L’alba

L’esma em dóna l’alba com a penyora
sense rebre gaire cosa en el canvi:
un llençol vell que m’esmussa en la nit
qualque palpada que encara s’enyora
el devessall d’aigua bruta que plora
o la paraula pesant que s’enfonsa.
Veig fotografies de fotos meves
i tenc per demà el que he tengut avui
no m’esforç per ser l’amic de ningú
ara conec el cop i quan s’espassa,
i que la minva dura un batre d’ulls.
L’esma dóna a l’alba aquesta certesa
sense sostenir el pes de les imatges
no som el que pens sinó que un camí
on neix una moral feta de pedres
on l’alba és l’únic desig que roman
i no rep gairebé res en el canvi.
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s