaran provocar certes incoherències que menaran al malestar un altra vegada. Res, cavil·lacions.
      La idea de Vicent Jassó em du a una reflexió més llarga… I apassionant, certament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s