Ataràxia final

Ataràxia final

<<Totes aquestes escoles concorden a assenyalar com a estat de benaurança el repòs, l’ataraxia, preocupació de tota la filosofia antiga, per bé que es departeixen unes d’altres en determinar-ne la naturalesa.>>

Aquest text és un fragment de la notícia preliminar de Carles Cardó a De vita beata (De la vida benaurada) de Sèneca. Una altra definició de diccionari diu que l’ataràxia és <<tranquil·litat de l’ànima no torbada per cap desig ni per cap temença>>. Aquestes definicions les trob tan belles i alhora tan lluny de mi que em fan pensar que la contemplació artística, la solitud entregada, pot ser un estat similar.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Àudios, Citacions, extractes i referències. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ataràxia final

  1. Lictor ha dit:

    Per als de cor mediterrani, malgrat Sèneca també ho fos, això se’ns fa tan costa amunt, és tan difícil no apassionar-se en fer o observar allò que t’agrada. Itàlia no seria el paradís que és sense la passió dels qui l’han construïda carrer a carrer, plaça a plaça, pedra a pedra.
    Malgrat tot l’anterior, en ser al Castell de Bellver, quan observem la regularitat dels arcs del seu pati interior, potser aquí sí que hi podem trobar aquesta ataràxia que parlaves, o en el romànic…
    Com en gairebé tot allò que ens proposes, no hi ha una certesa òbvia, al manco no per a mi, (potser en l’arquitectura hi trobaria més aquesta contemplació gairebé extàtica que no pas en la pintura o en l’escultura) i en açò precisament rau una de les seves virtuts. Gràcies per fer-me pensar.

    • Tal volta es pugui fer un símil entre ataràxia i harmonia. Fins i tot, podem pensar que la passió és el seu contrari: el contrast entre Apol·lo i Dionís. Supòs que l’art i la seva contemplació es mou també entre aquest dos punts i que la seva combinació deu ser la normalitat.

      D’altra banda, el meu text és fruit d’una confusió i, per tant, la comparació no és gaire adequada. L’ataràxia és similar a la tranquil·litat i el gaudi estètic és per mi, un moment de comunicativitat superior a la mitjana de la vida, un estat de possessió gairebé divina.

      Estic d’acord amb tu que, en general, aquesta contemplació harmònica és més pròpia de l’arquitectura que no de la resta d’arts.

      Gràcies Líctor pels matisos i fer-me reflexionar sobre la meva “passió”(tant pel que fa a patiment com a emoció).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s